Música

Jaume Nonell publica una biografia sobre Pep Ventura amb extraordinàries aportacions inèdites

El sabadellenc Jaume Nonell Juncosa (1951) és un dels principals historiadors de la cobla i de la sardana dels nostres dies. De tradició sardanista en l’àmbit familiar, ha desenvolupat una intensa tasca com a dansaire de colles i entrenador, membre de junta i fundador d’entitats, presentador i comentarista de concerts, a més de participar en congressos i investigacions. El març d’enguany l’Editorial Gavarres va publicar “Pep Ventura. Del mite a la realitat” que és la primera biografia contemporània, de caràcter hagiogràfic i fonamental per a descobrir moltes informacions fins ara obviades sobre aquesta figura cabdal de la història de la música catalana. Parlem amb Nonell per conèixer més detalls sobre la gestació d’aquesta monografia que capgira bona part de la que sabíem i creiem saber a l’entorn de la persona de Pep Ventura.

El teu palmarès com autor en el camp de la cobla i la sardana és envejable. Quants llibres has publicat amb aquest dedicat a Pep Ventura?

He escrit un total d’11 llibres. El primer, La sardana i les cobles juvenils. Jovenívola de Sabadell, i els sis següents juntament amb Lluís Subirana. El vuitè, Córrer la sardana: balls, joves i conflictes (2006) com a coautor d’un grup de musicòlegs -jo no en soc- dirigit per Jaume Ayats, i ja al 2017 i 2022 dos dedicats a Miquel Pardas, l’autor del primer mètode de comptar i repartir sardanes, i a la nissaga Cotó, músics de Figueres, que són fruit d’uns treballs de recerca publicats als llibre de la festa major de Torroella de Montgrí i a la revista SOM, respectivament fins arribar al 2003 amb aquest sobre la biografia de Pep Ventura. També he publicat 35 treballs de recerca des del 2015 en mitjans com Annals de l’Institut de l’Alt Empordà, Estudis del Baix Empordà, Quaderns de la Selva, revista SOM, Revista de Girona, entre altres.

Com vas començar a investigar sobre Pep Ventura?

Tot va començar a finals del 2014. Vaig ser convidat a la defensa de la tesi doctoral de l’Anna Costal sobre la música de Pep Ventura i poc després la vaig poder llegir. Un treball extraordinari de més de 600 pàgines. L’Anna donava un enfoc totalment diferent sobre tot el què s’havia escrit fins llavors de les sardanes i la música de Pep Ventura. Qüestionava molts dels tòpics que s’havien anant acumulant sobre la música d’en Pep al llarg de més d’un segle i aportava nous anàlisi i teories fins aquell moment inèdits.

A la tesi es citen alguns, pocs, elements de la seva biografia ja que no es tractava de fer un estudi del personatge històric sinó de la seva música. Llavors vaig pensar que amb la biografia d’en Pep podria haver passat el mateix que amb la seva música: sempre s’havien dit les mateixes coses que els diferents autors que han escrit sobre ell es van anar copiant uns als altres. Motivat per aquesta sospita vaig rellegir una a una totes les biografies més divulgades de Pep Ventura constatant al final que la biografia “oficial” ja havia quedat establerta i fixada el 1928 per Pere Coromines, l’únic que va fer una recerca sobre la vida d’en Pep al llarg de quasi 150 anys, amb els antecedents d’uns breus i poc aclaridors textos de Josep Pella Forgas (1883) i Josep Pous Pagès (1906).

A partir d’aquí i en diferents etapes vaig començar la recerca de documents en arxius i biblioteques que aportessin noves dades sobre la vida d’en Pep o ratifiquessin o desmentissin les que s’havien dit, repetit i fantasiat mil vegades.

Jaume Nonell amb Pep Ventura de fons © Olga Grassot

Quin va ser el punt de partida en la configurar aquesta biografia?

