Música

Georges Brassens: cent anys del joglar irreverent

El 22 d’octubre ha fet cent anys que Georges Brassens va nàixer a Sète, a prop de Montpeller (Occitània) i, el dia 29, en farà quaranta que passa la seva “mort en vacances” al cementiri d’aquella ciutat. Les seues cançons estaven prenyades de poesia provocadora, crítica amb l’autoritat i la burgesia, però també carregades de tendresa, humor i amor a contracorrent.

El 1981, poc després de morir Georges Brassens, el novel·lista Gabriel García Márquez recordava que, uns anys abans, “en plena discussió literària, algú va preguntar quin era el millor poeta actual de França” i ell va respondre “sense vacil·lar: Georges Brassens”. Gabo aporta arguments generacionals: “Només els meus companys de generació, els que van gaudir i van patir a París en els anys ingrats de la guerra d’Algèria, sabien no només que ho deia seriosament, sinó que, a més a més, tenia raó”.

Però d’arguments se’n poden trobar molts més, perquè Brassens va ser el joglar de la provocació (“Brave Margot”); el poeta de les trobades fortuïtes (“Le parapluie”, “Les passants”), del trencament de les convencions burgeses (“La non-demande en mariage”); el malson dels gendarmes (“Hecatombe”, “La mauvaise réputation”, “Le nombril des femmes d’agents”) i el dels jutges (“Le gorille”), i l’autor de les millors odes a l’amistat (“Les copains d’abord”, “Chanson pour l’auvergnat”).

Des d’un respecte reverencial per la poesia i una respectable poesia irreverent, Brassens va sacsejar les consciències de la França dels anys cinquanta i seixanta. A pesar de no involucrar-se en el maig del 68 ni en altres lluites de l’esquerra oficial, Brassens va anar trepitjant tots els ulls de poll de les societats mitjana i alta franceses, reivindicant les classes populars. Malgrat això va merèixer l’admiració de tothom. El periodista Ramón Chao explica a la seva biografia (Georges Brassens, Ediciones Júcar, 1973) que va ser “capaç d’obtenir, a la mateixa setmana, les lloances del portaveu del catolicisme francès, «La croix», que considera precrisitians alguns dels seus poemes, i els frenètics aplaudiments del periòdic més anticlerical, «Le Canard enchainé», en descobrir en tots els seus discs una professió d’ateisme, anarquisme i un reguitzell de blasfèmies”.

Quaranta anys després de la seva mort, sobta veure per YouTube les interpretacions en directe d’aquell trobador de bigoti espès, posat seriós i mirada lleugerament estràbic. La mirada alçada, la precisió en la dicció, la suor imparable i, de fons, sovint, les rialles del públic. Perquè Brassens va saber llançar colps directes contra França, la grandeur i el xovinisme amb humor. I amb el mateix posat murri eixamplar l’orgull francès per la llengua de Victor Hugo i Baudelaire.

Afirma Ramón Chao (pare de Manu Chao) que Brassens lluïa patilles per honorar un dels seus herois cinematogràfics, Clark Gable, i bigoti en homenatge a un dels seus músics preferits, Paul Misraki —tot i que actualment és tan difícil trobar fotos de Misraki amb bigoti com de Brassens sense.

Les característiques pròpies del personatge de Brassens hi eren des del començament, segons es pot entendre per la descripció de l’escriptor Paul Guth a Le Figaro Littéraire el 1954: “Arriba a escena com un pagès que torna dels camps, a la nit, per menjar-se la sopa: té els gestos del llaurador que ha treballat tot el dia (…) Col·loca el peu esquerre damunt del tamboret i es posa a cantar, gratant la guitarra, igual que un violista en una confraria de l’edat mitjana. El seu cap és jupiterià i rural: no sembla fet per portar barret, ni el seu coll per dur camisa. En ell s’endevina el pols del blat de les eres, i el bigoti pareix que l’ha sucat en sopes de vi, cremat pels llums de petroli de les granges de la muntanya”.

