Música

Ferran Palau: «Estem en el camí que el “pop metafísic” es vagi desdibuixant solet»

La imatge del músic Ferran Palau (Esparreguera, 1983), amb la sempiterna gorra de beisbol i la roba de postadolescent, és la d’algú que ha congelat el temps. La connexió amb el món de la infantesa, de fet, sovint ha estat present en la seua trajectòria en solitari. Amb tot, en el seu darrer disc, ‘Plora aquí’ (Hidden Track Records, 2024), una mena d’homenatge als monstres amables de quan érem infants, aquesta pulsió ve amplificada. I es combina amb una evolució sonora subtil, però que representa un evident pas endavant, un obrir portes cap a uns altres territoris sonors fora del registre matriu del que es va anomenar “pop metafísic”.

En el concepte visual dels teus discos sovint hi ha una picada d’ull a la infantesa, com en Kevin o Parc. També en la teua imatge, en la manera de vestir. Fa la sensació, tanmateix, que amb Plora aquí hi ha com un pas més, tal vegada per la influència de la paternitat. De fet, el títol està inspirat pel teu fill.

Sí, això sempre ha format part del meu món, com si tot estigués passant a la vegada. Com si les coses que volia fer de petit les pogués dur a terme. Saps què vull dir? No soc una persona que hagi canviat gaire de caràcter, no recordo el moment en què m’he fet gran, sempre m’han interessat les mateixes coses. I en la música intento fer les coses que m’agraden i ensenyar-les a la gent, compatir-les. L’acte creatiu és alguna cosa així. No ho veig com una cosa nostàlgica, tot allò forma part de la meva manera de ser, del meu món, de les coses que em flipen.

Fernando Alfaro (Surfin’ Bichos, Chucho) deia que si les cançons no els agradaven als seus fills, no les enregistrava. Segurament era una exageració, però en el fons està bé buscar com una mirada innocent, el xiquet que portem dins.

Sí, però no sé fins a quin punt… Jo de petit em sentia una persona molt madura, mai vaig ser un nen a qui li agradés jugar, sempre m’agradava fer coses que portessin a acabar alguna cosa, fos una cabana, un dibuix o el que sigui. I mai no he deixat de ser així, sempre m’ha agradat involucrar-me en coses que tenen un resultat final, un premi. Mai he jugat a videojocs, per exemple, perquè no hi ha premi final. Tampoc m’agradaven els jocs de taula. Des de petit he tingut aquest caràcter creatiu, d’anar fent cosetes.

Abans de documentar-me sobre el disc em feia la sensació que el concepte visual estava molt connectat amb Spike Jonze i Allà on viuen els monstres, però després he vist que la inspiració és més mainstream, de les criatures dels vuitanta i noranta que té tothom present.

Sí, tot i que aquesta pel·lícula que dius i el llibre [es refereix a l’obra de Maurice Sendak] també va ser una de les referències, sobretot pel Pablo Maestres, que ha estat el director i escriptor de la peça audiovisual. Les meves primeres idees eren bitxos més precaris, més bruts. I ell volia fer-los més realistes. Però Jonze sí que va ser una de les referències, sobretot a l’hora d’establir com s’havien de moure els ulls en la pantalla.

El concepte visual, en tot cas, sembla més articulat que no mai, una idea teua que ha pres forma amb el dissenyador Dsorder i el curtmetratge de Pablo Maestres que esmentaves.

Ha estat un projecte que hem anat fent conjuntament. Quan li vaig presentar aquesta idea, ell tenia a l’ordinador una altra idea guardada que encaixava molt bé amb la meva. Va ser quan ens vam adonar que teníem un projecte comú que podia ser molt xulo. Hem estat involucrats des del principi i després s’ha anat sumant gent com el Martí Dsorder o l’Agnès Costa a l’hora de dissenyar els monstres. A poc a poc s’ha anat incorporant més gent per fer el que hem fet.

El film, per cert, llança una idea potent: la felicitat és a prop, amb les persones que estimem, no cal anar molt lluny i fer grans fugides.

Sí, aquesta ha estat la meva experiència vital. Sempre he trobat felicitat amb les persones que tinc al costat, més enllà del lloc on estiguem. Soc una persona molt casolana, molt d’estar a casa amb la família. A mi almenys és el que em fa feliç.

Parlem del concepte sonor perquè aquesta vegada hi ha més pares. Jordi Matas i Joan Pons hi intervenen, però hi ha un pes molt gran de Sr. Chen, amb qui ja havies col·laborat en diversos projectes. El resultat és un disc amb més elements electrònics i noves textures rítmiques. Però és una transició suau, no com alguns salts que hem vist en l’escena.

És veritat que Sr. Chen ha aportat coses al projecte, però ha estat molt respectuós amb el lloc d’on veníem, en cap moment hi havia la idea de fer un cop de volant. En cada disc, tracto de ser molt respectuós amb els discos anteriors. M’imagino la meva obra com un tot, els discos que faig s’han de portar bé entre ells, han d’encaixar-hi. I, així i tot, sempre hi ha una porteta nova que s’obre en una direcció que apunta cap al futur. En aquest disc hi ha diverses portes que s’obren, però encara no sé quines seran les que m’acabaran portant a gravar el següent disc, a trobar nous sons o el que sigui. Crec que ja estem en el camí que allò del «pop metafísic» es vagi desdibuixant solet i comencen a aparèixer noves textures i altres maneres de fer nous arranjaments de les cançons.

Hi ha un bon grapat de cançons bones en el disc, però hi ha talls com «120» o «Snif» que em porten a un altre lloc. Això m’agrada. Quan parles de portes t’estàs referint a cançons com aquestes?

