En una ocasió Herbie Hancock es va enfadar perquè els organitzadors d’un concert no li posaren la limusina que havia demanat per anar des de l’hotel on s’allotjava fins a l’auditori on havia d’actuar… a l’altre costat del carrer, vint metres de distància com a màxim. Però el cas de Hancock és estrany. Entre els músics de jazz el luxe a penes es coneix i s’exigeix menys encara; grans i menuts treballen fort per pagar les factures. El saxofonista tenor nord-americà Don Menza, 86 anyets, ha passat bona part de la seua vida guanyant-se el sou en estudis de gravació, platós de televisió, escoles, teatres i clubs de mig món. Acaba de fer-nos una ràpida visita que li ha portat al Jimmy Glass de València i al Jamboree de Barcelona.
Don Menza Quartet
Don Menza, saxo tenor
Fabio Miano, piano
Ignasi Gonzàlez, contrabajo
Bernd Reiter, bateria
Jimmy Glass
28 d’abril
Mantenir un grup estable és complicat i costós. Cal fer molts concerts i cobrar-los ben cobrats per assegurar la fidelitat de tots els membres. Llevats els artistes de moda o els circuits dels festivals, és més freqüent que els solistes viatgen sols i allà on arriben toquen amb músics locals. Això ha passat sempre, des de Louis Armstrong endavant. Els discos solen disfressar una realitat molt més prosaica. Els avantatges d’aquesta modalitat de gira amb acompanyants de proximitat són que permet gaudir de solistes reconeguts més enllà de les grans ocasions, i que els músics locals es troben amb noves possibilitats de creixement professional.
Encara que hui en dia l’oferta és molt diversa, i la pedrera local ja constitueix un atractiu per si mateixa, les gires de solistes nord-americans amb seccions rítmiques ocasionals continuen fent-se un lloc als cartells. Quasi sempre, per cert, saxofonistes tenors, circumstància curiosa i que tal vegada estiga relacionada amb les preferències del públic. Alguns són artistes ben reconeguts, com Benny Golson, Eric Alexander, Grant Stewart o Scott Hamilton; d’altres, com Don Menza, pertanyen a un grup de músics excel·lents i respectats pels seus col·legues que per diferents raons no han aconseguit arribar a la fama.
El fet és que Menza, famós o no tant, ha tocat amb molts dels importants, amb predomini de les orquestres, com les de Maynard Ferguson, Buddy Rich, Stan Kenton, Louis Bellson, Henry Mancini o Woody Herman entre altres. Uns quants el vam descobrir amb el disc Ballads, duo amb el pianista Frank Strazzieri produït pel segell català Fresh Sound Records en 1987. Fresh Sound va néixer uns anys abans per a reeditar discos produïts dins l’estil —d’impossible definició— West Coast Jazz. Les visites a California del seu responsable, Jordi Pujol, per aconseguir permisos, li van permetre conéixer músics encara actius i Fresh Sound va començar a produir també noves gravacions amb ells. Així va arribar a Menza, resident a la Costa Oest des de fa molt de temps. Ballads, gravat a Barcelona, va ser una de les primeres produccions de Fresh Sound Records que destacaren, i una excel·lent targeta de presentació de dos músics en plenitud de facultats que aleshores ja personificaven un cert classicisme.
Ara bé, Ballads reflectia només una de les qualitats de Don Menza: el seu costat líric. Però Menza s’ha guanyat una certa reputació sobretot com saxofonista vehement. Quan era membre de l’orquestra de Buddy Rich, en 1968, el bateria li va donar l’oportunitat de ser el solista principal en «Channel 1 Suite», un tema inclòs en el disc Mercy, Mercy (1968), gravat en directe. El solo i sobretot la cadència de Menza es van fer famosos, recordant el cas de Paul Gonsalves amb Duke Ellington en «Diminuendo and crescendo in blue» al festival de Newport de 1956.
En la seua visita a València Don Menza va voler mostrar des del primer minut eixa vessant ardent del seu saxòfon amb una versió molt potent de «Voyage», atractiva composició del pianista Kenny Barron que Menza ja va arranjar i gravar amb una big band alemanya en 2007. El saxofonista no es va reservar i es va entregar a fons, com també el pianista Fabio Miano, crescut amb l’espenta. Dos solos extraordinaris per començar la nit: no estava gens malament.
Però que Menza necessitava dosificar-se també va quedar clar de seguida, perquè abans de continuar va demanar una cadira, es va asseure i ens va començar a parlar del repertori que anava triant sobre la marxa. També la memòria de Menza forma part d’una història que caldria atresorar i protegir, i d’anècdotes interessants aquest saxofonista en té unes quantes, així que quan ens va parlar de la seua amistat amb Sonny Rollins i de les visites que li va fer quan el mestre ja no podia tocar, acceptarem amb gust el regal.
