Jazz

Jazz i fotografia entre nosaltres

Fa unes dècades, la fotografia del jazz en Espanya era poc freqüent, estava en mans de professionals i es reservava als artistes més famosos, però hui la imatge digital ha democratitzat la pràctica fotogràfica i vivim una eclosió del gènere. Un parell d’exposicions molt diferents ens donen peu a fer un repàs sobre noms i tendències de la fotografia de jazz del nostre àmbit.

El professor alemany Mario Dunkel opina en un llibre recent que, per escriure la història del jazz, hem de fer més atenció a mitjans no massa explorats fins ara, com el cinema, la publicitat, el còmic o la fotografia. És una idea temptadora. La fotografia ens explica coses que no sempre es diuen amb paraules, fins i tot coses que el mateix fotògraf no és conscient d’estar explicant. Els retrats canònics d’Herman Leonard, per exemple, amb els músics en actitud poderosa subratllada pel contrapicat i llums violentament contrastades, sovint envoltats de fum de tabac, ens parlen d’uns anys on l’intèrpret de jazz era una icona de la virilitat. Els afroamericans vestits amb jaqueta fosca i corbata que miren seriosos a la càmera en les cobertes del segell Atlantic, sense cap instrument que els puga identificar com a músics, desafien prejudicis sobre la dignitat i la raça. Les fotografies de Francis Wolff per a la marca Blue Note són una traducció visual de la contundència sense retòrica de l’estil hard bop típic de la casa. En canvi, les fotografies de William Claxton a Califòrnia, amb músics gaudint de la llum del sol i la platja o fent bromes, reflecteixen un jazz alegre i lleuger, allunyat de preocupacions socials.

Malauradament, els valencians no podríem fer massa ús d’aquella eina per a recórrer i enriquir la història del nostre jazz. Entre nosaltres és molt difícil trobar fotografia antiga d’intèrprets d’aquest gènere. Durant la primera eclosió del jazz, poc abans de la República, els diaris valencians a penes incloïen fotografia d’espectacles, i les revistes gràfiques tenien poc interés pel jazz més enllà de la notícia social, i això si es tractava d’un artista famós, com la cantant i ballarina Josephine Baker, que escandalitzà als nostres besavis.

L’atracció dels artistes d’avantguarda pel jazz va canviar el panorama des de finals dels anys vint del segle passat. Amb ells aparegueren fotògrafs disposats a assenyalar el jazz com una música artística i transformadora, sobretot a Madrid i Barcelona, on el gènere s’estenia amb força. Un dels més destacats va ser Gabriel Casas i Galobardes (Barcelona 1892-1973). Les seues fotografies dels cabarets i les orquestres lleugeres ens han deixat imatges de gran qualitat, amb efectes d’il·luminació i punts de vista innovadors, emparentats amb el constructivisme. La Barcelona d’eixes fotos, oberta al món amb la seua Exposició Internacional de 1929, és sense dubte una ciutat fascinada pel progrés i les tendències musicals arribades de lluny. Fins a l’1 de maig es pot visitar a la Fundació Palau de Barcelona l’exposició “Modernitat de Gabriel Casas i Galobardes”, comissariada per l’escriptor Julià Guillamon, que recull una mostra del seu treball de reporter al voltant del món de l’esport —futbol i boxa—, la mecanització, el music-hall i la nit com a espai de llibertat.

Gabriel Casas i Galobardes: Orquestra Demon’s Jazz (ca. 1929). Fons Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya.

Després de la guerra, la pobresa econòmica i la repressió moral no afavoriren l’exhibició del jazz als mitjans de comunicació, sinó més aviat al contrari. No va ser fins als anys seixanta quan tornà a aparèixer en públic. Però amb el pas del temps, i al costat del nou rock juvenil electrificat i motoritzat, el jazz era ja quasi una música respectable, definitivament minoritària, que gustava a poca gent, entre la qual alguns intel·lectuals d’esquerra. Els barcelonins Oriol Maspons i Isabel Steva Hernández (més coneguda com a Colita), relacionats amb la gauche divine, van ser dos dels principals retratistes del jazz que sonava a la Catalunya del moment: el pianista Tete Montoliu i l’organista Lou Bennett entre d’altres. La seua fotografia, amb una mirada fresca, poc convencional, estava lliure de l’encoixinament de la imatge promocional i la manca de personalitat del fotoreportatge.

Quan el jazz esclatà a la València de 1980 encara no n’hi havia quasi fotògrafs per documentar-ho. Antonio Sambeat, germà major del saxofonista Perico, va ser un dels primers. Gràcies a ell recordem en imatges la vinguda al teatre Principal de llegendes com Dexter Gordon o Chick Corea. Després, els anys del jazz a Perdido, el mític club del carrer Sueca (1980-1995), foren ben documentats sobretot per Rafa Aparisi, amb sentit de la composició i un ús memorable del contrallum. La desapareguda Esther Cidoncha també va captar l’escena valenciana dels anys 80 i 90. En fotografiar els músics abans de les actuacions, passant prou de temps amb ells, va aconseguir imatges emotives, intimistes, on apareixen relaxats i lliures de la litúrgia del concert. A més va començar a documentar l’activitat dels músics valencians a l’escenari o als estudis de gravació, com el desaparegut Tabalet, refugi tecnològic en mig de l’horta d’Alboraia.