Per exemple. «Fil d’or» també… Ja no és tant cançons concretes com maneres de fer les coses, de plantejar la producció, on posem l’accent.. I una mica trencar certes normes que Jordi Matas i jo ens havíem marcat, sistemes de fer que ens agradaven molt i ens funcionaven, però de vegades has de trencar les teves fronteres i normes per trobar nous camins. I aquesta vegada hi ha hagut una mirada com molt més naïf a l’hora de gravar, per ser més espontanis, no tan endreçats, amb una música tan quirúrgica. Volíem ser més immediats, per captar la frescor del moment i deixar-la allí tal qual.

Plora aquí està farcit d’efectes sonors que reforcen la presència dels monstres, des del primer minut amb «Els llibres», que és com una cançó infantil sobre la qual escoltem la veu d’un monstre. I en altres transicions com «Dinosaures» i «Gush gush». En acabant, diries que és el teu disc més conceptual?

No sé quantificar això, jo ja era molt conceptual, tenia la idea global a partir de la qual flotava la resta. En acabant, a mi el que m’interessa és que hi hagi misteri en les coses, que no quede res del tot clar… Per a mi no és tan important el concepte com el fet de suggerir, no ensenyar pas totes les coses. Aquesta vegada pesa el concepte, els monstres, i potser en Kevin no hi havia un concepte tan clar, més enllà del fum a la cara, que era una cosa com més oberta. Depèn de com va cada disc, el concepte és més obert o tancat. Potser per això la sensació que aquest disc és més conceptual i aquell no ho és tant. Però sempre necessito una idea perquè encaixin les coses. Quan tinc un grup de cançons necessito una temàtica que sigui prou oberta perquè totes aquestes cançons m’encaixin de cop amb un món. I que sigui reconeixible, que allò és Ferran Palau.

«M’importa sobretot l’emoció»

T’he llegit que la poesia i les lletres molt elaborades tenen un punt pretensiós, per a tu. Tal vegada per això la teua és una textualitat directa, que s’entén fàcilment, però això no significa que no gastes recursos expressius, metàfores i imatges. Hi ha molta poesia en les teues cançons.

Sí, això sempre m’ho han dit, el que passa és que se’m fa una mica gran la paraula poesia. Les poques vegades que he llegit poesia he notat allà una feina, mentre que això meu és més pop. No deia pretensiós en el mal sentit…

En el sentit d’ambició literària?

Sí. I jo no la tinc aquesta ambició. La tenia en els meus primers discos, sobretot a Santa ferida, que era un disc amb unes lletres on intentàvem que el vocabulari fos molt ric, hi ha un pòsit com més transcendental. I de mica en mica vaig anar canviant aquesta manera de treballar perquè m’interessa més l’emoció que no pas el llenguatge, la forma del llenguatge. I m’interessa com sonen les paraules, la força que té cada paraula de forma individual, més enllà de les frases. Quan una paraula, per l’arranjament musical o pel que sigui, agafa una rellevància especial, això trobo que va més enllà de la poesia. No sabria com explicar-ho, funciona amb la música.

Crec que sé de què parles. De fet, em vaig adonar en un concert teu que hi havia frases com molt senzilles, crec que amb cançons de Parc, que connectaven molt amb la gent. Potser perquè eren fragments molt eufònics, molt cantables.

Potser sí. Parc és el meu disc potser més minimalista en tots els sentits, també amb les lletres. Amb un llenguatge molt fàcil, molt senzill, que podia entendre un nen de cinc anys. Amb pocs elements, intentar construir alguna cosa sòlida i, sobretot, emocionant, que és el que m’importa. Sobretot l’emoció.

Quin està sent el feedback del disc? Perquè Plora aquí és un disc molt diferent de l’anterior, Joia.

El poc que tinc és molt positiu, tot el que arriba a través dels concerts o de les xarxes, o dels números de les plataformes, és que està funcionant, està fent el seu camí, encara que li queda molt. Però la sensació és superbona.

Diries que és la teua millor col·lecció de cançons fins ara?

No! I ara! Crec que tinc dues o tres cançons bones en cada disc… Bé, a mi totes les cançons em semblen bones, si no no les hagués posat, però és veritat que hi ha cançons que tenen un poder que no tenen les altres, que la gent les fa seves i van més enllà de tot. I sempre hi ha dos o tres de cada disc que fan la seva feina. Veig la meva discografia com un tot, cada vegada que faig una cançó és com una victòria més, no penso tant en discos concrets com que els meus repertoris tinguen cançons ben potents. I diria que en aquest disc sí que n’hi ha unes quantes.

De vegades pense en la gent que teniu certa carrera ja, amb un cançoner important, i en el sudoku que ha de ser preparar una setlist per a una gira.

Sí, déu-n’hi-do! Primer està la meva opinió, després l’opinió de la banda, que pregunten per què no fem aquella cançó o aquella altra. I després està l’opinió del públic [riures]. I llavors has de fer una mitjana de tot això. Ara que està arrencant la gira estem fent petits canvis, anem trobant l’ordre… Tardarem unes setmanes a trobar la setlist perfecta que satisfà tothom.

Sí, però sempre hi ha el risc d’enfadar algú.

Passa que tinc set discos ja, però no pots estar tres hores tocant. Clar, hi ha cançons supermítiques que has de deixar de tocar-les en algun moment, has de fer aquests equilibris. Però hi ha com quatre cançons que no pots deixar de tocar mai, perquè la gent se m’enfada. «El meu lament», per exemple, em xiulen si no la faig [riures]. «Univers», «Cel clar», «Serà un abisme»… Totes aquestes les he de fer.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close