Per complicacions provocades per la COVID-19 sobre una salut ja delicada, el passat dia 8 de desembre va morir als 91 anys el pianista Barry Harris, un dels grans mestres del piano bebop. Encara que mai va ser un músic famós, en el sentit d’omplir estadis, el seu nom travessa la història del jazz de les darreres set dècades i va estar present en moments i gravacions llegendàries. Reconegut pels seus talents musicals i admirat per la seua capacitat didàctica, va actuar i fer cursos a Espanya des dels anys vuitanta del segle passat. Alguns els nostres pianistes ja l’han recordat amb pena a les xarxes socials.
Els darrers dies hem llegit paraules agraïdes dedicades a Harris per periodistes i crítics, però sobretot per pianistes, intèrprets d’altres instruments o cantants als qui els va donar alguna lliçó o algun consell que els va ajudar a trobar el seu camí. Entre els que tenim més a prop destaca Joshua Edelman, novaiorqués que va arribar a Espanya per Llíria i ara toca i té una escola en Bilbao que es diu Jazz Cultural Theatre, com la que va fundar Harris en Nova York l’any 1982. Edelman va estudiar amb Harris en la seua ciutat natal abans d’iniciar l’aventura europea, i anys més tard va ser el primer a demanar-li que donara classes en Madrid. Un altre músic molt marcat per Harris és el valencià Tino Gil.
Pianista de la casa a l’enyorada Cervecería Madrid, Gil, després d’haver assistit a uns quants dels cursos de Harris en diferents ciutats, li organitzà un taller al club Perdido del carrer Sueca, on els músics locals gaudiren del seu ensenyament. La pianista madrilenya Irene Albar es presenta com a seguidora seua i en Youtube es pot sentir la seua composició To Barry with Love. Harris acceptava les invitacions per donar classe i atenia als alumnes amb més o menys formació amb la mateixa amabilitat. Darrerament, molt major ja, ho feia des de sa casa. Mai va integrar-se en una escola o acadèmia formal: ell creia en el contacte directe i personal davant del piano.
La revista Jazz-hitz, editada per Musikene, el centre superior de música del país Basc, ha publicat recentment l’article The Barry Harris harmonic theory in Chopin’s work, de Guillermo García-Valdecasas, on s’explica la connexió de Harris amb Chopin, compositor al qual va començar a tocar molt jove. En Youtube es poden trobar vídeos de Harris en les seues classes a Bilbao i Almería, i fins i tot un monogràfic del televisiu Jazz entre amigos, presentat per Juan Claudio Cifuentes, on Ebbe Traberg entrevista a Harris mentre assistim a una actuació seua en directe. En desembre de 1991 va gravar en Madrid el CD Barry Harris in Spain per al segell Nuba Records i va actuar en València a l’auditori de Bancaixa acompanyat per Chuck Israels al contrabaix i el seu amic Leroy Williams a la bateria: una meravella. Com quasi tot el que eixia de les seues mans.
Qui l’ha conegut el recorda amb un permanent somriure dolç i una personalitat tranquil·la, però no tot va ser fàcil per a ell. Als anys seixanta, quan ja era un músic respectat i després de passar un temps a Nova York es va sentir fora de lloc i va pensar fins i tot deixar la música per les matemàtiques. Més tard la fidelitat a les seues arrels artístiques li va suposar una certa invisibilitat quan es produí la gran crisi del jazz dels anys setanta, després de la ruptura del free jazz i l’aparició del jazz-rock que de sobte van convertir als boppers, antics revolucionaris, en uns tradicionalistes.