Si la descripció física és encertada, la del seu accent ajuda a entendre com l’escolten els francesos en la seua pròpia llengua de boca de Brassens: “Canta, o més ben dit, parla, en cadència, amb un ritme que brolla dels fons del temps. Ens sembla sentir tocar a sometent, o el cant gregorià de les esglésies, les melopees de les fires i el martelleig dels esclops. (…) La veu greu, carnal, mastega les paraules com si fossin la crosta del pa (…) La seva masticació torna al francès el seu gust de vell llatí del soldat d’infanteria triturat pels queixals dels gals amb una saliva que té gust a formatge”.

I, és clar, la suor: “Aviat apareix la suor del pagès. Es neteja francament amb un mocador i, allà lluny, ens sembla sentir les trilladores”.

La metàfora del pagès era molt temptadora per a Guth, però, en realitat, Brassens venia d’un poble de pescadors de la Provença, molt proper a Montpeller, Sète (o Seta, en occità), de 36.000 habitants el 1921. I el seu pare era manobre.

Chao destaca que “la seva mare, italiana i catòlica fervent, era molt comunicativa i exuberant”, mentre que el seu pare era “descendent de nòrdics, lliurepensador, reservat i púdic en l’expressió dels sentiments”.

Ni de petit ni d’adolescent, Georges no va ser un bon estudiant. A l’escola només destacava a les classes de llengua i literatura, però fora de classe es va convertir en un líder amb sorprenents recursos per guanyar diners. Quan tenia disset anys es van produir a Sète una sèrie d’estranys robatoris en molts domicilis, petits furts d’obres d’art o objectes de valor. Com que els gendarmes no van poder esbrinar més, la banda es va atrevir amb un xantatge a un joier. Aquest ho va denunciar i, finalment, la policia va descobrir que l’autor era un fill seu. El jove va confessar que tot els robatoris havien estat obra dels joves de cada casa, coordinats per la ment delictiva d’en Brassens. Els deu implicats van ser “exiliats” de Sète, en paraules de Ramón Chao, i Brassens va acabar a casa de la tieta Antoinette, a París. Allà comença a treballar a la Renault fins que arriben els bombardejos alemanys i torna cap a Sète. L’experiència de ser tractat com a delinqüent juvenil inspirarà anys després “Les quatre bacheliers” (‘Els quatre batxillers’).

Tomba de Georges Brassens a Sète.

Sète serà també protagonista d’una de les peces més emotives, “Supplique pour être enterré à la plage de Sète” (‘Súplica per ser enterrat a la platja de Sète (vegeu al requadre de la pàgina …. fragments traduïts com aquest: “A la vora del mar, a tocar de les onades blaves / Caveu, si es possible, un clot ben tou / un petit nínxol dolç / A prop dels meus amics de la infància, els dofins / En aquest llarg arenal de grans tan fins / Sobre la platja de la Corniche”).

Però els versos més emotius, barreja de nostàlgia de la infantesa i recança de la mort, són simplement això —versos— per al seu autor, segons els expressa en alguna biografia, com la d’André Larué: “No creuràs tu també que vull que m’enterrin a Sète?”, diu Brassens. “Em poden enterrar on els vingui en gana. M’importa un rave”.

Sempre que podia, Brassens deixava clar que la seva poesia no sempre era el seu pensament sincer. Passa el mateix amb els gendarmes, que el cantautor maltracta una i mil voltes. A “Hecatombe” explica com unes peixateres redueixen una colla de gendarmes a cop de pit: “La més grossa d’aquelles dones / Obrint la seva cotilla dilatada / matxuca a grans cops de mamelles / tots els [gendarmes] que passen a la seva vora”. I a “Le nombril des femmes d’agents” es fica, fins i tot, amb les seves dones: “Veure el melic de la dona d’un bòfia / No és certament un espectacle / que, des del punt de vista de l’estètica / pugui elevar-vos al pinacle”.


Fragments de la Supplique pour être enterré à la plage de Sète

(…)

El meu nínxol familiar no està pas nou
Vulgarment parlant, està ple com un ou
I d’aquí a que algú en vulgui sortir
correm el risc que es faci tard i no puc
dir-li a aquesta gent, estrenyeu-vos un poc
Deixeu pas als joves, per dir-ho fi.