Vaig començar a escriure la biografia per ordre cronològic. Primer els besavis, avis, pares i el sogre. Després sobre en Pep i finalment sobre el seu fill. Però per a la publicació del llibre vaig invertir l’ordre avantposant el gruix biogràfic de Pep Ventura ja que tenia més lògica alhora d’atorgar-li el relleu. No debades, és el capítol més extens. Vaig trobar més lògic fer-ho d’aquesta manera perquè així el lector trobaria el contingut més important a l’inici. A banda, és clar que la meva voluntat era realitzar una biografia a partir de les dades reals i contrastables. Per això, tot allò que dic sobre la vida d’en Pep està recolzat en un suport documental. No hi ha res de “vida novel·lada” com va dir que faria, i va fer, Pere Coromines. Si hi ha alguns aspecte de la vida d’en Pep que no s’ha pogut contrastar simplement es cita amb l’afegitó de que no hi ha dades que ho suportin.

Prèviament ja havies escrit diversos articles que han servit de matriu: un article sobre la seva visita a Montserrat l’any 1860, un sobre la sardana llarga a Figueres i un sobre la mort i l’enterrament de Pep Ventura.

Sí. Vaig escriure “De Figueres a Montserrat” Revista de Girona, Diputació de Girona, núm. 292 (setembre-octubre 2015, pàg. 64-66), sobre la trobada d’Anselm Clavé i Pep Ventura a Montserrat arran de la visita al monestir de la reina Isabel II. També un “Sobre l‘arribada de la sardana llarga a Figueres” per al número 326 de la revista SOM, núm. 326, que recull el testimoni d’un músic que va tocar amb en Pep i de com Pardas i Pep Ventura van col·laborar per ensenyar a ballar la sardana llarga als figuerencs i als pobles dels voltants. Un altre text vinculat és “La foto més desconeguda de Pep Ventura” Revista de Girona, Diputació de Girona, núm. 300 (gener-febrer 2017, pàg. 81), que és molt rellevant perquè fins aleshores només coneixiem una foto d’en Pep Ventura, aquella que es mostra amb un llarg bigoti. Vaig tenir la satisfacció de trobar una altre d’anterior i que ha servit per la portada del llibre de l’Anna Costal i el meu. I hi ha un quart, “La mort i enterrament de Pep Ventura”, publicat al número 340 de la Revista SOM l’any 2018, fruit de la celebració del bicentenari del naixement d’en Pep que la Montserrat Mauné, presidenta del Foment de la Sardana Pep Ventura, de Figueres, em va suggerir.

Ja que hem esmentat en un parell d’ocasions en Miquel Pardas, autor el 1850 del primer mètode de comptar i repartir sardanes com diu el teu article, podries explicar-nos el vincle hi ha amb Pep Ventura i la sardana llarga?

Sabem segur que van coincidir el 1860 a Montserrat. La Diputació de Barcelona va voler oferir a la reina Isabel II unes mostres del folklore del país i va llogar a la cobla d’en Pep que hi va anar junt amb un grup de dansaires empordanesos encapçalats der Pardas. Però ja es deurien conèixer abans, cap al 1852, segons els testimoni d’un músic que havia tocat amb ell com explico en l’article “Sobre l’arribada de la sardana llarga a Figueres”. També sabem del cert que la sardana llarga ja era un fet el 1850 pel mètode d’en Pardas. El dilema no resolt és: com és que un músic escriu sardanes llargues quan no existeix encara un sistema de repartir-les i les toquen a plaça i ningú les pot ballar, es a dir, comptar i repartir-les correctament? Es van posar d’acord un músic i un ballador per “inventar les sardanes llargues? Va ser aquest músic Pep Ventura? No se sap.

Exemplars del llibre.

