Banda Sonora Premis El Temps de les Arts

“I si cante trista”

En la sèrie que estem dedicant a les cançons que van acompanyar la pel·lícula dels III Premis El Temps de les Arts arriba el torn per a un altre homenatge a Salvador Puig Antich dins d’un film que era un tribut, entre altres coses, a la seua figura, un exercici de memòria històrica. Es tracta d’una altra cançó dedicada en el seu moment a la memòria del jove lluitador anarquista, “I si canto trist…”, de Lluís Llach, feminitzada per La Maria en una versió que corresponia amb respecte i saviesa a la qualitat i força de l’original.

I si cante trista
VOCALISTA:
La Maria
MÚSICS:
Xavi Lloses (Piano)
Oriol Aymat (Violoncel)
Marc Clos (Bateria i percussions)
Edurne Arizu (Acordió)
Miquel Àngel Cordero (contrabaix)
BALLARINS:
Ariadna Peya, Kiko López
DIRECCIÓ I REALITZACIÓ:
Lluís Danés
DIRECCIÓ FOTOGRAFIA:
Anna Molins
MUNTATGE:
Marc Mitjà (AMMAC)

Tan sols un any després de la salvatge execució de Salvador Puig Antich, el 1974, apareixia el disc de Lluís Llach I si canto trist…, un àlbum que, entre altres coses, contenia un dels seus èxits més grans, “Que tinguem sort”, autèntic himne i estendard de la producció del de Verges. La cançó que batejava tot l’àlbum, amb tot, era un tema dedicat a la memòria del jove assassinat, “I si si canto trist”, una peça musical que era també tot un estat d’ànim: “Jo no estimo la por, ni la vull per demà. / No la vull per a avui, ni tampoc com a record”, començava la cançó. I continuava més endavant, amb la referència més directa al crim: “I si canto trist /és perquè no puc / oblidar la mort / d’ignorats companys”.

Amb un to dolgut però combatiu, la cançó reflexionava sobre els silencis, però també sobre clams i raons de la gent del carrer, amb un bri d’esperança en què les coses canviaren. Un cançó musicalment superba, molt emotiva, amb uns arranjaments de cordes molt solemnes i cinematogràfics, subratllant dramàticament el missatge. El mateix Lluís Llach va fer una altra versió actualitzada per a la pel·lícula Salvador (2006), de Manuel Huerga, dedicada a la memòria de l’activista. Aquesta nova versió preservava, no podia ser d’una altra manera, la grandiloqüència i l’aire cinematogràfic, però incorporava també arranjaments electrònics i elements de percussió que dotaven la peça de contemporaneïtat.

Els ballarins Ariadna Peya i Kiko López.

En la versió d’El Temps de les Arts agafa el relleu la cantant d’Oliva La Maria, amb un títol feminitzat i una instrumentació que s’apropa més a la versió del 2006, amb unes bases electròniques, però un acabat no tant produït. Tampoc no és una mirada minimalista: el grup de músics reunits per al film toca al complet, traçant una partitura amb gruix, amb el violencel d’Oriol Aymat i l’acordió d’Edurne Arizu adquirint un protagonisme marcat. Una solemnitat que contrasta amb la veu dolça però empoderada i enèrgica de La Maria, en una interpretació capaç de fer brollar el dramatisme del text amb un sentit molt afinat de la progressió.

Com en la resta del film, un dels corredors de l’antiga Presó Model de Barcelona, decorada d’una manera tardoral, serveix de fons per a la interpretació de músics i cantant. Però l’onirisme de l’escenari té el contrapunt amb la que és segurament la millor coreografia del film, amb Ariadna Peya i Kiko López representant les ports i incerteses, l’amor en temps de sotsobra i el patiment. Amb el desenllaç del soroll d’una porta que es tanca quan la veu de La Maria es va apagant. Preludi de la barbàrie que està a punt de produir-se en una estança de la presó que apareix en els primers moments del clip. Una mort que mai no hauríem d’oblidar. Que no hem oblidat.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close