La història l’escriuen els creadors, no els imitadors. Els que inventen, no els que copien; com en el cinema, com en el futbol, com en tot. El jazz va començar sota el sol. Els cants dels esclaus afroamericans collint cotó van iniciar una nova música. Una música popular, rítmica, fàcil de cantar, de tocar. La feien d’oïda perquè no tenien estudis per aprendre solfa. El jazz és improvisació. La improvisació no té partitures. És l’instint de tocar a l’instant, és visceral. És el divertiment de crear música en temps real, sense haver-la preparat abans. Voler fer música al moment, improvisant sobre una melodia, sobre uns acords.
Però la música popular, o la improvisada no es van inventar pas al segle XX. Al llarg de la història de la humanitat, i a tots els continents del món, sempre s’han cantat cançons populars i s’ha improvisat. És música bàsica, rítmica, festiva, fàcil. I hi ha una petita història del jazz. Aquesta es fa a través dels cinc millors pianistes del segle XX.

Diuen que cap al 1900, el pioner va ser Scott Joplin amb els seus populars rag-times. Ritmes trencats, síncopes i contratemps; els ritmes juganers sempre enganxen a la gent. Ell va contribuir als rudiments del jazz, els seus feliços rag-times van fer que el piano s’obrís al carrer i deixés de ser un instrument elitista. Era l’època en què les tavernes i restaurants contractaven músics, com Joplin, per oferir música real. Abans la música era real, no pas electrònica. Les vibracions del so les produïa un instrument, avui dia les produeix un altaveu electrònic.
El relleu vitalista d’Scott Joplin el va recollir un tità, un colós, una força de la natura. S’anomenava Art Tatum, l’anomenaven el mil-dits. Cap pianista de jazz ha tingut la seva tècnica, la seva velocitat als dits. Amb quatre acords podia desmuntar un piano. Segurament perquè era quasi cec, va desenvolupar una oïda rapidíssima. Els seus milers de notes per segon, els ritmes frenètics, i els seus cromatismes agosarats, a part d’innovador, el van convertir en el gegant del jazz clàssic.

La improvisació neix de la mandra per compondre. Però la improvisació té els seus secrets també. Els pianistes que fan música de debò, si és que la saben fer, la fan a piano sol. És quan es pot veure la creativitat d’un músic. És quan s’enfronta sol al repte, al misteri de l’harmonia. És l’examen, el diàleg amb l’interior del pianista, amb l’interior de la música. És quan es poden escoltar la varietat dels acords i els matisos, que és el més important de la música. En canvi, quan els pianistes s’acompanyen de bateries i estridències elèctriques, la música queda tapada i diluïda en diferents músics i veus que cadascuna va al seu aire.
L’altre gegant del piano va ser Bill Evans, va fer de frontissa entre el jazz clàssic i el jazz modern als anys seixanta. Va abastar dues èpoques. Segurament va ser el millor pianista de jazz de tots els temps. Potser el més popular, el més imitat, el més icònic, el més elegant, el més bohemi. I a part d’això va ser un geni, un geni dels acords. Va saber inventar uns acords que per separat sonaven estranys i complexes, però quan s’ajuntaven sonaven naturals i divins, com ningú n’havia fet sonar abans. Va abandonar l’excés de ritme i optimisme del jazz clàssic, per entrar en un jazz més reflexiu, elegant, íntim, complex. Només amb un sol piano va aconseguir tenir un so propi, una personalitat, que va anar fins i tot més enllà del jazz; acostant-se de vegades, a l’impressionisme francès.

El jazz sempre va ser nord-americà, però quan va arribar a Europa el pianista més destacat va ser en Tete Montoliu. Durant la seva època daurada, va ser aclamat també a Amèrica i va fer duets, trios i quartets amb el millors jazzmen d’arreu del món. La mà dreta del Tete era una autèntica tempesta. Tenia una de les millors mans dretes de la història del jazz, molt superior a falsos mites de molta nomenada però poc contingut. Tocava àgil, ferm, tenia personalitat, anava al gra, sense embuts, igual que el seu caràcter. Així com els músics americans versionaven les seves cançons populars o de Hollywood, en Tete, també improvisava sobre cançons populars catalanes. Sempre va aprofitar la seva projecció internacional per donar a conèixer la cultura catalana arreu del planeta.

El jazz és un art efímer. No és el mateix una composició que una improvisació. La composició, igual que una novel·la, es prepara, es treballa durant setmanes o mesos. La improvisació es juga a l’instant, al directe; com l’escriptor que apunta unes frases al vol, o el pintor que dibuixa un esbós del natural. El jazz neix i mor en el mateix moment en què es fa. Així mateix ho deia Keith Jarrett, l’últim geni incomparable del jazz modern. Jarrett era polièdric, multi-instrumentista i artista complert i complex. Va ser visceral, intuïtiu i espontani, com el jazz. No va destacar per les seves composicions, van ser les seves llargues improvisacions a piano sol el que li van donar fama internacional. Al 1975, el seu famós disc “Köln Concert” va rebentar el mercat discogràfic havent estat un dels discos de piano més venut de tots els temps. Els pianistes de jazz que evolucionen, que volen anar més enllà dels ritmes populars, sempre acaben arribant a la música culta. D’aquí que Keith Jarrett, a part d’haver enregistrat nombrosos discos de J.S.Bach, Mozart, Händel, Xostakóvitx, etcètera, moltes de les seves improvisacions s’allunyen del jazz i entren en un altre àmbit de molta més riquesa i complexitat.

Definitivament, Keith Jarrett va ser la reencarnació perfecta del jazz: mal compositor, però genial improvisador. Segurament el més imaginatiu, interessant, bonic, complex i eclèctic d’aquesta petita història del jazz.