Música

Françoise Hardy en dotze cançons imprescindibles i ja clàssiques

Des del seu primer gran èxit internacional, ‘Tous les garçons et les filles’ fins al seu darrer àlbum, la trajectòria musical de Françoise Hardy està sembrada per un fil de cançons plenes de bellesa i elegància. Acabem amb aquesta tria el díptic dedicat a la cantant francesa.

Locució de l’article:

“Tous les garçons et les filles” (1962)

Convertida en himne juvenil, més enllà d’una lletra una mica naïf, el tema li serveix de trampolí artístic, tot projectant-la com a nou ídol musical a principis dels anys seixanta. Seixanta anys després continua seduint la seua veu primerenca en aquesta fusió o mescla de romanticisme i adolescència.

“Mon amie la rose” (1964)

La voluntat de Françoise Hardy d’anar més enllà d’allò que ha estat etiquetat com a “música ie-ié”, cançons intranscendents per al consum juvenil, es posa de manifest molt aviat, tot buscant cançons amb “cara i ulls”. “Mon amie la rose” n’és un bon exemple.

“L’amitié” (1965)

La cançó figurava en la pel·lícula Les invasions bàrbares on s’abordava el tema de l’eutanàsia, una qüestió que en els últims temps la cantant ha defensat amb molta fermesa davant dels seus problemes de salut. Un cant a l’amistat que resta com una de les seues balades més excel·lents.

“La maison ou j’ai grandi” (1966)

En 1966 Françoise Hardy participa al Festival de San Remo. Entre les cançons finalistes hi ha un tema interpretat per Adriano Celentano, “Il ragazzo della Via Glück”, una composició que s’avança a les alertes ecològiques. Hardy s’enamora de la melodia i fa la versió per al mercat francès aconseguint un gran èxit.

“Comment te dire adieu” (1968)

Una molt poc coneguda cançó anglesa que en mans d’un lletrista i adaptador com Serge Gainsbourg acaba convertint-se en una petita obra mestra. El cantant Jimmy Sommerville, ex-The Communards, la tornarà a les pistes de ball a la dècada dels vuitanta.

“Soleil” (1970)

La fidelitat de la cantant per les balades tristes i melancòliques ha impregnat tota la seua discografia. Una vegada més, la protagonista —en aquest cas, la cantant —, es pregunta per les inclemències i tristeses de l’amor enfront de la fidelitat del sol que ens il·lumina cada dia.

“La Question” (1971)

Segurament, una de les cançons més reeixides, tant pel que a la lletra com a la melodia, on la veu de Françoise Hardy va desgranant totes les seues preguntes: “Ets la meua pregunta sense resposta / ets el meu crit mut / i el meu silenci”. Uns arranjaments delicats i minimalistes, i la guitarra de la música brasilera Tuca fan la resta.

“Message personnel” (1973)

Sobre un contestador, en aquesta ocasió, la cantant va llançant els seus dubtes, precs i laments en qüestions amoroses en una etapa en què les seues relacions amb el cantant Jacques Dutronc passaven moments de crisi. Un primer llarg recitat dona pas a la melodia i la veu d’Hardy en una feliç i sublim combinació musical.

“Partir quand même” (1988)

Les cançons de comiat formen un altre grup important de les temàtiques cultivades per Françoise Hardy. La cançó serà represa anys després pel seu fill, el guitarrista i cantant Thomas Hardy. Hi ha una altra versió a duo amb Julio Iglesias, però millor, l’oblidem.

“Puisque vous partez en voyage” (2000)

Hardy recuperava amb èxit un vell tema dels anys trenta que havia cantat la parella Jean Sablon i Mireille. La veu de Jacques Dutronc en aquest cas, li serveix de contrapunt amb les seues notes d’humor i ironia, per encetar aquest viatge musical ple de bellesa i elegància.

“Tant de belles choses” (2004)

Lluitant contra una greu malaltia, Hardy fa un cant ple d’amor i esperança adreçat al seu fill Thomas. “L’amor és més fort que la pena”, repeteix la cantant al llarg de la cançó. I afegeix, com a missatge de futur: “Tens tantes coses belles per a viure, encara…”.

“Le large” (2018)

Un bellíssim videoclip realitzat pel director François Ozon serveix de suport per al llançament de la cançó. El tema forma part de l’últim àlbum publicat, Personne d’autre, que ja es pot considerar com el seu darrer missatge musical abans de marxar a l’altra banda…

Carles Gámez
Periodista i guionista. Ha treballat en premsa, radio i televisió, en programes de gènere cultural, debats, magazines, sèries documentals, musicals, etc. Guionista dels documentals “Serrat, el último trovador”( Discovery Channel), “Bruno Lomas” (Canal 9), “Monle, Món, Monleon”( FAFM/Levante Televisió). Autor de “Serrat. El canto libre”. Blume Ediciones, “Llach “. Edicions Tres i Quatre, “Los años ye-ye”. T&B Ediciones, “Serrat, de l’A a la Z”. Edicions de La Vanguardia, “Bailando los 70”. Midons Ediciones, “Celuloide de terciopelo”. Filmoteca Valenciana.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close