Fa uns mesos, posaren en avís l’ecosistema musical amb un senzill ben rotund, “Ens devem a la faena”, un cant de batre en què l’electrònica i música d’arrels, vehiculada per la veu de Noèlia Llorens ‘Titana’, es donaven la mà sense prejudicis ni obturadors. El nom del grup és Faixa, procedeixen de l’Alcoià i el Comtat, i recentment presentaven el seu àlbum de debut, ‘Faixa’ (2024, Ecco Records) amb el qual investiguen les engrescadores possibilitats d’aquesta poció màgica.
Vàries dècades després que Aphex Twin, Burial i altres bruixots de l’electrònica expandiren de nou les possibilitats del gènere, obrint la porta a nous estils i subestils, les noves aportacions rellevants -i no ens referim a posar pinzellades electròniques en altres gèneres- cal buscar-les en la hibridació d’aquesta música amb uns altres materials, normalment de proximitat. Una simbiosi com la que trobaren Rocío Márquez i Bronquio en El tercer cielo (2022), fusió de flamenc i electrònica. O la Rosalia del primer disc.
En la nostra llengua, mentrestant, hi ha propostes com Tarta Relena, duo que explora la música antigua des de les possibilitats vocals i electròniques. O Palmer, un altre duo que aprofundeix en el treball engegat pels seminals Orxata Sound System adherint molt més el seu operatiu a la música d’arrels. Les mateixes Marala o La Maria, o fins i tot un veterà com Miquel Gil, fan incursions electròniques cada vegada més explícites. A Faixa, en tot cas, se’ls ha de reconèixer la singularitat que el punt de partida és potser un altre, arrencar de bases més decididament electròniques, amb influències reconegudes com el jungle o el UK bass, per anar a buscar les arrels.
Això és el que mostrava la carta de presentació de Faixa, l’esmentada “Ens devem a la faena (cant de batre)”, tall que ha estat inclós amb bon criteri en l’àlbum de debut. La cançó comença amb una fusió relativament tímida: sobre unes bases electròniques subtils i uns acords tradicionals reconeixibles, se superposen unes postisses i la portentosa veu de Noèlia Llorens Titana. En algun moment, tanmateix, la cançó s’accelera i la veu de Titana es deforma per acompanyar un bit radicalment ballable, apta per a qualsevol dj del planeta amb la ment oberta.
En acabant, l’objectiu de Faixa “és sumar-nos a la tendència de desacralització i re-inclusió del patrimoni immaterial tradicional en el nostre dia des dels escenaris, aportant el nostre gra d’arena mitjançant la nostra música”, com expliquen en els materials promocionals. Amb una visió integral en la qual els quatre components, David Blanes, Pablo Jordà, Carles Pasqual i Joaquín Sempere executen tots els papers de l’auca, de la producció al disseny gràfic o de llums dels seus espectacles. Un directe, per cert, que han anat enllestint aquests mesos abans de l’eixida de l’àlbum, una decisió que denota paciència, maduresa i idees clares.
Una de les més encertades era reconèixer el bon equip format amb Titana, artista que repeteix en dos dels talls més reeixits, “A l’ombra d’una olivera (u i dos)” i “Malaguenya del carrer Calvari”, cançons més contingudes formalment i més tímides a l’hora de jugar amb la veu de la cantant, però amb molts detalls i al·licients. La tria dels cantants masculins del disc també és significativa, dues primeres veus absolutes de la música valenciana, Josep Aparició Apa i Carles Dénia.
Al primer l’envolten en “Esta casa sí que és casa (cant de batre)” de capes i capes d’efectes electrònics, molts connectats d’alguna manera amb la tradició. I s’atreveixen de nou a sintetitzar i jugar amb la poderosa veu del cantant. Amb Dénia tracten d’ajustar el discurs musical al singular frasejat del gandienc en “Tant com l’enyor de la terra”, un altre cant de batre que no resulta tan immediat com l’anterior. És una cançó que requereix un desfullament més lent, que guanya a cada reproducció.

Els talls instrumentals, sense el suport de tres veus superdotades com aquelles, també passen el tall. És el cas de “Jota de la Fira de Tots Sants”, picada d’ull a la zona d’origen de Faixa. O “Al-Azraq”, un tribut intel·ligent a la música de moros i cristians, de la qual agafen els valors cinematogràfics per actualitzar-los i reclamar a crits que els encarreguen algun dia una banda sonora futurista. Un tema que, lògicament, també els connecta amb els seus orígens.
I encara cal ressaltar dos temes més, “Quan caiga la nit”, un tall inquiet i inquietant que mostra clarament les influències UK garage, i, sobretot, “CV-500”, una referència a la Ruta del Bakalao identificable des del minut zero pel samplejat d’un informatiu de l’antic Canal 9 que en parlava. Però en contra de l’esperable, el tema no imita el so dels locals d’aquella carretera, sinó que desenvolupa el so de Faixa entre altres al·lusions al moviment bakala, com ara el so d’automòbil vintage que tanca la cançó. D’alguna manera, això també és un tribut als arrels.
En acabant, poques coses s’han deixat a l’atzar en aquest Faixa, un debut en llarg amb molt solatge i recorregut. Un altre pilar en el bonic i modern edifici metafòric que se’ls està quedant als artistes valencians que volen posar en valor l’herència dels iaios amb una mirada renovada.