Esther Cidoncha: George Adams. Palau de la Música de València, 1991. Arxiu de l’Institut Valencià de Cultura

Impulsada per un boom cultural que també era social, la premsa democràtica d’eixos anys va mostrar una nova sensibilitat vers la música popular urbana, i per primera vegada en molt de temps els fotògrafs professionals començaren a freqüentar els escenaris del jazz. No volem deixar fora ningú, però en aquell grup és impossible ometre el nom de García Poveda, El Flaco, amb una visió sempre trencadora, informal i molt a peu de carrer de la cultura i també del jazz.

Des de finals del segle XX la consolidació de festivals i cicles de jazz per tot el país, l’arribada de la fotografia digital i l’aparició de les xarxes socials ha suposat una multiplicació de l’afició pels reportatges de concerts. En aquest temps han rebut un merescut reconeixement dos fotògrafs castellonencs ja veterans, responsables de la internacionalització de la nostra fotografia jazzística. Un d’ells, el vila-realenc Antonio Porcar, a més d’obrir l’enyorat club Cafè del Mar al grau de Castelló en 1991, ha sigut durant molts anys promotor de destacats projectes com el cicle Avui Jazz, a la seua ciutat natal, Universijazz o el festival de Peníscola. La fotografia no és el seu treball, però ha col·laborat en diferents mitjans i ha creat el grup Jazz Photographers en Facebook, que té més de 22 000 membres arreu del món. El 2014 va guanyar el premi a la fotografia de jazz de l’any que concedeix la Jazz Journalist Association dels EUA, amb una foto del saxofonista Benny Golson.

Manolo Nebot: Cécile McLorin Salvant al Festival de Peníscola, 2016.

L’altre castellonenc és Manolo Nebot Rochera, un professional que encapçala el departament de fotografia del Periódico Mediterráneo. Per al diari fa sobretot fotografia esportiva, però la seua passió és el jazz. Finalista tres vegades del concurs Jazz World Photo, el 2017 va rellevar Porcar com guanyador del premi a la millor foto de l’any de la Jazz Journalists Association amb un retrat màgic de la cantant Cécile McLorin. Tant Porcar com Nebot són dos virtuosos de la tècnica, amb una especial intuïció per trobar el moment de polsar l’obturador de la càmera i un treball molt acurat amb les llums.

Pocs saben que el fotògraf alemany Jürgen Schadeberg (1931-2020), mundialment conegut per les seues fotografies de Nelson Mandela, va passar l’últim tram de la vida molt a prop de nosaltres, al poble de Barx, a la Safor, on també va deixar proves de la seua curiositat incansable per la vida quotidiana de la gent anònima. Durant els seus primers anys d’estada a Sud-àfrica com a reporter compromés no només va retratar el seu amic Mandela —aleshores un jove advocat que lluitava contra l’apartheid— i altres personatges del país en les difícils circumstàncies del moment; també va documentar l’escena musical del Johannesburg dels anys 50, particularment el món del jazz, molt influït pel nord-americà, amb artistes de fama local i altres que arribaren a convertir-se en figures internacionals, com el trompetista Hugh Masekela o la cantant Miriam Makeba.

Jürgen Schadeberg: The three Jazzolomos, 1956. Cortesia de Claudia Schadeberg

Ens quedarem amb les ganes de veure fotografies de Schadeberg dels músics valencians de jazz, però li hem de reconéixer la voluntat d’integrar-se a la vida cultural valenciana, tant al poble com a la capital, facilitant l’exhibició del seu treball en sales grans i menudes i participant en debats públics sobre jazz i fotografia o sobre Sud-àfrica mentre la salut li ho va permetre. La seua vídua Claudia continua difonent la seua obra des de Barx.

Acabem amb una altra exposició, aquesta a València i amb imatges d’ara mateix. A la galeria Espai d’Art Fotogràfic, i fins al 4 de març, es pot veure la mostra Jazz al Carme, de Vilma Dobilaite, que ha arribat a la fotografia com a enamorada del jazz. Nascuda a Kaunas, Lituània, i valenciana d’adopció, Dobilaite és una habitual dels concerts de jazz a la nostra ciutat. En Jazz al Carme reuneix retrats de músics locals fets al club Jimmy Glass. La fotografia de Dobilaite, en color o blanc i negre, és senzilla, sense retòrica ni al·lusions cultistes a la tradició. Les còpies són menudes, gens emfàtiques, mentre les imatges renuncien gairebé sempre al context i cultiven el pla curt, que dirigeix la nostra atenció als gestos. A l’artista li interessen les persones, no tant els artefactes. En les seues instantànies —¿encara s’utilitza la paraula?— transmet l’alegria i el plaer dels músics en la creació compartida, la serenitat de l’intèrpret que gaudeix en l’escolta de la frase inspirada d’un col·lega. Resulta estimulant que al jazz, un gènere a vegades amb arestes esmolades, ella veu principalment una música de convivència i urbanitat.

Viktorija Pilatovic fotografiada per Vilma Dobilaite.
Jorge García
Va nàixer el 1961 a València. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València (1984) i màster de Música per la Universitat Politècnica de València (2010), va exercir el periodisme cultural i des de 1990 treballa per en la direcció adjunta de Música de l'Institut Valencià de Cultura, en l'àmbit de la documentació, el patrimoni i les publicacions. Redactor de la desapareguda revista Cuaderrnos de Jazz, és coautor de diversos llibres i enciclopèdies de jazz i ha comissariat exposicions per a l’IVAM, la Biblioteca Nacional d'Espanya, la Universitat de València o la Fundació Bancaixa. També ha estat coordinador general del Diccionari de la Música Valenciana (Iberautor, 2016). Ha estat programador del festival Xàbia Jazz i forma part del consell de redacció de la revista Jazz-hitz. Fotografia: Tato Baeza

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close