Els Buddenbrook. La decadència d’una família.
Traducció de Joan Fontcuberta.
Navona_Escollits.
2019
En una de les escenes més bellament escrites d’Els Buddenbrook (la novel·la primerenca de Thomas Mann que ara ressuscita l’editorial Navona en magnífica versió de Joan Fontcuberta) Hanno, el membre més petit d’aquesta família en decadència i futur hereu del seu migrat imperi, furta el quadern familiar del seu pare on s’hi troba tot l’arbre genealògic del seu clan. Hanno hi veu el seu nom, l’últim d’una llista centenària, i dessota traça dues línies transversals imitant un exercici d’aritmètica. El seu pare, que consulta sovint el document com si fos la mateixa Bíblia i garantia de la unitat familiar, descobreix la malifeta ben aviat.
-Què representa això? Què significa? Què has fet?
El minyó hagué de pensar-s’ho un moment per recordar si ho havia fet. Després, contestà tímid i espantat:
-Sí
-Què significa! Què t’ha agafat! Contesta! Com se t’ha acudit aquesta entremaliadura? –cridà el senador donant un cop a la galta d’en Hanno amb el quadern mig enrotllat.
El petit Johann reculà i, posant-se la mà a la galta, balbotejà.
-Em pensava… em pensava… que s’acabava aquí.
Al final de la novel·la sabem que la intuïció d’en Hanno serà molt certa. Després de la seva mort, essent fill únic i amb dos oncles incapaços per restaurar el prestigi familiar (ni la seva pròpia existència dissortada), la dinastia dels Buddenbrook es reduirà a Tony, la filla sentimentaloide i neurastènica del clan a qui cap matrimoni ha acabat de satisfer, i la seva descendència. No és casualitat que Thomas Mann reservi el trencament final d’aquesta família de negocis a un nen com Hanno, que no només és descrit com un infant més aviat malaltís i estovat, sinó també dotat amb un estrany talent per a la música.
Analitzant les influències musicals d’aquesta enorme novel·la, hom ha destacat la petja innegable del simbolisme Wagnerià en l’estructura i la configuració dels personatges, que desfilen pel llibre amb els seus respectius Leitmotiven objectuals, lingüístics i caracterològics. Essent això innegable, a mi em resulta encara més enriquidora llegir ala figura de Hanno com un trencament de la continuïtat que s’ordeix i explica través de la metàfora musical. Perquè, de fet, la gràcia suprema d’aquesta novel·la de decadència és que Mann no explica la denigració dels Buddenbrook en termes i causes socioeconòmiques, ni s’entreté a explicar-nos els motius del defalliment col·lectiu d’una empresa que s’havia fet gran en un període previ a la nova industrialització que l’acaba fent caduca i matant-la. Ben al contrari, l’autor posa èmfasi en el fet que la moral hanseàtica de la família (resumida en la frase senyera del primer Johann, el fundador de l’empresa Fill meu, dedica’t amb delit als negocis de dia, però fes tan sols aquells que de nit et deixin dormir tranquil) resulta del tot insuficient per tal d’assegurar-ne la supervivència.
Aquí és on Hanno em sembla clau com a trencament de la continuïtat, i no només perquè el nano dels Buddenbrook els hagi sortit malgirbat i artista, sinó perquè el concepte de música que defensa intuïtivament l’infant va molt més enllà dels avorrits exercicis de contrapunt que li ensenya el seu sofertíssim professor. Cap al final de la novel·la, i mort el seu pare, Mann descriu de forma sublim en què Hanno s’aproxima al piano i comença una de les seves delirants improvisacions, d’una forma també netament wagneriana:
Era un motiu molt simple, no res, el fragment d’una melodia que no existia, una figura de compàs i mig, i quan la féu sonar per primera vegada, amb una força de què hom no l’hauria cregut capaç, com una sola veu i a les cordes baixes, com destinada a ser anunciada a l’uníson per les autoritàries trompetes com a tema principal i punt de partida de tot allò que seguiria, era impossible de preveure què era en realitat (…) I aleshores van començar uns moviments agitats, unes anades i vingudes infatigables de síncopes, cercant, errant, esquinçats pels crits d’una ànima plena d’angúnia per allò que havia sentit i que no volia callar, ans repetia en harmonies sempre noves i prometedores, preguntant, planyent-se, morint, anhelant.
Ja em direu qui coi es posa a escriure, després d’aquest fragment escrit per un autor amb tant sols vint-i-sis anys!!! Però alguna cosa hem de fer. Bé, com deia abans, el trencament que Hanno representa constitueix allò de Wagner que més interessava a Mann, la temptativa de destruir l’art burgès. A Richard Wagner i la música, Mann ja recordava que…
Wagner va viure la cultura moderna, la cultura de la societat burgesa, a través i en el món de l’òpera del seu temps. La posició de l’art o d’allò que es considerava art en aquell món modern li servia de criteri per valorar la cultura burgesa en general. Què hi ha doncs d’estrany en el fet que arribés a odiar-la i menysprear-la? (…) Wagner es va fer revolucionari per artista, perquè esperava que el canvi de totes les coses duria millors condicions per l’art, pel seu art, el drama popular mítico-musical.
De fet, en aquesta mateixa obra, el novel·lista escarneix la paradoxa històrica del fet que la burgesia alemanya, malgrat les resistències inicials, acabés abraçant les obres de l’autor del Ring, que havien estat concebudes com una carta una classe popular no contaminada per l’art burgès en les seves facultats creatives i poètiques. D’aquí la predilecció wagneriana per la puresa del mite de Siegfried, a qui podríem titllar d’un adult infantilitzat en la seva puresa naïve, traduït a la novel·la que comentem en la figura del primer infant lliure dels prejudicis del món burgès que, malgrat la seva mort, transfigura l’art des d’una perspectiva infinita. De fet, la narració de la mort de Hanno és extraordinària… per què mai no s’arriba a escriure! Per denotar-la, Mann dedica un capítol sencer a explicar científicament, com si fos un conferenciant avorridot de si mateix, les conseqüències del tifus, i només després, com de passada, certifica la mort del petit.
Rellegir els Buddenbrook en un temps de decadència però en què la institucionalització de l’art burgès que denunciava Mann roman intacta i fins i tot diria que gaudint d’una envejosa salut, resulta un gran exercici d’ironia. Sigui com sigui, pel que fa la seva crítica, el deliri pianístic d’en Hanno encara sembla un punt de partida extraordinari. Rellegiu, si teniu temps i voleu, sobretot ara que els infants i la joventut desafien la continuïtat històrica cremant-nos el carrer… i algunes certeses.