Aquest és un llibre que complementa la tesis doctoral de la tenora i musicòloga Anna Costal. Ella aborda més específicament l’obra i el seu context al fenomenal Això no és una biografia de Pep Ventura, publicat també per Editorial Gavarres. El teu estudi neix, com deies, a partir d’unes dades obviades per altres biografies, davant les quals brinda un coneixement nou, més rellevant i referendat per un aparell documental ingent que cobreix els més variats aspectes informatius. La lliçó d’historiografia  i investigació aborda sense presumptuositat i amb objectivitat pràcticament totes les monografies i articles precedents, a excepció del de l‘Anna Costal. En aquest sentit, assenyales directament les errades, informacions falses o l’ampliació de continguts de monografies i treballs anteriors. Només amb les proves aportades, els deixes fora de joc. De fet, ho expliques al primer capítol, la construcció del mite.

Josep Pella i Forgas en la seva Historia del Ampurdán del 1883, quan feia només 8 anys que havia mort Pep Ventura, ja en fa fer una petita biografia i també va escriure una frase que, als anys posteriors, seria profètica: “Es nuestro baile nacional: saludadle”. Pella explica a la seva manera la història de la cobla i la sardana i la seva evolució considerant a Pep Ventura com «restaurador de nuestros bailes nacionales» salvant-la de «las manos bárbaras de algunos compositores modernos» que utilitzaven motius d’òperes italianes, principalment, per a compondre sardanes, sense dir que Ventura també ho va fer.

Aquest discurs va revifar el 1906 quan Dalmau Presas i Salvador Dalí (pare del pintor) van promoure l’edició per a piano de la sardana Per tu ploro encarregant la lletra a Joan Maragall i l’arranjament a Lluís Millet. El fill d’en Pep, Benet, havia mort a casa d’en Presas qui es va encarregar de salvar les partitures del pare i fill Ventura. I això va ser una gran sort! A més, va coincidir que el 1906 va ser quan realment la sardana es va expandir pel territori català deixant de ser el ball dels empordanesos (i altres comarques gironines) per passar a ser la Dansa Nacional de Catalunya a rebuf de l’èxit assolit per la coalició de partits catalanistes i no catalanistes Solidaritat Catalana a les eleccions a corts. Llavors va aparèixer una “necessitat” de saber ballar sardanes arreu de Catalunya. La sardana va passar a ser un símbol de catalanitat i dins aquest símbol, Pep Ventura en va ser el referent més allunyat i del que se’n tenia més notícia. A partir d’aquí es va començar a crear el mite de Pep Ventura

Com era el context musical de Figueres i l’Empordà quan apareix Pep Ventura?

Pep Ventura és present i n’és un dels protagonistes que no l’únic de l’etapa d’evolució i modernització de la cobla i la sardana que podem situar durant la dècada de 1850. Figueres, com a gran capital que era, ja tenia una bona activitat musical amb cobles com la dels germans Salvi i Gabriel Cotó, amb nombrosos avantpassats músics. Pep Ventura, els Cotó i altres músics en aquests moments tenen en la música el principal mitjà de vida. Pep Ventura sempre va viure de la música. No se li coneix cap altre ofici, excepte quan era molt jove que va ser aprenent de sastre. L’activitat als casino i al teatre municipal i, com no, les festes majors i de barri eren importants al llarg de tot el calendari festiu de l’any: Carnaval, Corpus, festa major, Nadal, etc. i, sobre tot, el ball i els concerts als dies festius a les societats.

Quin era el tarannà i caràcter de Pep Ventura? 

D’això se’n sap ben poc. Solament alguns testimonis recollits per Coromines en diuen alguna cosa: «molt amable, molt simpàtic amb la gent» o «era lliberal però no es ficava en política». Els he recollit al llibre sense cap altre comentari atès que no hi ha cap documentació que ho avali. Uns testimonis va dir que havia tingut un revés de fortuna i que va quedar pràcticament arruïnat amb un olivar com a un únic bé. Això és cert i demostrat amb tota mena de documents notarials.

Què sabem del cert sobre el seu sogre, en Joan Llandrich?

