Música

Guineu: “Vull anar a un lloc bastant rock, contundent però contingut, i amb una mica de ‘brillibrilli’”

El pop de guitarres hereu del punk-pop, el power-pop o l’indie dels noranta, entre altres possibles fonts, no es pot dir que tinga a hores d’ara un gran predicament entre les masses, però continua proporcionant motius de celebració. La terrassenca Aida Giménez, al capdavant del seu projecte artístic, Guineu, ha agitat el panorama, mai millor dit, amb ‘Una sacsejada’ (2023, Propaganda pel fet!), un segon àlbum de gojosa confirmació i una nova demostració de punteria melòdica sobre la qual desenvolupa temàtiques d’alta densitat emocional.

Afrontaves el segon àlbum després de donar-te a conèixer amb quasi un himne que posava música i lletra a les sensacions de molta gent sobre el 2020, “Putu any”. I després d’un àlbum infecciós d’indie-pop, Forats negres (2021), ple de cançons molt cridaneres com “Ja no t’espero” o “Ningú al volant”. Senties algun tipus de responsabilitat o de pressió a l’hora de fer el nou àlbum?

A veure, sempre hi ha com una pressió estranya que et poses a tu mateixa…

Autoexigència.

Sí, bàsicament. Perquè amb el primer disc no hi havia cap expectativa, va encaixar en un tipus de públic concret… I per al segon no estava pensant si havia de fer el mateix, una cosa diferent… Sabia que hi havia essència Guineu però evolucionant cap a un altre lloc, i sí que hi havia la pressió que a la gent que li havia agradat el primer disc no li agradara el nou. O coses així. T’emparanoies una mica, però has de fer el que et vingui de gust.

Ara en parlarem de l’evolució, però volia preguntar-te pel tema de la publicació, perquè en el catàleg de Propaganda pel Fet! hi ha diferents propostes musicals, però la teua s’escapa a la filosofia del segell. Li comentava a Xavi Angulo que la publicació del teu disc m’havia sorprés gratament. Com va sorgir treballar amb ells?

Doncs mira, em vaig fer de pregar [riures], els deia «sou massa hippies, no sé si Guineu hi encaixa». Però vam passar una sèrie de coses. Marc Escribano, el meu mànager i amic de fa molts anys, va començar a treballar per a Propaganda pel fet!. I això volia dir que no podia treballar per a mi i per a ells, s’estava gestant un conflicte d’interessos. Si volia continuar amb el Marc havia d’entrar en Propaganda. No ho acabava de veure. Però vam fer una reunió i em vaig trobar allà el Xavi Angulo, a qui ja coneixia de l’època punk-rock. I també hi va aparèixer una altra persona que coneixia. «Sou vosaltres?», va ser la meua reacció. Potser la meua proposta no hi encaixa però la manera de fer del segell s’assembla a la meva i ells tenen ganes també d’obrir-se. Amb Guineu tenen una manera d’entrar a llocs on no hagueren entrat amb les seves propostes.

Aida Giménez, Guineu @Lidia Rebollar

També publiquen grups com Smoking Souls.

Sí, però és l’única proposta amb aquell perfil. I és un altre rotllo més rock. En sent bastant sola, però ja m’està bé.

Una sacsejada conté alguns girs estilístics respecte de l’àlbum anterior, ara en parlarem. Però sobretot és un disc que transmet més recer, hi ha un estat d’ànim que travessa tot el disc. “No ha parat de ploure”, el primer tema, fa molt bé d’introducció a això, a la sacsejada de què parla el títol.

Un estat d’ànim? Doncs sí, una miqueta d’angoixa, la veritat, l’ansietat… No sé si això és un estat d’ànim.

I tant… Tot un referent del pop en català, Joan Colomo, que havia col·laborat amb tu en “La solució”, escriu en el full promocional i diu una cosa que hi estic bastant d’acord, la facilitat que tens de “sintetitzar emocions complexes en versos molt curts”. Passa també amb els títols: “No ho supero” o “Què vols de mi”, molt directes, que posen molt en context. Poses molta intenció en les lletres?

Crec que no, que soc molt bàsica fent lletres, però en el fons és perquè vull que se m’entengui. O entendre’m a mi mateixa. Tampoc intento fer moltes floritures, intento dir les coses com si estigués parlant. I el tema dels títols és com l’última cosa que faig…

No ho sembla.

No? Doncs et juro que faig la lletra i quan m’hi sento identificada penso: ara cal ficar un títol a la cançó dels collons. I m’acaba sortint una frase de la cançó… Ho veig com molt forçat, m’agradaria que les cançons no duguessin títols.

