Música

Ferran Renalias i Gerard Asensi: “Un joc és una experiència lúdica i la seva principal funció és divertir les persones”

Ferran Renalias (Manresa, 1978) i Gerard Ascensi (la Seu d’Urgell, 1979) són dos matemàtics que el passat novembre van presentar un joc de taula innovador a l’11a edició del Festival Dau Barcelona: Lacrimosa, que es pot jugar en solitari o fins a quatre jugadors a partir de 14 anys en partides que poden durar al voltant de 90 de minuts. El punt d’inici ens situa com a mecenes artístics que hem de socórrer la vídua de Mozart, just després de la seva mort, tal com va succeir històricament, quan havia escrit únicament els primers 8 compassos de Lacrimosa”. D’aquesta manera deixava el seu ‘Rèquiem en Re menor a mig compondre. L’objectiu d’aquest joc de taula és ajudar a Constança a finançar el projecte de concloure l’obra.

La primera pregunta és obligada: com se us va acudir aquest joc?

L’octubre del 2020, havent acabat el desenvolupament d’un altre joc, en Gerard estava treballant a l’ordinador escoltant música clàssica. En un moment va sonar el “Lacrimosa” del Rèquiem de Mozart, i pel que recordava dels seus anys vivint a Viena, al darrere hi havia una gran història que donava per acompanyar narrativament un joc. I així és com va sorgir la primera idea. En aquest sentit, cal pensar que Mozart és una figura molt potent que podia vertebrar tot un joc per la història al darrere de les seves últimes notes escrites i, el que va fer Constança Mozart per arribar a completar-la després de la seva mort i poder cobrar els honoraris.

Us vau haver de documentar molt?
Com en altres ocasions, ja que el disseny de jocs permet donar màniga ampla a la curiositat per aprendre sobre temes trivials sense utilitat directa al teu dia a dia. Vam regalar-nos uns dos mesos llegint, indagant, gaudint i compartint les diferents aproximacions històriques del tema. Inicialment, el nostre objectiu era respondre a la pregunta qui seríem durant la partida, sense pensar en mecàniques de joc en cap moment. La síntesi de la recerca de la vida del compositor austríac va donar-nos els principals elements que hem integrat al joc: les seves cinc etapes creatives, la relació amb les diferents monarquies europees, els alumnes que van treballar per completar el Rèquiem (Süssmayr, Eybler, Freystädler, Stadler), una selecció de les seves principals obres entre les més de 600 del catàleg Köchel, la seva situació econòmica, el paper i rellevància dels músics dins de la societat de l’època.

Per als que vivim en l’univers del “mundillo” de la clàssica la vostra proposta ens sembla, a priori, surrealista i alhora excitant. Hi ha precedents de jocs de taula semblants o videojocs que ens estiguem perdent?
Coneixem altres jocs de temàtica musical, però que basen a practicar elements musicals rítmics i que tenen un atractiu més pedagògic que planerament lúdic amb un punt d’estratègia.

I per a jugar a “Lacrimosa” no cal tenir nocions de solfeig?
Efectivament, no. Creiem que una de les principals limitacions que han sorgit en jocs de temàtica clàssica és la voluntat didàctica d’ensenyar música. Pel simple fet d’introduir en un joc la necessitat de saber llegir una partitura o bé tenir certs coneixements d’harmonia, estem limitant que jugui qui tingui com a mínim aquests coneixements. Un joc és una experiència lúdica, i per nosaltres la seva principal funció és divertir a les persones que el juguen. Un joc difícilment potenciarà per si sol un aprenentatge significatiu, ja que això s’aconsegueix només amb anys d’estudi a escoles de música o conservatori. En canvi, si partim d’una base musical, però des del vessant històric, un joc permet recrear el context a partir del qual es va crear la música, fet que pot ser interessant per persones amb gran coneixement musical, apreciant les subtileses dels diferents matisos que inclou el joc, però a la vegada, per públic que no ha tingut mai una aproximació a la música clàssica a la seva vida, i que potser després de jugar-lo, se li ha despertat interès per primera vegada d’escoltar el Rèquiem.