Harris havia nascut en 1929 a Detroit, la capital de l’automòbil nord-americà i un dels principals bressols del jazz dels anys cinquanta, música directa, de poques floritures i ritmes contundents. La seua mare era pianista d’església i li va donar les primeres lliçons. També el va introduir a la música clàssica, però encara adolescent li agradaven ja pianistes de jazz com Fats Waller, Earl Hines i el gran Art Tatum, i caigué enamorat de l’innovador Bud Powell, principal exponent de l’escola bebop, al qui havia descobert en un disc. Harris era menut i tímid: no jugava beisbol ni bàsquet com els seus companys d’escola. En canvi, es quedava a casa i tocava el piano. Va aprendre molt de pressa. Aviat es va envoltar d’amics i veïns interessats per la música que anaven a sa casa i practicaven junts. Futurs mestres com el contrabaixista Paul Chambers o el trompetista Donald Byrd aprofitaren els coneixements del seu col·lega. A Harris li agradava parlar de música i tractar d’explicar-la; així va nàixer la seua vocació pedagògica. Fins i tot músics procedents de Nova York, com John Coltrane o Sonny Rollins, passaven per la casa. A poc a poc va anar guanyant-se una reputació com a pianista en la ciutat i acompanyà a músics locals i solistes visitants com Miles Davis, Sonny Stitt, Lee Konitz, Lester Young o inclús, per una nit inoblidable, Charlie Parker.
La seua primera gira important va ser amb el bateria Max Roach en 1956 i el primer disc al seu nom és de 1958, però Harris aleshores era sobre tot un acompanyant. No va deixar Detroit fins que Cannonball Adderley, de popularitat ascendent, li demanà unir-se al seu quintet en 1960. Harris, que va creure que havia arribat el moment d’eixir a la carretera, ho va fer molt bé amb el grup del saxofonista però va cedir la cadira en poc de temps a Victor Feldman, un pianista més funky, com abans ho va ser Bobby Timmons. El lirisme i la subtilesa de Barry Harris no era el més adequat per al jazz cada vegada més incandescent proposat per Adderley. Instal·lat a Nova York, va continuar donant lliçons en sa casa a col·legues com Joe Zawinul o Harold Mabern i tocant i gravant amb antics coneguts de Detroit com els saxofonistes Charles McPherson o Yusef Lateef, però també, per al llegendari segell Blue Note, amb Dexter Gordon, Hank Mobley o el trompetista Lee Morgan. The sidewinder (1963), de Morgan, és segurament el disc més famós en el que ha participat Barry Harris, un clàssic intemporal que continua contagiant la seua alegria.

La vida a Nova York no era fàcil i Harris patia fins i tot per poder pagar-se un piano, però les seues conviccions artístiques es confirmaren quan li arribà l’oportunitat de convertir-se durant uns anys en acompanyant del veterà saxofonista tenor Coleman Hawkins. Hawkins va ser el primer mestre del saxo tenor en jazz, i quan ja era famós també va recolzar les innovacions dels més joves, entre ells els primers boppers, amb els qui li agradava tocar. El saxofonista fou un descobriment per a Harris, que en escoltar-ho va canviar la seua visió de la música, tant com quan va descobrir a Powell i Parker.
En eixa època Barry Harris començà a viure en una casa a Weehawken (Nova Jersey) propietat de la seua amiga, la baronesa Pannonica de Koenigswarter, nascuda Rothschild, famosa protectora dels músics de jazz. Era una casa amb vistes sobre Manhattan però allunyada dels sorolls de la gran ciutat. Un dia de 1972 arribà el pianista Thelonius Monk i es va quedar també a viure allí deu anys, fins a la seua mort. Harris i Monk, un geni inclassificable, tradicional i modern al mateix temps, és, junt amb Powell i Art Tatum, la gran influència pianística de Harris. La baronessa morí en 1988, però va deixar a Harris el dret de mantenir la seua residència en la casa de Weehawken.
