Jazz

Charles Mingus, cent anys

Aquest 22 d’abril compliria 100 anys el contrabaixista, pianista i compositor Charles Mingus, un dels grans creadors de la història del jazz. Molts valencians li devem bona part de la nostra afició a aquest gènere.

Un dels tòpics més habituals sobre el jazz diu que és una música que cal entendre. Però no és cert. Es pot entendre de jazz, clar, però s’arriba a ell, com a qualsevol altre estil musical, per la passió. I quan parlem de música que reflecteix passions i ens atrapa amb elles és difícil trobar exemple més convincent que l’obra de Charles Mingus.

Mingus va morir en Cuernavaca, Mèxic, el 5 de gener de 1979. Uns mesos després, el 26 de novembre, el saxofonista Stan Getz va tocar amb un èxit apoteòsic al Teatre Principal de València. Es confirmava així el romanç entre la ciutat i el jazz que va durar uns quants anys i es va traduir en actuacions d’importants figures i en un festival anual al mateix teatre. El pes de Mingus en el jazz i el buit que va deixar a l’escena contemporània es deixaren sentir de seguida entre nosaltres. Ja en 1980, la primera edició del festival incloïa al bateria Dannie Richmond, principal col·laborador del contrabaixista durant vint anys, amb l’última banda de Mingus; el segon festival, un any després, presentava el quartet de George Adams i Don Pullen, dos membres destacats dels darrers grups de Mingus, de nou amb Richmond; i al tercer festival, en 1982, va actuar l’anomenada Mingus Dinasty, un quintet liderat pel trombonista Jimmy Knepper. La reaparició any rere any de la música mingusiana als primers festivals deixa clar l’impacte que produïa al públic. El quartet d’Adams i Pullen no feia una recreació de la música de Mingus, però conservava bona part del seu esperit ardent i iconoclasta i ens va visitar de nou en tres ocasions, a la plaça del Patriarca (1984), al Valencia Cinema (1985), fins i tot al club Perdido en 1987.

¿I quines són les característiques de la música de Charles Mingus que la fan tan captivadora? Podríem resumir-lo dient que es tracta d’una combinació de primitivisme i experimentació, de sons aspres i energies desbocades, de melodies misterioses i estructures en canvi i evolució continua, de creació col·lectiva i veus individuals. Tota la música dirigida i espentada des d’un contrabaix virtuós, omnipresent com els batecs del cor. D’eixa mescla eixiren obres irregulars, és cert, però també altres amb la precisió penetrant d’un ganivet afilat que quan s’escolten ja no s’obliden mai.

George Adams als camerins del Palau de la Música. Foto: Esther Cidoncha

Mingus era un mestre del contrabaix, un dels més grans amb el seu instrument, però el seu major ídol musical era Duke Ellington, i com Ellington, volia expressar-se sobretot a través de la composició. A falta d’orquestra pròpia va adaptar els recursos orquestrals als grups reduïts, i al fer-ho, per cert, va revolucionar les possibilitats del jazz de càmera. Ara bé, no va tardar massa a descobrir que l’escriptura no podia registrar totes les qualitats de la música que sonava dins el seu cap. Feia falta a més allò que ell anomenava «composició espontània», és a dir, interacció sobre l’escenari. La capacitat d’estímul de Mingus sobre els seus músics era famosa, amb ingredients purament musicals com canvis de ritme, riffs, stop chorus, però també amb crits i altres manifestacions d’una vehemència que hui ens resultaria poc correcta; volia un compromís absolut, un esforç continu; menys d’això li semblava inacceptable. Mingus també va compondre molt a sovint pensant en les capacitats expressives de determinats músics, igual que ho feia Ellington. Entre uns i altres recursos va treure el millor de quasi tots ells, incloent-hi alguns músics hui oblidats que mai tornaren a brillar com durant la seua etapa als grups del contrabaixista.