De bones” és un tema que m’agrada, perquè musicalment és molt aparent, amb guitarres poderoses que enganxen amb l’etapa anterior, però sobretot perquè explica una gran veritat: hi ha gent amb la qual no pots anar amb bones intencions, perquè és absolutament inútil.

Exacte [riures], és la cançó hate. I en directe em desfogo bastant amb aquesta cançó: anar de bones, ni de conya, que us donguin pel cul, si us sembla malament és el que hi ha [riu].

Serveix per a les relacions personals, però podria tenir una lectura política? És el tema on veig més clar això de l’actitud riot girrrl de què parla el full promocional.

Pot tenir la lectura que tu vulguis, però realment no té un sentit polític, parla d’un conflicte que vaig tenir amb una altra banda. I bé, un rotllo que no superes, no hi ha res polític al disc. En tot cas, si tu estàs ratllat per certa cosa, pots portar la cançó al teu terreny. I el riot girrrl és perquè no hi ha moltes frontwoman i se suposa que soc poderosa perquè soc una tia [riures]. Ja sabem el que hi ha. Al cantant d’un grup no li ho dirien.

Pel que fa a la música, trobe que les melodies adhesives continuen sortint-te de manera molt natural, amb molta facilitat, les guitarres continuen vehiculant la proposta, però hi ha més elements electrònics, un intent de fer un pop més contemporani. “Un riu, una platja”, un tema fantàstic, m’ha semblat un exemple significatiu.

Sí, «Un riu…» podria resumir el disc, perquè té una miqueta de les dues coses, una cançó que té, literalment, una part i l’altra. Sincerament, m’agraden molts estils i molts grups diferents, em costa decidir-m’hi. Contemporani? Potser hi ha elements contemporanis, però si volgués ser mainstream faria alguna cosa rotllo The Tyets…

No anava per allà la pregunta.

Bé, no ha estat un canvi estratègic, però darrement he estat a tope amb un grup canadenc, Alvvays, el recomano molt. És un grup que m’agrada molt, des de molts anys, però aquest últim disc representa una barreja d’on vull anar… No sé com dir-ho, bastant rock, contundent però contingut, amb una mica de brillibrilli. Si he tirat cap aquí és perquè, realment, he estat escoltant molt aquest rotllo.

Evidentment, no estava pensant en The Tyets, però també marques distància amb l’escena del pop metafísic perquè les teues guitarres encara són contundents.

No tinc res metafísic, és una escena que està molt guai, però sí és veritat que quan ens posen en el mateix festival no enganxem, perquè en directe sonem molt més canyers que en el disc. Em poses amb Renaldo & Clara, que em mola molt, i sono molt punkie. Realment, em sento una mica aïllada estilísticament, no acabo de trobar una comunitat. Això no és dolent, però…

La coberta del disc Una sacsejada (Propaganda pel fet!).

No és dolent, però que el pop de guitarres poderós no tinga una escena potent és un hàndicap.

Evidentment. Però en acabant, faig el que m’agrada. I si encaixa, guai. I si no, mala sort.

Potser no és un tema de guitarres, sinó de tocar la fibra. Tornar a repetir l’impacte de “Putu any” és complicat, però “Vull sortir i no puc” i alguna altra cançó porten bon camí. T’havies creat alguna expectativa respecte a alguna cançó?

No! [rotunda]. No soc molt d’expectatives, en general, perquè em ratllo molt. Amb «Putu any» tampoc les tenia, zero. I va ser molt potent. Si va agradar va ser pel moment, una cosa molt concreta que passa de vegades. Seria flipar-me molt pensar que això tornarà a passar. Així que no ho penso.

Sempre Ulisses” tanca el disc, és un molt bon tema, que a més té una història que pagaria la pena que explicares per a la gent que no som de Terrassa.

És l’única cançó que ja tenia feta, des de fa bastants anys, a més, no sé si des de 2016 o 2017. El pare d’una amiga meva, que és de Terrassa, és un artista contemporani, Ràdio Zurich, fa pintura, performance en directe… Llavors, estava preparant una performance, «Sempre Ulisses. Interferències», es deia així, amb diferents artistes de la ciutat transmetent la seua indignació per la manca d’empatia davant les morts al Mediterrani. Ràdio Zurich [Francesc Martín] em va explicar la temàtica i em va demanar si podia afegir-hi una mica de música. Em vaig posar en el lloc d’una d’aquelles persones que han de marxar del seu país, per la guerra, la pobresa, o el que sigui, i que el sentiria. La gent que no sap això pensa que és una cançó d’amor. A mi em posa trista. I quan la toco en directe hi ha moments que crido, literalment, i em trenco una mica. És trist perquè és real. Per acabar està bé.

Si volies transmetre emotivitat, la veritat és que sí.

Moltes gràcies.

Gràcies a tu.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close