Gigolo Aunts, una de les grans bandes nord-americanes de power-pop dels anys 90 i 2000 i una de les més apreciades a l’Estat espanyol, on tingueren més repercussió fins i tot que als Estats Units, celebra gira de comiat amb parada a Mallorca i Barcelona, els dies 22 i 24 d’aquest mes de setembre. Serà l’última gira articulada de la veterana banda, la qual cosa vol dir que potser mai els tornarem a veure a casa nostra. Una cita única amb un grup amb un directe torrencial i que va fer orfebreria del pop harmoniós i les guitarres vibrants.
Mai no van tindre ni de bon tros un predicament i un seguiment com el generat pels Oasis de Noel i Liam Gallagher, per posar l’exemple més a la mà de gira mediàtica i de campanetes. Per a una trajectòria tan llarga, a més, engegada a la dècada del 1980, tampoc no han acumulat una discografia nodrida. I alguns dels seus discos ni tan sols estan disponibles en la ja quasi inevitable Spotify.
La tirarem més llarga: el nom de Gigolo Aunts és ben complicat que li sone a algú que no haguera fet immersió en l’eclosió indie de la dècada del 1990, en els escassos festivals i concerts amb presència internacional del moment. Fora d’aquest nínxol, les tietes gigoló –el nom està manllevat d’una cançó de Syd Barret, «Gigolo aunt»– són un grup gairebé desconegut. Tot i que no poca gent haurà escoltat, sense ser conscients de l’autoria, el tema «Where I find my heaven», un dels seus grans èxits, incorporat a la banda sonora de la pel·lícula Dumb and dumber (Dos ximples molt ximples), un rebenta-taquilles de l’any 1994 obra dels germans Farelly. El film va tenir com a efecte rebot l’atenció de l’aleshores totpoderosa cadena MTV.
No és l’únic gran tema de la seua trajectòria, per descomptat: en la seua curta discografia hi ha un bon grapat de joies que els han convertit en un grup de culte. I malgrat aquesta condició outsider, la gira de comiat dels Gigolo Aunts és un esdeveniment musical substancial. D’una banda, perquè s’ha reunit la formació original amb David Gibbs (veu i guitarra), els germans Steve i Phil Hurley (baix i guitarra), i Paul Brouwer (bateria), l’equip que va enregistrar el seu prometedor debut, Everybody Happy (1988). Als quals s’unirà, per configurar el seu espaterrant directe amb tres guitarres, Jon Skibic, un altre històric del grup, incorporat el 1995, durant una etapa de canvis en la formació. L’altre valor afegit és la presentació en edició deluxe i format vinil inexistent fins ara d’un dels seus discos més importants, Minor chords amb major themes (1999), un quart de segle després.
El FIB del 99 i “La chica de ayer”
Comptat i debatut, tot que continuaran tocant en directe a petita escala i han anunciat un nou disc sense data concreta de llançament, els de Mallorca i Barcelona podrien ser els darrers concerts en el nostre àmbit lingüístic d’aquesta respectable banda. Dates en roig en el calendari per als molts fans d’un grup amb una relació molt estreta amb l’Estat espanyol. Una història que s’ha d’explicar.
Tot i que formada a Postdam, en l’estat de Nova York, el 1981, la banda comença a enlairar-se després de traslladar-se a Boston, el 1987. L’esmentat Everybody happy (1988) és la primera carta de presentació seriosa. Amb tot, és a Europa on acaben de despuntar, amb la publicació a Gran Bretanya de Flippin’ out (1993), on a més de la imperial “Where I find muy heaven” troben una portentosa col·lecció de temes, amb “Cope” i “Bloom” o “Pin cushion”” com altres de les cimeres. El disc els reporta telonejar bandes de la primera divisió a aquesta banda de l’Atlàntic com Suede o els enyorats Cranberries. RCA republica el disc als Estats Units un any després i la repercussió de “Where I find my heaven” provoca la sensació que la banda està en fase de propulsió.
El que va passar és que els anys següents es produeixen canvis en la formació i problemes amb la discogràfica Fire Records que els fan entrar en un llarg parèntesi que es trencarà amb Minor chords amb major themes, enregistrat amb el segell del cantant de Counting Crows, Adam Duritz. És un disc magnífic, menys elèctric que l’anterior, on mig temps i talls més pop que power com “Everyone can fly”, un dels seus èxits, “Everything is wrong” o “The big lie” marquen la pauta. Sortosament, cançons com “C’mon c’mon” i “Super ultra wicked mega love” preserven la font d’energia primigènia. Un àlbum que és el preferit de la banda i que, curiosament, triomfa a Espanya com en cap lloc.
Tot en aquesta vida té una explicació. I la raó cal buscar-la en la relació de la banda amb el promotor madrileny David Jiménez-Zumalacárregui, de Heart of Gold, qui els organitza una gira per xicotets locals de l’Estat espanyol l’any 1998. El frec amb el públic segurament tira del disc, fins el punt que actuen en l’edició del 1999 del Festival de Benicàssim (FIB), punt de partida d’una llarga i prolífica relació amb Espanya. El pas pel festival castellonenc n’és un símbol. L’altre és una versió de “La chica de ayer”, el clàssic de Nacha Pop, cover que estrenaren en el mateix FIB, amb la denominació “The girl from yesterday”, per a sorpresa de la parròquia.
El grup, lògicament, no coneixia el tema. És el seu contacte madrileny qui els mostra la cançó en un bar de Malasaña, un parell de dies abans del concert a Benicàssim. La interpretació al FIB és un punt d’inflexió en la relació amb el públic espanyol. Una connexió no es trencaria mai. Els següents discos es publiquen en un segell madrileny, Bittersweet. Es tracta d’àlbums que no trobareu a Spotify, però especialment The one before the last (2000) és una joia que, més enllà de l’anècdota d’incloure “The girl from yesterday”, una versió correcta però no enlluernadora, conté algunes de les guitarres més esmolades i estimulants del pop poderós.
Amb edició de José Maria Rosillo, hi trobem descartes inexplicables de Minor chords amb major themes com “To whoever” i “Sulk with me” i una de les peces més granítiques del seu repertori, “The shift to superoverdrive”, entre altres peces d’alta costura de la música de guitarres, la més connectada a l’eclosió indie de la dècada dels 90. El seu millor registre i la base sobre la que construeixen un magnífic directe. El molt més reposat Pacific ocean blues (2002), un disc lluminós i estilitzat però sense tanta grapa, es va publicar poc després i va ser un més que digne colofó discogràfic. Almenys fins ara.
Amb aquest background arribaran a Es Gremi de Mallorca (dia 22) i la sala Upload de Barcelona (dia 24), a més de fer cinc cites més arreu de l’Estat. La mala notícia és que els fans valencians, que a més del seu pas per Benicàssim els van poder gaudir en dues celebrades visites a la sala Loco Club de la capital, els anys 2006 -en l’anterior “gira de comiat”- i 2016, es quedaran aquest viatge sense concert de proximitat. Els molt cafeters hauran de fer les maletes per assistir a alguna de les festes finals d’una banda molt estimada entre nosaltres.
Una parròquia en la pell de brau que, segons els mateixos Gigolo Aunts, comprén millor el seu discurs musical que els propis compatriotes. Algú diria que un dels misteris de la música. En realitat, una qüestió de frec i estima.