En opinió de Mingus, una de les qualitats més impressionants del genial saxofonista Charlie Parker va ser la seua capacitat de fer sentir al públic el mateix que sentia ell. Mingus va tractar d’obtenir idèntic resultat, i les emocions a flor de pell són en efecte la nota dominant de la seua música. Les difícils circumstàncies racials als Estats Units l’empenyeren a dir les coses alt i clar. Mingus tenia ascendència afroamericana, blanca i xinesa, però es sentia part del món negre. La seua ràbia i frustració i orgull eren la ràbia i frustració i orgull dels negres de la postguerra, que ja no callaven tant com els seus pares o avis. La seua alegria explosiva era també una alegria desafiant. Amb el disc Pithecanthropus Erectus (1956) volia recordar al primer home que va caminar dret, tot un símbol de dignitat. Els seus pamflets musicals presenten a vegades un paradoxal to humorístic, com «Fables of Faubus», sobre el governador d’Arkansas que defensava la segregació racial, o «Remember Rockefeller at Attica», sobre la violenta repressió d’un motí carcerari a càrrec del governador Rockefeller. La seua tendresa és també singularment delicada, i els seus plors per la mort i el record d’amics i músics desapareguts, com «Goodbye Pork Pie Hat», dedicat al saxofonista Lester Young, ens commouen com poques altres balades de jazz.

Coberta d’Antoni Miró per al disc d’homenatge a Charles Mingus.

L’obra de Charles Mingus girava sobretot entorn de la seua persona i els seus sentiments; un objectiu complicat, perquè com ell mateix li va confessar a un crític, estava canviant contínuament. En la seua polèmica autobiografia, Beneath the Underdog (1971), plena de fabulacions i d’històries en carn viva que retraten molt bé al personatge, diu que en ell conviuen tres homes: un observador, un animal espantat que ataca per por a ser atacat i una persona amable i afectuosa a qui els altres enganyen i que quan s’adona vol destruir-ho tot. L’equilibri entre els tres era problemàtic. Les notes al seu disc The Black Saint and the Sinner Lady (1963), un dels seus treballs més ambiciosos i més reeixits, les va escriure el seu psiquiatra Dr. Pollock: segurament un cas únic en la història de la discografia.

Al marge del treball amb els seus grups és complicat resumir la carrera de Mingus perquè està plena de grans episodis. En 1952 va fundar amb el bateria Max Roach el segell Debut Records, que a penes va alçar el vol però va produir alguns registres històrics. En maig de 1953 va tocar al Massey Hall de Toronto amb Roach, el pianista Bud Powell, el saxofonista Charlie Parker i el trompetista Dizzy Gillespie en un dels concerts més llegendaris del gènere, que també va ser gravat per a Debut. El disc recull un dels darrers grans moments de l’estil bebop i l’últim testimoni gravat de la col·laboració entre Parker i Gillespie. En 1958 va escriure i interpretar música per a la banda sonora de la pel·lícula Shadows, de John Cassavetes, que el director va acabar rebutjant amb gran disgust del contrabaixista. En 1962 va gravar en trio amb Roach i el seu admirat Duke Ellington el disc Money Jungle, una col·laboració de ressons avantguardistes entre dues generacions.

En la València dels vuitanta, tan àvida d’experiències jazzístiques, el contrabaixista Jordi Vilà, membre de grups pioners d’aquells anys com Flying Colors, va prendre la decisió d’organitzar un grup propi per recrear la música de Charles Mingus. D’entrada podia semblar una aventura arriscada, amb problemes evidents com la manca de jazzistes de vent-metall en la precària escena jazzística local, en contrast amb la importància que Mingus els donava en les seues bandes. Vilà va prescindir de la trompeta i va cridar el trombonista Xavier Barberá, un jove professional del seu instrument sense experiència a l’àmbit del jazz. La primera formació de la banda comptava, a més de Vilà i Barberá, amb Perico Sambeat, al saxo alt, Ramon Cardo, al tenor, el pianista Ricardo Belda, el guitarrista Joan Soler i el bateria Paco Aranda.

Presentació de Jordi Vilà i els seus amic al club Perdiddo. Foto: Esther Cidoncha

La presentació del septet al club Perdido, en tres nits consecutives de gener de 1989, va ser un èxit absolut, i el resultat ens va ensenyar a tots els que hi erem una cosa molt important: si bé és cert que la música de Mingus va perdre un ingredient irreemplaçable en morir el seu creador, la força de les seues composicions és tanta que pot exercir un poder captivador en els grups que la toquen i el públic que l’escolta, com el blues i el gospel, estils que Mingus va incorporar a la seua música. Vilà ens diu que en preparar el projecte i triar les composicions ja estava segur que gustaria al públic, coneguera o no la música de Mingus. Fins i tot estava segur que la música podria gaudir-se sense experiència al món del jazz, com en efecte va succeir. El grup Jordi Vilà i els seus amics es va convertir aviat en una de les sensacions de l’escena local i estatal, amb participacions en el festival basc de Getxo i al recordat programa Jazz entre amigos, de RTVE, dirigit i presentat pel crític Juan Claudio Cifuentes.

