Jazz

Festival de València: els festivals i la fam (musical)

Quan arriba l’estiu l’aficionat al jazz es troba de sobte una allau de propostes temptadores acumulades en uns pocs dies i tracta de fer-les encaixar amb la seua agenda i la seua butxaca. No vol perdre’s res: ni els plats més greixosos i calòrics ni els que són una apoteosi de la lleugeresa, amb les seues pirotècnies i humorades, que es comenten a l’eixida i quasi s’obliden l’endemà.

Si parlem del més pròxim, el festival de València es caracteritza hui en dia per un saludable eclecticisme: al llarg de tot un mes quasi qualsevol aficionat al jazz, i fins i tot els que no ho és, pot trobar-hi motius per anar i repetir. Els seus responsables reserven l’originalitat per a les produccions pròpies, deixen espai de primera fila als músics locals i contracten artistes de provada fiabilitat, atractius per als aficionats de la vella escola, que si parlem de jazz solen ser la majoria dels que ocupen les butaques.

València ha tingut cicles de jazz organitzats per quasi totes les administracions públiques i uns quants promotors privats, però fa molts anys que el festival de jazz per antonomàsia és el del Palau de la Música, i almenys fa un parell d’edicions que se celebra al teatre Principal, amb extensions als barris. Ningú s’ha queixat —més aviat al contrari— del trasllat forçós a un escenari de gran solera jazzística i sobretot d’una acústica immillorable. A més, els concerts a les 20.00 hores són perfectes per als que encara estem treballant en juliol. No deixa de cridar l’atenció que l’ajuntament es contraprograme els mateixos dies als jardins de Vivers, amb concerts de pop i gèneres afins a les 22.00 hores, però sembla que els gestors culturals tenen clar que atrauen espectadors diferents. Així i tot, recorde amb certa nostàlgia els temps on el jazz podia conviure amb altres músiques en Vivers: la contaminació musical era i és saludable. Després de la pandèmia l’oferta pública s’ha desmadrat un tant; supose que en 2023 tot serà un poc més raonable, amb les eleccions ja passades i un nou període de quatre anys per a les autoritats confirmades o renovades.

CMS trio amb Chicuelo. Foto Palau de la Música (c) Live Music Valencia

Lamente haver-me perdut, per diferents raons, alguns espectacles programats durant la primera setmana de festival. El cas és que vaig aterrar de sobte el 9 de juliol amb el trio de Colina, Miralta i Sambeat, que es presentaven amb un grup de convidats flamencs: el guitarrista Juan Gómez Chicuelo, el percussionista Jacobo Sánchez i Joaquín Gómez, el Duende, al cant i les palmes. Tinc escrit que CMS és un dels grups més atractius del panorama europeu i continue creient-lo. El flamenc sempre ha estat present en la seua música, adaptat i reinterpretat. Amb aquesta plantilla augmentada ho estava de forma ben explícita. Chicuelo és un col·laborador fix des de fa anys; veu i percussió varien i tenen un pes més relatiu al conjunt. El guitarrista, tècnic i imaginatiu, fa un flamenc canònic amb remors subtils d’altres músiques, flexibilitat convenient per encaixar amb CMS, i el públic ho agraïa. Mai he vist un concert de jazz-flamenc que no connectara amb l’audiència, però aquest trio no toca per a turistes i al Principal va lluir alguna de les seues ben conegudes i reconegudes qualitats, com l’energia sense efectismes i l’assimilació del flamenc sense mimetismes. L’afinitat dels tres músics multiplica les seues qualitats individuals i augmenta la tensió creativa. Per a la resta d’atributs del grup caldrà escoltar-los en altra ocasió, sense convidats.

No és retòric dir que Ron Carter ho tindria difícil per fer-nos oblidar el fabulós Javier Colina en termes purament musicals, però el seu concert del 10 de juliol, per diversos accidents propis de les gires, es va convertir en un esdeveniment amb una forta càrrega emocional impossible de preveure el dia abans. Malalt de COVID el bateria del quartet, la pianista i el saxofonista titulars van perdre un vol i el grup Foursight va saltar pels aires: a València, que l’esperava amb totes les entrades venudes, arribava Carter tot sol. Fa no tants anys això hauria significat la suspensió sense remei del concert. Hui en dia, per fortuna, els organitzadors poden trobar músics locals amb el nivell de qualitat que el mestre demana i aconseguir que ningú es quede sense escoltar al contrabaixista de vuitanta-cinc anys. En aquest cas un saxofonista —de nou Sambeat— i un pianista, Albert Sanz, encantats d’acceptar el repte. Una tria inqüestionable, i com va quedar demostrat, encertada.