A la vora del mar, a tocar de les ones blaves
Caveu, si és possible, un clot ben tou
un nínxol dolç i petit
A prop dels meus amics de la infància, els dofins
En aquest llarg arenal de grans tan fins
Sobre la platja de la Corniche.

(…)

A voltes d’Espanya, a voltes d’Itàlia,
carregats de perfums de músiques boniques,
el mestral i la tramuntana,
sobre el meu darrer somni, vessaran els ecos
de la villanella un dia i l’endemà, del fandango,
de la tarantel·la i de la sardana.

(…)

Pobres reis faraons, pobre Napoleó
Pobres grans desapareguts que jauen al Panteó
Pobres cendres de celebritat
Envejareu una mica l’etern estiuejant
que pedala en patí sobre la mar onejant
Que passa la seva mort de vacances.


Però el mateix Brassens no li donava una importància política al seu menyspreu per l’autoritat. Quan, a la sortida d’un concert al cabaret de Patachou, un gendarme li va demanar a Brassens “Per què es fica sempre amb els guàrdies?”, el músic li va contestar simplement: “Perquè fa riure a la gent”.

Segons Ramón Chao “de la mateixa manera que Picasso diu que la pintura és més fort que ell i li fa fer el que vol, les paraules sobrepassen les idees de Brassens i li fa dir, de vegades, el que no vol”. Per això “més d’un cop ha hagut de rectificar, explicar que el que canta no es correspon necessàriament amb el que pensa”.

Tot i que aquesta visió és la més coherent amb les explicacions de Brassens, també és cert que moltes altres cançons han estat relacionades amb les seues dades autobiogràfiques i ell no les va desmentir. És el cas de les cançons dedicades a les persones que el van acollir de ben jove, li van donar suport en la seua carrera musical i li van retre admiració absoluta durant anys: la Jeanne, amb qui va tenir una relació a pesar de la diferència d’edat —ell en tenia 23 i ella 42— i en Marcel, el marit de la Jeanne, que va tolerar la relació i simplement va canviar d’habitació. Tots tres van viure en un carrer sense sortida de París, l’Impasse Florimont.

L’arbre del pati d’aquella casa és, per exemple, el protagonista d’una de les seves cançons més populars, “Auprès de mon arbre” (“Vora de mon arbre / Vivia encantat, / per què vaig marxar / tan lluny del meu arbre!”, segons la traducció d’Amàlia Prat).

A Jeanne li va dedicar una cançó amb el seu nom. (“La Jana, la Jana, / Casa seva és oberta a tot passavolant / Se li’n podria dir la fonda del bon déu, / Si no fos que ja n’hi ha una, / La darrera on es pot entrar, / Sense cap credencial i sense trucar”, en la versió de Prat).

I a Marcel li escriví el gran himne a la gratitud titulat “Chanson pour l’auvergnat” (“Tu, que em vas donar foc quan (…) / tota la gent benintencionada / m’havia tancat la porta als nassos. / Només va ser un poc de llenya / però em va escalfar el cos / i a la meva ànima crema encara / com una foguera de Sant Joan”).

Brassens va ser enterrat a Sète, tot i que no a la platja ni al cementiri on descansa també el seu admirat Paul Valéry (el cementiri marí), sinó al cementiri de Le Py, on hi ha enterrats els seus familiars. Tal com va expressar als seus íntims. Passant la seva mort de vacances.

Àlex Milian
Periodista cultural i Director de continguts al setmanari EL TEMPS. En aquest mitjà ha estat director (2006-2009) i redactor de política, societat i ciència. Ha col·laborat amb les revistes “Sàpiens" i “Descobrir". Autor, amb Emili Piera, de "L’aigua de tots" (Bromera, 2005), un llibre periodístic sobre el transvasament de l’Ebre. Menció Especial al Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Premsa escrita pel reportatge "Animals que tornen".

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close