El món s’ha fet petit, reflexiona Eliane Elias, recordant quan el pare arribava a casa amb una maleta carregada de discos d’importació. Més petit que quan, amb vint-i-un anys, es plantava a Nova York perquè era l’epicentre mundial del jazz. En aquest món que s’empetiteix, doncs, podem proposar que, per uns dies, el punt neuràlgic de jazz se situï a Escaldes-Engordany, que dijous inaugura la 39a edició del Festival Internacional de Jazz d’Andorra. La brasilera pujarà a l’escenari diumenge al vespre, cloenda de la part grossa del cartell, la que en quatre dies reunirà Michel Portal (concert inaugural), Al DiMeola (divendres) i un duet d’ocasió format per Andrea Motis i Marco Mezquida (dissabte): el pianista menorquí ja va desfilar per la passada edició i repeteix. A banda dels concerts a l’escenari del Prat del Roure, la setmana de Jazz al carrer, espectacles i activitats paral•leles.
És aquesta la segona vegada que Eliane Elias (Sao Paulo, 1960) posa el peu a Andorra. Del debut al país fa més d’una dècada: en 2011 havia actuat en el marc de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella. “Després d’un temps, tots els escenaris s’assemblen una mica” i els records es desdibuixen, admet qui porta fent gires arreu del món d’ençà que el 1981 s’embarcava en la primera per Europa. La pianista i cantant arriba amb els dos últims discos sota el braç, Quietude, publicat el 2022 i on exerceix de vocalista per reinterpretar clàssics com Você e eu, de Carlos Lyra y Vinicius de Moraes o Sótinha de ser com você, de Jobim, i Mirror, mirror, editat l’any anterior, un disc de piano sol on està acompanyada per Chick Corea (va morir al poc d’iniciar-se l’enregistrament) i Chucho Valdés. Alguns dels temes que s’hi inclouen –apostem que Corazónpartío entre ells- desfilaran per l’escenari del Prat del Roure. Però no sols, adverteix Elias, en entrevista telefònica des de Nova York (efectivament, el món si no és més petit, sí que resulta més accessible) en una barreja d’anglès “i portunyol“, acaba bromejant. “Barrejaré una part amb temes de Quiétude, és clar, però també hi haurà coses que han estat importants a la meva carrera; hi haurà una part dedicada a l’intimisme, però també hi haurà moments explosius, amb un esclat de ritme”.
Elias és una artista dual, que llisca de l’anglès al brasiler-portuguès nadiu, del piano a la veu. “És sempre una decisió del cor, d’allò que sento en cada moment mentre estic creant; el desig de fer, musicalment, sempre surt del cor”. Així, després d’enllestir Mirror, mirror, un treball purament instrumental, “tenia ganes de cantar, feia temps que no tenia un disc que fos tot cantat, i tot en portuguès, perquè últimament havia barrejat molt amb l’anglès”. Així va aparéixer Quietude. Concebut durant el llarg confinament pandèmic, “reflecteix també el moment que jo vivia; volia oferir una cosa que donés una mica de pau a la gent, alguna cosa de positiva, que calmés l’ànima”. La bossa nova, prossegueix, “troba l’autenticitat en la tradició, encara que busqui una forma contemporània d’interpretar-la”.
Parlant de bossa nova, de tradició, a la conversa sorgeix Astrud Gilberto, desapareguda a penes fa unes setmanes. “Acabem de perdre tres dones importantíssimes: Astrud Gilberto, en l’escenari internacional; Gal Costa, una de les grans grans veus de Brasil, i Rita Lee, en un altre estil, però que va ser una influència molt important en molts músics, amb una manera de fer música que era nova aleshores”. A banda, recalca, està recent la pèrdua de João Gilberto, el pare de la bossa nova. “Perdem aquesta gent meravellosa, gent on jo sento l’autenticitat de la música, gent que van fer que la bossa nova sigui una música admirada, querida, arreu del món”. Quietude esdevé així, en certa manera, un tribut a totes aquestes grans figures.
I per què la bossa nova, temes com Garota d’Ipanema ja que hem parlat d’Astrud Gilberto, han arribat a la categoria d’universals? “Són cançons, músiques, que parlen directament al cor de la gent: rítmicament, melòdicament, les harmonies… tot plegat aconsegueix tocar la gent i fa, de pas, que la bossa nova es converteixi en una sensació internacional. Hi ha un moment al concert, quan interpreto temes de Quietude, que la gent, en tots els països, allà on vaig, percep d’una manera molt intensa, molt especial”. Avui, que està permanentment en agenda revisar el paper de la dona en tots els àmbits, la jazzwoman brasilera assegura que ella no ha percebut cap dificultat en la seva activitat pel fet intrínsec de ser dona. “No, no. Mai. Perquè la música no té gènere, no importa si ets home o dona, només importa com és cada músic, com toca el seu instrument”. Amb matisos: “Potser al principi, deia ‘sóc pianista de jazz’ i com que era tradicionalment reservat als homes… algú podia mirar-te amb escepticisme. Però de bon començament, jo ja estava amb Steps Ahead i treballant amb els més grans músics. Per què? Perquè podia tocar! Així que en música es tracta de demostrar allò que pots fer”. D’altra banda, “des de sempre he percebut, al contrari, un afecte especial del públic, dels músics, veient una dona dedicant-se al jazz, perquè és cert que no és fàcil: l’estil de vida, la dedicació, les gires constants, les tensions que passem”. Així que “això desperta admiració, però mai vaig ser prejutjada”.