Ron Carter, Perico Sambeat. Foto: Vilma Dobilaité

Fa molt de temps que Carter, quan ho fa al seu nom, toca i grava estàndards i repertori mainstream, la qual cosa va facilitar la preparació del concert en unes poques hores. Un assaig que fou més aviat una presentació, una relació de cançons conegudes i endavant. Això no vol dir que el contrabaixista funcione amb el pilot automàtic o que haja renunciat totalment a les audàcies dels anys seixanta, quan estava a l’avantguarda del seu instrument. Les seues línies de baix són sempre creatives i estimulants. Però fuig de la música amb moltes arestes i decibels. Sambeat i Sanz, que evidentment no s’arredren davant un Mihura i no estaven allí per fer un Don Tancredo, tampoc li tenen por a l’espontaneïtat, al contrari: eviten els camins gastats, agafen les idees al vol i tenen una oïda privilegiada per a l’intercanvi de pensaments musicals en proximitat.

El concert va començar i al cap de pocs minuts els tres músics ja eren un grup. Respecte per les melodies i repertori amable foren la norma; inclús els clàssics de la modernitat com “Wee” (Denzil Best) o “Billie’s Bounce” (Parker) sonaven continguts i pausats, però a falta de frenesí els tres ens proposaren delicades excursions i enginyoses reelaboracions musicals governades des del contrabaix per un elegant capità de mans encara fermes al que només li faltava la pipa. Mai hem escoltat amb tanta claredat les filigranes de Ron Carter, que inclús va recordar al violoncel·lista que era quan en un sol va citar les suites de Bach, un clàssic de les cites. Concert per a la memòria i la història menuda del nostre jazz, tant per l’èxit musical com per la resposta d’un públic que no es va tirar arrere quan s’anunciaren els canvis i acabà premiant als artistes amb un aplaudiment que ho era de veritat.

Joe Lovano. Foto Palau de la Música (c) Live Music Valencia

Al meu article previ publicat ací mateix ja vaig dir que l’actuació el dia 13 de Sound Prints, el quintet del saxofonista Joe Lovano amb el trompetista Dave Douglas, era l’aposta internacional més arriscada del cartell. Els dos valents veterans del jazz a contracorrent fan música sense concessions de cap mena. No és casualitat que la de València fora l’única actuació del grup a Espanya. Lovano ja ha visitat abans València, però no moltes vegades. Recorde un concert, també al teatre Principal, a principis dels anys noranta, en trio amb Bill Frisell i Paul Motian, un grup molt actiu aleshores i una autèntica concentració de talent. Doncs bé, n’hi havia tan poc públic a la sala que el mànager avergonyit els va dir als artistes, per justificar l’absència injustificable, que la ciutat acabava de patir una inundació o no sé quin altre cataclisme.

Per sort trenta anys més tard el pati de butaques quasi ple no feia patir: la música de Lovano ja està digerida, o el públic és més atrevit, o potser senzillament té més gana. Llevat el fantàstic bateria Rudy Royston, substitut de Joey Baron i per a mi un descobriment, el quintet és el mateix que va debutar en un altre festival, el de Monterey, en 2013, amb un homenatge a Wayne Shorter. El pianista Lawrence Fields, admirador de Chick Corea, es permet alguna excursió lírica; la resta del grup va proposar un jazz molt lliure, aspre i alegre al mateix temps, amb records d’Ornette Coleman, bebop postmodern, formes intricades, eixides i entrades inesperades fruit d’una llarga complicitat i sobretot una inspiració constant. Lovano especialment semblava passar-ho genial. Camaleó del jazz contemporani, va portar a València la seua versió més llunàtica, per a la nostra sort.

A iniciativa de Chevi Martínez, propietari del club Jimmy Glass, en 2013 Perico Sambeat va coordinar un grup d’intèrprets valencians de l’òrbita de Sedajazz per recuperar la música del disc The Black Saint and the Sinner Lady, de Charles Mingus, i el projecte va ser reestrenat pel festival del Palau com celebració del centenari del contrabaixista. El disc, de 1963, és una suite on Mingus va homenatjar al seu benvolgut Ellington, amb un grup atípic d’onze membres entre els quals dos trompetes, trombó baix o tuba i guitarra espanyola. El paper de la guitarra es limita, per cert, a introduir algunes flamenqueries sense connexió perceptible amb la resta de l’obra, però al geni Mingus, que també li va posar castanyetes a la música mexicana, se li perdonen eixos capritxos. Les orquestracions originals, reconstruïdes o recuperades pacientment per Sambeat, eren seues i del pianista Bob Hammer, i la peça estava concebuda com un ballet, motiu pel qual en l’espectacle col·laboraren dos fantàstics ballarins habituals al Palau de les Arts, amb coreografia no menys inspirada de Marta Gómez. Un encert total.