Hi ha força documentació sobre Joan Llandrich sobretot pel seu expedient militar molt complert. Coromines ja va disposar d’aquesta informació i li va dedicar moltes pàgines del seu llibre tot i que són dades força irrellevants pel que fa a la biografia d’en Pep. Però ara també sabem que el pare de Joan Llandrich ja era músic i ell també, a més de ser cadiraires. Tot i així, no es pot assegurar que Joan Llandrich fos el mestre de música d’en Pep ni que aquest toqués a la seva cobla i en fos l’hereu. A més, és segur que Llandrich no era sastre com s’ha dit.

La teva cerca també ha permès revisar les dades certes d’altres familiars d’en Pep Ventura.

Sí, també disposem de dades de l’avi d’en Pep, Miquel, fill de pares la identitat dels quals és una incògnita però nascut a Torroella de Montgrí i militar a Roses com el seu fill Benet, el pare d’en Pep, militar també i nascut a Roses. Tot i que d’en Benet Ventura, el pare, se’n sap força coses no hi ha gaires referències de la relació pare-fill. També cal remarcar que no hi havia antecedents musicals a la família de Pep Ventura a diferència d’altres desatacats músics figuerencs de l’època com nissagues Cotó, Basil o Codina o el mateix Joan Llandrich que el pare, Miquel ja era músic.

Entre la molta documentació d’època reculls un text publicat per Felip Pedrell l’any 1915 on no deixa gaire ben parat a Benet Ventura, el fill d’en Pep. Més enllà dels rumors, quines certeses hi ha que expliquin els motius pels quals se’l va defenestrar?

L’article de Pedrell publicat a La Vanguardia deixa en molt mal lloc la figura personal de Benet Ventura, “el noi Pep”. «Por desgracia Baco le dominó y terminó degenerado». Anys més tard, el 1927 o 1928, un dels testimonis recollits per Coromines va dir que «retirava molt tard i bevia». Alguna cosa hi deuria haver de cert però a l’escrit de Pedrell hi ha un munt d’errades que el fan poc creïble o que les seves fonts el van informar malament. Però cal reivindicar l’obra de Benet Ventura, conservada i inventariada també al CEDOC, que no és molt extensa atès que va morir als 32 anys i encara resta per estudiar a fons. L’ombra del seu pare l’ha relegat en un segon terme per alguns autors sense haver-la estudiat a fons.

Quins aspectes han quedat pendents d’esbrinar i contrastar?

Tot i l’abast d’aquesta recerca, òbviament sempre queden punts per resoldre i que, possiblement mai se sabran com, per exemple, qui o quins van ser els mestres de músic de Pep Ventura o quan va començar a tocar la tenora i amb qui la va aprendre. Un altre misteri que, de moment, queda sense resposta és a on i quan es van casar els seus pares, Benet Ventura i Antònia Casas, que era natural de Manlleu. S’ha escrit molt lleugerament que, com que en Benet era militar, en algun dels seus viatges amb la tropa passaria per Manlleu i coneixeria l’Antònia. Això és pràcticament impossible. Benet va ser fet presoner per l’exèrcit francès al setge del castell de Sant Ferran el 1808 i traslladat a França. El van alliberar a La Corunya a la tardor de 1813 i va ser destinat al regiment Tiradores de Catalunya que va romandre a Galícia fins el 1815 que va marxar a Andalusia. De ben segur que a mitjans de 1816, com a mínim ja que Pep Ventura va néixer el febrer de 1817, Benet i Antònia ja es coneixien i estaven casats. A on i quan?. En algun lloc entre La Corunya i Andalusia, entre octubre de 1813 i maig/juny de 1816. Les gestions a arxius militars i eclesiàstics de moment no han donat fruit. I què hi feia una noia de Manlleu a aquests llocs? Acompanyava a algun familiar militar?