El grup de Jordi Vilà va fer un salt de qualitat amb la col·laboració del trombonista Jim Leff, de Nova York, i sobretot del veterà trompetista Ted Curson, present en alguns dels grans discos de Mingus als anys 1959 i 1960. Amb ells dos, i amb diferents formacions en les quals apareixen els pianistes Donato Marot i Fabio Miano i el saxofonista tenor José Luis Granell a més dels citats abans, Vilà va fer una gira i va completar el primer disc al seu nom, Homenatge a Charles Mingus (1992). El CD, amb coberta del pintor alcoià Antoni Miró, va ser un dels primers títols per al segell EGT (Estudis de Gravació Tabalet) de la marca Dahiz, propietat de Paco Bodí, que va exercir com a productor executiu. Gràcies sobretot a la iniciativa de Bodí, Tabalet va tenir durant uns anys una forta implicació al món del jazz.

Jordi Vilà amb Ted Curson. Foto: Esther Cidoncha

L’aventura mingusiana de Jordi Vilà va continuar pels escenaris i tornà amb nous discos: l’any 2000 amb MDM (Satchmo Records), i en 2004, any del 25 aniversari de la mort de Mingus, amb Opus 3 (Contraseña), ja sense figures convidades però amb un nivell artístic semblant.

Home d’apetits desmesurats i projectes sobredimensionats, com un Orson Welles del jazz, Mingus va titular Epitaph la seua peça més ambiciosa, que va escriure i reescriure durant anys sense acabar mai de tancar-la. El contrabaixista va estrenar parts de la primera versió en un accidentat concert de 1962 al Town Hall de Nova York. Temps després de la seua mort, un musicòleg va trobar a casa de la seua vídua els milers de pàgines del manuscrit original de l’obra i va aconseguir ordenar-les i donar-les forma. Així és com en 1989, deu anys després de la desaparició de Charles Mingus, es va produir l’estrena pòstuma de la seua suite, amb més de dues hores de música i 30 músics sobre l’escenari, veterans mingusians alguns i figures del jazz del moment, dirigits per Gunther Schuller. Dos anys després Epitaph va arribar al Palau de la Música de València amb bona part de la luxosa plantilla original. L’ambient gelat de la sala i un públic no tan entregat com el d’abans deixaren sensacions contradictòries sobre l’obra, que en qualsevol cas és inconfusiblement mingusiana i inclou moments brillants. El concert, a més, va permetre retrobar vells coneguts com el volcànic saxofonista George Adams.

Mingus, el 1976.

Si el pioner Vilà tingué problemes per reunir un septet jazzístic en 1989 amb el que tocar les més senzilles peces de Mingus, en 2015 va ser un dels components de la banda integrada per 32 músics valencians i andalusos que es proposaren reprendre Epitaph sense necessitat de portar músics de fora. La iniciativa va correspondre al col·lectiu Classijazz d’Almeria, i com a director va estar Ramon Cardo, tota una garantia tècnica i de comprensió del llenguatge. Poques proves podrien deixar més clar el salt qualitatiu produït a la nostra escena jazzística des d’aquell ja llunyà 1989. L’experiment es va tornar a fer en 2018, amb ocasió del XXII festival de jazz del Palau de la Música de València, que així va obrir de nou les seues portes a la gran suite mingusiana. Alguns músics canviaren, però entre d’altres seguien Cardo i Jordi Vilà. De segur estaven contents per contribuir de nou a la difusió de l’obra del genial contrabaixista. Ell enguany haguera complit un segle; la seua música, en canvi, no té edat.

Jorge García
Va nàixer el 1961 a València. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València (1984) i màster de Música per la Universitat Politècnica de València (2010), va exercir el periodisme cultural i des de 1990 treballa per en la direcció adjunta de Música de l'Institut Valencià de Cultura, en l'àmbit de la documentació, el patrimoni i les publicacions. Redactor de la desapareguda revista Cuaderrnos de Jazz, és coautor de diversos llibres i enciclopèdies de jazz i ha comissariat exposicions per a l’IVAM, la Biblioteca Nacional d'Espanya, la Universitat de València o la Fundació Bancaixa. També ha estat coordinador general del Diccionari de la Música Valenciana (Iberautor, 2016). Ha estat programador del festival Xàbia Jazz i forma part del consell de redacció de la revista Jazz-hitz. Fotografia: Tato Baeza

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close