Els temes de Mingus sonen al mateix temps com un Ellington incandescent i obsessiu i un arriscat experiment amb la personalitat inconfusible del seu autor. Passatges d’un intens lirisme, conduïts per un saxo alt que evoca Johnny Hodges, es combinen amb altres dominats pel caos germinal propi del contrabaixista. Amb notable fidelitat al disc original arribaven els solos; aviat es va lluir Latino, tant al baríton com poc després al soprano. Però The Black Saint and the Sinner Lady no destaca pels solistes —tampoc era el millor grup que va dirigir Mingus— sinó pel treball col·lectiu, perfectament evocat pels valencians. Acabat el repertori del disc, el concert continuà amb uns clàssics de Mingus, com “Fables of Faubus”, que pujaren encara més la temperatura, i quan el guitarrista deixà el seu instrument i s’arrancà com imprevisible artista del scat més desenfrenat el públic es va tornar boig.

Tots els músics de l’homenatge a Toni Belenguer. Foto: Contra Vent i Fusta

Finalment, el diumenge 17 el festival s’acomiadava del teatre Principal amb un merescut homenatge al trombonista Toni Belenguer, protagonista insubstituïble del jazz valencià de les darreres dècades pel seu talent i la seua humanitat, desaparegut de sobte en 2020 sense tenir ni tan sols el temps de fer, al seu estil, un comentari irònic sobre eixa maleïda i absurda desgràcia. Els qui l’hem conegut continuarem sentint la seua manca per sempre. I pel que vam poder veure i escoltar, al llarg de tres hores d’espectacle, som —disculpen-me si em compte entre ells— uns quants col·legues, deixebles i admiradors des de més o menys distància.

Per l’escenari passaren tants músics i grups que és impossible citar-los a tots. Però és forçós parlar almenys, una vegada més, de Latino i la confraria irreductible de Sedajazz, responsables de la vetlada. Belenguer era un d’ells des de ben jovenet. També vull parlar amb agraïment especial dels que vingueren de lluny: del saxofonista Joan Chamorro, animador de la barcelonina Sant Andreu Jazz Band, projecte didàctic i llar de bogeries musicals on el jazz sembla —com en Sedajazz— una música acabada de nàixer. La seua presència era la de tot un col·lectiu. O de la jove Rita Payés, trombonista i cantant de talent superior formada en la Sant Andreu que estudià en algun moment amb l’homenatjat. O del saxofonista i compositor malagueny Ernesto Aurignac, d’entusiasme contagiós, que no hi era, però va escriure una peça orquestral dedicada a Toni. O del gran contrabaixista basc Pablo Martín Caminero, discret i humil… i en un lloc molt especial, al mig del tot, l’altra nit estava també Paco Soler, trombonista de Sedajazz a qui en bona part del repertori de la nit li va tocar fer el paper de Toni Belenguer, el paper que ningú haguera volgut fer, i ho va fer meravellosament bé, sent ell mateix.

Rita Payés. Foto Palau de la Música (c) Live Music Valencia

El concert va ser una evocació musical dels buits que ha deixat Toni, en els seus projectes —uns pocs— i sobretot en els innumerables projectes dels altres als que es va entregar sempre sense reserves. Impossible jutjar una música feta més que mai amb el cor, per grups sovint eventuals, amb molts temes escrits en la seua memòria i un bon grapat de paraules escrites i llegides des de la tristor. Però amb bon criteri el concert va concloure amb els colors brasilers més festius que mai de la Sedajazz big band, «en rigolant pour faire semblant de ne pas pleurer», com cantava Georges Brassens, i amb una reunió a l’escenari de tots els músics participants, mirant al públic agraït, buscant tal vegada l’ombra de Toni com qui busca a Willy però en un dibuix infinit.

Mentre anem digerint les emocions musicals d’unes setmanes caloroses, els espectadors ens preparem per a la resta de concerts i festivals encara per arribar. L’estiu és llarg, i l’aficionat al jazz, desconfiat com Carpanta pel record inesborrable de la fam, sempre està disposat a repetir i tornar a repetir.

Jorge García
Va nàixer el 1961 a València. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València (1984) i màster de Música per la Universitat Politècnica de València (2010), va exercir el periodisme cultural i des de 1990 treballa per en la direcció adjunta de Música de l'Institut Valencià de Cultura, en l'àmbit de la documentació, el patrimoni i les publicacions. Redactor de la desapareguda revista Cuaderrnos de Jazz, és coautor de diversos llibres i enciclopèdies de jazz i ha comissariat exposicions per a l’IVAM, la Biblioteca Nacional d'Espanya, la Universitat de València o la Fundació Bancaixa. També ha estat coordinador general del Diccionari de la Música Valenciana (Iberautor, 2016). Ha estat programador del festival Xàbia Jazz i forma part del consell de redacció de la revista Jazz-hitz. Fotografia: Tato Baeza

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close