Com passa amb quasi tots els grans pianistes de jazz, quan ja va estar plenament format Harris donà el millor de si mateix en trio o en piano sol. Encara que són grans acompanyants, o justament per això, el mestratge d’aquests artistes s’aprecia sobretot en els discos i els concerts on són protagonistes i poden exhibir tota la riquesa dels seus recursos. La seua música és un destil·lat d’experiències i saviesa. Harris pertany a una estirp de músics de la que també formen part Hank Jones i Tommy Flanagan, eixits com ell de l’escena jazzística de Detroit. Pianistes qualificats de modernistes al seu moment, però que el temps passat des de l’arribada del bebop ens permet jutjar amb més perspectiva. Hui apreciem en ells l’empremta dels mestres clàssics, o millor, la continuïtat entre el classicisme i el bebop. En el cas de Harris, encara que siga considerat com el principal hereu de Bud Powell, l pel seu sentit del ritme i concepció general del fraseig és principalment un bopper, l’elegància i el lirisme del seu estil són intemporals i van més enllà de la flama del bebop i de qualsevol encasellament.
És possible que alguns dels millors discos de Harris siguen els que va gravar justament en els difícils anys setanta, quan va trobar refugi a Xanadu Records. Per a aquest modest segell enregistraren discos meravellosos uns quants mestres oblidats o marginats en eixe temps, com el guitarrista Jimmy Raney, els saxofonistes Charles McPherson i Al Cohn o el pianista Jimmy Rowles entre d’altres. Els de Harris inclouen els trios Plays Tadd Dameron (1975), Live in Tokio (1976), Plays Barry Harris (1978) o The bird of red and gold (1979), a piano sol.

A partir de 1974 intensificà les seues activitats com a mestre, organitzant tallers setmanals a Nova York per a estudiants de tots els nivells, a un preu assequible. Havia aconseguit sistematitzar una teoria sobre la improvisació i els acords molt apreciada, però els músics també trobaven en ell una lliçó que no podien oferir els professors als conservatoris: la transmissió oral de l’experiència, l’ensenyament directe de les eines de l’ofici, arreplegades per Harris al costat de Hawkins, de Monk i de tants altres. Ell pensava que ensenyar era una obligació dels músics veterans. Eixos tallers es convertiren en un ingredient de la seua vida ja fins al final, i arribaren a influir en milers de músics de diferents generacions i països. L’experiència d’assistir al progrés d’un estudiant «és la cosa més bella que vols escoltar en la teua vida», va dir.
Una de les peculiaritats de Harris és que no tan sols va començar a ensenyar molt aviat, sinó que sempre va conservar la seua curiositat per continuar aprenent. Sobretot amb pianistes clàssics. Així fou alumne de la pianista Sophia Rosoff fins a la mort d’ella el 2017, quan Harris ja tenia vuitanta-vuit anys. Rosoff, sense cap relació amb el jazz, també va donar lliçons a altres pianistes practicants d’aquest gènere com Fred Hersh, Ethan Iverson o Michael Kanan. En 1993 Harris va patir un ictus que li va fer perdre mobilitat al braç esquerre, i es va recuperar amb l’ajuda de Rosoff, que tenia una teoria particular sobre la importància de tot el cos, i no només els dits, en la tècnica pianística.
Entre els llegats musicals de Barry Harris n’hi ha un que crida especialment l’atenció. Es tracta de l’ús d’un fragment de la seua versión de Skylark, amb Al Cohn, com a fons musical d’un dels temes més famosos del rap: Survival of the Fittest, de Mobb Deep (1995). Impossible reconéixer-lo amb la velocitat reduïda i la duració d’uns segons a penes, però és una mena d’homenatge dels raperos que creen eixos riffs hipnòtics a partir de discos de jazz com a fons de les seues propostes. I Mobb Deep no ha estat l’únic en utilitzar a Harris; la seua popularitat ha inspirat probablement a altres que han continuat fent-lo després.
Busqueu Barry Harris a Youtube, Spotify o la vostra plataforma favorita, però busqueu-lo també a les botigues: alguns dels seus millors discos encara no es poden trobar per internet.