Més enllà de la casualitat d’aquell dia d’octubre de 2020 que comentàveu abans, per què vau triar el Rèquiem de Mozart i no una altra obra emblemàtica com la Novena simfonia de Beethoven, La traviata de Verdi o algun altre emblema musical de la cultura?
Vam escollir el Rèquiem no tant per la grandesa de l’obra en si, sinó per la història que hi havia al darrere i que permetia tirant el fil esbossar tota la vida de Mozart en un joc. Amb una aproximació lúdica interessant i consistent, qualsevol història potent de la música clàssica pot tenir encaix. Un context històric, social, personal de qui l’ha compost que permet centrar una narrativa en el perquè es va crear. Beethoven, Schubert, Mahler, per posar alguns exemples, serien perfectament transportables a un joc de taula.

En l’ampla i heterogènia definició de cultura, hi encabiríeu jocs com aquest?
Sí, és clar. Com a activitat humana i també perquè el joc de taula forma part d’un entramat que ens identifica com a éssers humans. A més, amb aquest joc es recrea la història de Mozart, a partir d’un treball coral d’un gran equip humà: des de la nostra feina creativa d’engranar les mecàniques de joc amb la temàtica, passant per realitzar il·lustracions específicament pel joc amb tècniques que van des de l’oli fins a l’aquarel·la, la concepció d’un tauler que simula un llibre que es plega pot encabir cartes al seu interior, l’escriptura i traducció de reglament en cinc idiomes, inclòs el català…

Quins valors promou el vostre “Lacrimosa”?
El principal valor que promou aquest joc és poder compartir una experiència lúdica al voltant d’una taula amb altra gent, passar-s’ho bé pel simple fet de passar-s’ho bé. Per a nosaltres aquest és el principal i irrenunciable valor de qualsevol joc.

Com s’estructura?
En el joc recordarem quan en diferents moments de la vida del compositor li vam encarregar obres per representar-les, el vam acompanyar en els seus viatges a ciutats i corts europees, al mateix temps que subvencionem als deixebles per tal que finalitzin les instrumentacions inacabades dels diferents moviments del Rèquiem. El joc transcorre en cinc rondes, corresponents a les èpoques vitals del compositor. Durant el nostre torn, de la nostra mà de cartes en jugarem una a la part superior del tauler per determinar quina acció volem fer, i una a la part inferior per obtenir recursos. I això quatre vegades en el torn. També podrem escollir entre cinc accions consistents amb la temàtica: encarregar una composició a Mozart, representar o vendre una composició, acompanyar a Mozart en visites de ciutats i corts reials europees, contractar alumnes seus per completar instrumentacions del Rèquiem, o documentar records que hem compartit amb Mozart.

Quins elements tradicionals comparteix amb els jocs de taula?
El més evident és l’ús d’un tauler i cartes de joc, ja que presenta una baralla constant de nou cartes, que permet sortir de la quadratura dels múltiples de 10 i permet que a cada ronda acabis jugant vuit cartes i la novena et quedi a la mà disponible per al següent torn. En el mapa pagarem els costos del desplaçament per Europa (recordem: som mecenes de Mozart) i visitem ciutats per obtenir beneficis, o visitem les Corts Reials de Londres, París o Viena per obtenir una rajoleta de favor reial, que, si aconseguim complir-la, ens donarà punts al final de la partida. D’altra banda, també hi ha fitxes que, en aquest cas, són fitxes musicals identificables com a corxeres o semicorxeres, a fi de poder anar completant els espais inacabats del Rèquiem indicant quin dels dos compositors en joc ha realitzat aquella part. A més, com tot joc de taula hi ha un recorregut, una estratègia i un sentit progrés per assolir l’objectiu.

Veient alguns vídeos de promoció com explicatius de les regles i mecànica del joc fàcilment localitzables a internet, el nivell de complexitat del joc és alta i denota una considerable enginyeria. Clarament, és un joc pensat per afeccionats a aquests tipus de jocs de taula sense que la seva dificultat el faci inassumible per al públic en general. Per tant, és apte per a un ventall força ample de persones. Però fixem-nos en el disseny gràfic de dos experts en aquest camp i vinculats als jocs de taula com són Enrique Coromines i Jared Blando.
L’aspecte visual i gràfic ha quedat molt elaborat, qualitatiu i atractiu. L’Enrique Corominas ha realitzat la portada del joc, que és una pintura a l’oli que recrea Mozart en plena inspiració amb els personatges de La flauta màgica al seu voltant, mentre que a la part inferior de la portada apareix la silueta de l’enterrament del joc. També es va ocupar de l’aquarel·la de la primera pàgina del reglament, que és una mà caiguda al costat d’una partitura inacabada del moviment Lacrimosa. Aquesta última havia de ser originalment la portada del joc, però es va decidir canviar-la per una que contextualitzés més totes les parts del joc. Es va crear un debat per les xarxes socials. sobre quina de les dues portades era millor. Per la seva banda, Jared Blando va crear la il·lustració del mapa d’Europa de la part dels viatges, recreant magistralment l’estil il·lustratiu de segles enrere.