Se sap que l’avi d’en Pep, Miquel Ventura era de Torroella de Montgrí perquè així ho diu la partida de bateig del músic. Però era fill de pares desconeguts. He resseguit tots els incògnits nascuts a Torroella entre 1751 i 1775 per intentar acotar quin dels nascuts aquells anys i de nom Miquel podria ser l’avi d’en Pep. Podria ser un de nascut el 1757 batejat amb el nom del seu padrí Miquel Barceló. Ventura, el cognom, li van posar més tard segurament quan va ingressar a l’exèrcit de molt jove a Roses. Era “fill de la ventura” com podria haver-se dit Deulofeu o Deulovol o Expósito.

Entre les moltes qüestions històriques sorprenents, cites que hi havia una normativa sobre els balls que afectaven al repertori, els sous dels músics i, fins i tot, a la prohibició de la barretina i les espardenyes.

L’aparició dels casinos, com el Menestral o l’Erato que encara avui perduren, va representar uns nous models de diversió per als figuerencs centrats, especialment, en el ball que era la principal diversió. Se’n feien molts al llarg de l’any. Així, els diferents casinos lluitaven entre ells per tenir les millors orquestres al millor preu. Aquestes també competien entre elles per tenir els millors lloguers. Aquesta gran competència no sempre acabava bé i sorgien amb litigis entre societats i músics en els que havia de mediar les autoritats locals i provincials. Alhora, aquest fet creava tensions entre els propis socis de les societats que exigien tal o qual orquestra, o que es toquessin uns balls o uns altres. Tot això estava ben reglamentat, fins i tot, com havien de vestir i s’havien de comportar els assistents al ball. Alguns conflictes o peticions arribaven a ser posats en votació a les assemblees del socis. Tal era la importància que es donava al ball i a l’espai de sociabilització que es considerava de mal gust portar barretina i espardenyes en els balls i concerts als casinos. Per què? Perquè aquests llocs eren el centre neuràlgic de l’activitat social i també cultural, però pretenien una certa distinció de classe i es buscava una certa elegància. I les barretines i espardenyes formaven part del vestuari popular, es consideraven una vulgaritat.   

Un altre dels aspectes més acurats del llibre és la selecció d’imatges i fotografies que inclouen molta documentació d’època, alguna de la qual apareix transcrita al final en forma d’annex. Per exemple i a banda del citat article de Pedrell, o la partida de naixement i el testament de Pep Ventura, també hi ha dos arbres genealògics: el del seu sogre Joan Llandrich i el del protagonista del llibre, de qui, per cert, també has trobat una foto que no es coneixia.

Sí! Va ser un cop de sort! Vaig anar a consultar una sèrie d’informacions a l’arxiu Pedrell custodiat a la Biblioteca de Catalunya i de casualitat havia vist que hi havia una foto. Em pensava que seria la de sempre, l’única que ens ha arribat. Però no! Vaig flipar era un altra fotografia. I efectivament també en parlo al llibre i la descric.

En relació als arbres genealògics cal dir que són molt laboriosos i cal revisar molts arxius, però són fonamentals per a fer una bona lectura de la biografia dels protagonistes. En el cas de Figueres, la seva elaboració va ser força complicada ja que els llibres de bateigs, matrimonis i òbits de la parròquia de sant Pere es van cremar durant la Guerra Civil. S’ha de recórrer a altres fonts com, per exemple, els protocols notarials.

I, per últim, segueixes treballant a l’entorn de la figura de Pep Ventura?

Ara mateix, no. Però no es pot dir mai. El 2025 es commemorarà els 150 anys de la defunció de Pep Ventura i, a l’igual que va passar el 2017 amb el bicentenari del naixement, de ben segur que s’organitzaran actes per commemorar l’efemèride. Serà un bon motiu per seguir posant la figura de Pep Ventura al lloc que es mereix dins la història de la cobla i la sardana.

Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art que des dels 16 anys ha participat en nombrosos mitjans de comunicació de premsa local, especialitzats en música i genèricament culturals tant escrits com de ràdio. També ha estat professor suplent al Conservatori de Sant Cugat i de l’assignatura d’Introducció i Història de la música al Campus de l’Experiència de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close