Dualitat veu i piano
Tornem a la dualitat que exhibeix Elias -l’Elias cantant i l’Elias pianista-: “Em pregunteu com trio? Doncs simplement trio en cada moment. Quan estic escollint material per cantar o per tocar sí que aplico diferències. Quan m’assec al piano, l’instrument és una extensió del meu cos, no hi ha una barrera entre ell i jo. Però quan treballo amb la veu ja és diferent, tinc altres límits, marcats per la meva veu: és petita, no és una gran veu de crooner. Per això he de triar el material que pugui fer, on jo em senti confortable cantant. I en fer els arranjaments, busco abraçar la meva veu de la millor manera, perquè pugui brillar. En piano? No importa, faig qualsevol cosa”.
Bossa nova versus jazz. Melodia versus improvisació?, com es desprén del que ha apuntat en alguna ocasió? “La bossa nova és també un bon vehicle per a la improvisació, en realitat”, respon ara. “Compositors com Jobim estaven molt influenciats pels autors nord-americans, que en sabien molt d’improvisar, però també per les harmonies europees. Per tant, té una forma harmònica molt bona per a improvisar. Per això quan toco bossa nova la puc transformar, interpretar-la com un tema de jazz”.
Entre els temes de Mirror, mirror n’hi ha molts de reconeixibles pel gran públic. Un en particular, Corazónpartío. “Jo amo aquesta música, amo el Corazónpartío“. És probablement una picada d’ull al públic menys coneixedor, un ham per enganxar-los. “Però mireu, jo treballo per arreu del món, faig gires constantment, d’Amèrica del Sud al Japó. Toco jazz i toco la música de Brasil i a la gent li agrada molt. És clar que no és com el pop o el rock. Mai no ho ha estat i mai no ho serà. És més elitista probablement. Però té un públic molt fidel, a qui agrada la bona música”. Potser, aventurem, necessitaríem una nova Calle 54. I riu: “Ah! Seria meravellós. Hem de parlar amb Fernando Trueba!”
Parlar d’Elias és també parlar dels grans referents: de Jobim i Gilberto Gil, de Toquinho i Vinicius de Moraes –que la van descobrir, com correspon, en un club de jazz nocturn, i la van fitxar-, de Herbie Hancock o Chick Corea: amb ell, recordàvem, començava a gravar Mirror, mirror. Algú amb qui encara tingui pendent de treballar? “Jo prefereixo no plantejar-m’ho. Ja he treballat amb molta gent. També amb Caetano Veloso, Carlos Lida, entre els brasilers, Gal Costa, Ivan Lins… Tanta gent! He estat molt afortunada d’haver tocat amb aquesta generació d’artistes, la que va crear aquest so, aquest idioma”. I dels nous sons? Alguna influència en particular? “No hi ha una influència concreta, de cap artista en concret. Però en la vida tot evoluciona. Sempre estic en gira i escolto els altres músics. Els altres grups que tenen els músics que m’acompanyen, les coses que fan. I, naturalment, sóc com tothom: producte de tot allò que ens influeix, de tot allò que passa, que escoltem, que vivim… Jo em sento molt còmoda fent coses molt diferents”, afirmació que argumenta amb les onze nominacions premis Grammy (amb dos obtinguts, i el Latin Grammy precisament per Mirror Mirror). I en cinc categories diferents, puntualitza, “cosa que ja demostra que faig coses diferents, com a cantant, com a pianista, com a solista, com a intèrpret de jazz, en big band, i això és perquè sempre estic motivada per fer coses diferents, cada cosa que sento en cada moment”. Una opció d’escollir que li resulta “meravellosa, perquè així mai no me’n canso”.
I, com dèiem al principi, Nova York, la ciutat que de ben nena somiava a conquerir, ha estat la seva base d’operacions. És encara el rovell de l’ou, el centre del món del jazz? “No sé. Està tot tan canviat. Encara hi ha molts locals on tocar, però ja no és com quan jo vaig arribar”, reconeix. I Brasil? “També tot és diferent. El món és molt més petit. Es pot escoltar qualsevol música des de qualsevol racó. Quan jo vivia a Brasil, el pare arribava a casa carregat amb una maleta carregada de discos importats. Avui vols escoltar alguna cosa en concret? Ho tens a l’abast de la mà. I per gravar? no necessites els estudis que concentra Nova York. Tot és molt, molt, diferent”.
Fem aleshores d’Escaldes-Engordany el centre del jazz, si més no durant una setmana?, li proposem per acomiadar-nos, mentre la següent entrevista ja li està picant a la porta. “Ah! Això és una meravella, una meravella! I si us plau, corregeixi aquest espanyol meu, que no està massa bé”. No pateixi, que parlarà vostè un català fantàstic, li prometem.