La seua composició «Sunday Afternoon», que ens va oferir a continuació, és el record d’una d’aquelles vesprades amb Rollins. És un medium tempo, un tema tranquil, modalitat d’una facilitat enganyosa amb especialistes com el mateix Rollins, Dexter Gordon o Stan Getz. Als medium tempi l’oient ha de tenir la sensació que la música està ballant, ha de sentir-se bressolat per les seues ones. Menza va aconseguir-ho amb autoritat i tendresa rítmica, a més de donar-nos a tastar la seua sonoritat pastosa i les seues notes greus ben plenes i ressonants. Al llarg del tema va demanar que tots els seus acompanyants feren solos generosos. Després de Miano, que va obrir el torn, escoltàrem el bateria austríac Bernd Reiter, col·laborador de confiança de Menza des de fa anys per a moltes de les seues actuacions europees, i el contrabaixista català Ignasi Gonzàlez, organitzador d’aquesta i de moltes altres gires que ens alegren la vida als aficionats.
El saxofonista, de bon humor, va demanar un conyac 103 (¿en quin moment de la seua joventut ens visitaria per descobrir eixa marca?), però era només una broma. Els músics de jazz ja no beuen, o almenys ja no ho fan a l’escenari, llevades les ampolletes d’aigua. I després va convertir-se quasi en un Falstaff jazzístic quan ens va parlar de l’alegre xiquet pèl-roig que un dia va escoltar per casualitat una gravació de «Body and Soul» de Coleman Hawkins i va decidir, per a disgust de sa mare, que volia ser saxofonista. Per il·lustrar el record va demanar a Gonzàlez i Reiter que el deixaren amb Miano i va tocar a duo la cèlebre balada amb la qual, en cert sentit, va començar la història del jazz modern. El seu emotiu solo va estar ple de cites literals del de Hawkins i va agafar per moments sonoritats aspres, com les del mestre; per acabar a la darrera frase va fer servir la respiració circular amb discreció i sentit de l’oportunitat. «Body and Soul» va ser una nova lliçó de talent i una prova, si és que necessitàvem alguna, que la història del jazz no és una línia recta i la successió d’estils i escoles té molt de ficció enganyosa.
L’actuació de vesprada va acabar amb un calipso de collita pròpia, «Sonny Daze», un altre homenatge a Rollins, culpable de la popularització d’aquest ritme festiu originari de Trinitat i Tobago i amb arrels africans. Rollins va enregistrar en 1956 un calipso memorable, «St. Thomas», autèntic capolavoro, i va obrir la porta per a l’arribada de centenars de peces semblants d’un atractiu molt més dubtós. L’aportació de Menza se’n va cap a Mèxic, amb evocacions de «La cucaracha», sense cap benefici perceptible. Potser són manies meues; el públic sembla passar-s’ho molt bé amb els calipsos, que tanquen amb colors positius qualsevol actuació, com va ser el cas, i Menza va estar de nou brillant. Això si: aquests ritmes exòtics donen peu al lluïment dels bateries, i l’austríac Bernd Reiter, en va traure bon profit.
Dins la rítmica va ser un plaer especial retrobar Fabio Miano, que ara és pianista de referència en Alacant com ho va ser a València durant molts anys. Miano, que ha madurat molt bé, ens visita de tant en tant amb solistes convidats, en gires organitzades per altres o per ell mateix. És un d’eixos músics de jazz que sembla trobar sempre la nota justa i que té interioritzada la tradició. Sovint brillant, fins i tot quan només és correcte tot el que toca resulta apropiat. A Menza se li veia molt satisfet amb les seues prestacions, les d’un col·lega que parla el seu mateix llenguatge.
Pel que em diuen, al passi de la nit Menza i els seus tocaren «Quasimodo», de Charlie Parker, els estàndards «Softly as in a Morning Sunrise» i «Polka Dots and Moonbeams» i «Charade», tema principal de la pel·lícula homònima signat per Henry Mancini, amb qui Menza va passar un bon grapat d’anys. Segur que va il·lustrar el públic amb anècdotes sucoses i va tornar a donar-ho tot amb el tenor. En els seus bons temps aquest homenot extravertit hauria de ser un saxofonista impressionant, com podem deduir pels seus enregistraments. Encara ho és, però ja sembla fatigat. Dosifica els temes ràpids, demana ajuda als seus acompanyants, toca assegut com un cantaor de flamenc, sempre amb un somriure. D’on trau forces per continuar viatjant a Europa des de Califòrnia i actuant en clubs menuts? Hem llegit en algunes entrevistes que en més d’una ocasió ha abandonat la música, però sempre ha tornat després d’uns mesos. I quan ha tocat en orquestres de teatre musical ha acabat enyorant intensament la llibertat del músic de jazz i ha fugit només ha pogut. Tal vegada és això: la llibertat no la vol per a quedar-se a casa, sinó per traure-li melodies carregades de sentiments al seu saxòfon, allà on li ho demanen i segons la inspiració i les forces del moment. Que descansen els morts…