I quins són els mecanismes d’avaluació d’un joc de taula com aquest que fan possible finalment es trobi al mercat?
El sector de creació de jocs de taula de l’Estat Espanyol ha viscut un fort creixement en els darrers anys, publicant-se cada vegada més jocs d’autoria de casa nostra. Un joc creix normalment per la idea que el seu autor o autora ha tingut inicialment, i que es llança a desenvolupar per voluntat pròpia. En el moment que el joc està prou desenvolupat mecànicament, es presenta a editorials de jocs de taula per tal que estudiïn si pot encaixar-los en el seu catàleg. Si encaixa, es firma un acord i l’editorial treballa i desenvolupa tots els altres aspectes que implícits més enllà de les qüestions mecàniques: les il·lustracions, el disseny gràfic, la maquetació, la redacció de manual, la traducció, el disseny de producció, la fabricació i el transport, el màrqueting, la distribució, etc.

Com a creadors de jocs, com calibreu les dificultats i experimenteu els condicionants amb què es pot desenvolupar? És a dir, com arribeu a perfilar les normes d’un joc com aquest per fer-lo atractiu, sense perdre el punt de dificultat?
És un treball d’orfebreria que implica fer multitud de partides de proves amb grups de prova, per tal d’anar retocant totes i cada una de les seves parts i establir els vectors i factors que garanteixin que l’experiència lúdica sigui la desitjada. Hi ha molts elements a tenir en compte: aconseguir una sensació de progrés durant la partida, regles senzilles, però que creïn decisions interessants en cada jugada, fomentar la interacció entre les accions de les diferents persones, etc. Amb tots aquests elements en ment, com a creadors utilitzem els resultats de cada partida de prova del joc i entrem dintre de les seves càbales matemàtiques per retocar les peces per millorar-lo una mica cada vegada. El resultat final que podeu veure és el fruit d’aquest treball d’arrodoniment.

S’ha interessat alguna empresa de jocs a comercialitzar Lacrimosa a l’estranger?
Sí, s’està estenent a l’estranger, principalment a Europa i tot el continent americà. Ja hi ha diverses editorials internacionals que localitzaran el joc en altres idiomes europeus i asiàtics no inclosos en la primera edició de Devir que ha sortit al mercat amb una proposta multilingüe: català, espanyol, anglès, portuguès i italià.

Finalment, és obvi que la música clàssica gairebé és inexistent en la majoria de concursos televisius. En aquest sentit, en programes com Pasapalabra o Atrapa’m si pots pràcticament no hi apareix cap referència. Més avesats sí que ho està a Saber y ganar. Creieu que seria una bona opció plantejar-se un trivial de música clàssica?
El Trivial Pursuit és un joc de taula molt popular atès que fa molts anys de la seva primera publicació, però té algunes limitacions en la seva mecànica que dificulten l’aproximació a una temàtica per gent que no la coneix en absolut. És un joc de coneixement on es premia si saps quelcom concret o no. Un trivial de música clàssica permetria a la gent apassionada del tema gaudir del repte de veure fins on arriba el seu coneixement, però tota la resta de la societat estarien fora de joc a causa del fet que difícilment encertarien gaires respostes. Si l’objectiu és donar valor i coneixement de música clàssica a tots els públics, segurament hi hauria alternatives lúdiques molt més interessants.

Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art que des dels 16 anys ha participat en nombrosos mitjans de comunicació de premsa local, especialitzats en música i genèricament culturals tant escrits com de ràdio. També ha estat professor suplent al Conservatori de Sant Cugat i de l’assignatura d’Introducció i Història de la música al Campus de l’Experiència de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close