Jazz

Jimmy Glass, 30 anys i seguim

El ja mític club de jazz Jimmy Glass —l’emblemàtica sala del carrer de Baix, a València— celebra el seu 30è aniversari i el final de la pandèmia amb un nou festival internacional programat entre el 20 d’octubre i l’1 de desembre amb un cartell ple d’al·licients. Tres dècades que han situat aquest local entre l’elit dels clubs de jazz europeus.

Qui ens podia dir als aficionats primerencs que omplíem el Teatre Principal als anys vuitanta, per veure i escoltar Bill Evans, Art Blakey, Sarah Vaughan o Dexter Gordon, que alguns dels hereus d’aquells pioners del gènere visitarien València al segle XXI, però que no els trobaríem en un teatre o un auditori, sinó en un club del barri del Carme? Això sona com el millor dels somnis de l’amant del jazz en directe, que assumeix les sales grans, les distàncies i les acústiques dolentes com un mal necessari que li priva de la proximitat escaient per gaudir de la música (de qualsevol música, m’atreviria a dir). La crisi discogràfica i la pèrdua de popularitat del jazz, que va viure el darrer boom als anys vuitanta i noranta, però, ho ha fet possible. Això i la tenacitat de Chevi Martínez, propietari i programador del club Jimmy Glass, que sempre ha sabut prendre decisions intel·ligents, ha captivat un públic fidel i ha acabat portant el millor jazz internacional al seu diminut local.

Llum escassa i càlida, parets fosques amb fotografies inequívocament jazzístiques; música enllaunada o en directe; cervesa a granel; una carta de còctels amb noms de clubs famosos com el Village Vanguard de Nova York o el Ronnie Scott de Londres; una oferta gastronòmica basada en les coques de qualitat, i un espai estret i allargat on, els millors dies pre-COVID-19, el públic assentat quedava quasi amagat pels que estaven a peu dret, tan estrets i incòmodes com satisfets de ser-hi: això és el Jimmy Glass de València, que no ha necessitat canviar quasi res per anar creixent.

L’ambient de la sala. Fotografia: Antonio Porcar.

El secret de Chevi Martínez és segurament que mai ha vist el Jimmy Glass com un negoci, sinó com una forma de viure fent el que li agrada. Allò li ha permès evitar temptacions i decisions arriscades. Tindre un club de jazz ja és arriscat, diran alguns, i no els falta raó. En tot cas Chevi ha sabut avançar a poc a poc. Quasi des del primer moment el Jimmy Glass ja tenia jazz en directe, però el primer festival internacional va fer-se esperar vint anys, fins a 2011. Mentrestant més d’una generació de músics valencians oferien el necessari jazz en directe als aficionats i anaven formant-se en contacte amb l’audiència. Per ací trobem una altra qualitat de Martínez: no ha deixat mai de banda el nostre jazz. Qualsevol que consulte la seua programació o pregunte els músics se n’adonarà. La tercera qualitat, i això ja és un luxe, és que el prestigi del local: li permet programar jazz sense descafeïnar, artistes minoritaris i de diferents parts del món als quals el públic sempre respon. Mai ha necessitat recórrer al jazz comercial o les fusions més amables per omplir el club i continuar alçant la persiana. Chevi Martínez programa allò que li agrada. I per la part dels músics nord-americans, qui rebutjarà la invitació a xafar l’escenari que ja han visitat Benny Golson, Lee Konitz, Kenny Garrett, Al Foster, Pat Martino o el recentment desaparegut Dr. Lonnie Smith, entre molts d’altres? Per raons artístiques ningú, és evident. El Jimmy ja forma part de l’elit dels clubs europeus.

Champian Fulton. Fotografia: Antonio Porcar.

Per arrodonir l’oferta, un dels projectes més estimats del mateix Martínez són les seues produccions musicals. L’aventura va començar més o menys informalment en 2001 amb concerts especials de Nadal i falles, coordinats pel saxofonista Perico Sambeat, que s’ha convertit en el principal col·laborador musical del Jimmy Glass. Sota la seua direcció musical, el club ha presentat, al llarg dels anys, concerts de presentació de nous talents locals, però també homenatges a estils com el bebop i a figures com Charles Mingus, Don Ellis, Bobby Hutcherson i Frank Zappa. Una selecció atípica on es veu clarament el pes dels gustos personals. No obstant això (o justament per aquella originalitat) el seu èxit ha aconseguit que alguns d’aquests projectes adquiriren vida pròpia. Bon exemple és el darrer, dedicat a l’iconoclasta i inclassificable Zappa, que va quedar enregistrat en el CD Perico Sambeat plays Zappa (Karonte, 2016) i ha visitat festivals de primer nivell com el del Palau de la Música de València i el Jazzaldia de Donosti.

Chevi Martínez, en l’escenari del Jimmy Glass.

Amb aquest equipatge, Jimmy Glass compleix trenta anys sense cap decadència apreciable. Fins i tot en 2020, en plena pandèmia de la COVID-19 i amb les portes del club tancades, els seus seguidors més fidels posaren en marxa una plataforma de mecenatge, “Gent del Jimmy Glass Jazz”, per donar suport a concerts promoguts pel club. La plataforma apareix ara com a patrocinadora del primer concert del festival, el dia 20 d’octubre, amb el quartet del saxofonista tenor nord-americà establert en França Rick Margitza, un dels talents sorgits als anys vuitanta, que tingué encara temps de col·laborar amb llegendes com Miles Davis o McCoy Tyner i ha gravat per al segell Blue Note.

Altres vuit concerts completen el cartell principal, que Chevi Martínez ens diu que ha costat un poc d’arranjar, per la manca encara d’artistes en gira, i així i tot resulta prou atractiu. El dia 26 arriba el torn de la jove pianista i cantant Champian Fulton, intèrpret d’standards habitual a Nova York i visitant de l’Estat espanyol des de fa alguns anys, gràcies als concerts organitzats pel contrabaixista català Ignasi González, membre del seu grup amb el bateria Roger Gutiérrez. L’endemà (27 d’octubre) torna al Jimmy Glass el premiat contrabaixista grec Petros Klampanis amb el seu trio. Klampanis és un compositor i instrumentista amb un univers personal que es va guanyar l’estima del públic valencià en anteriors festivals. El saxofonista alemany instal·lat a Nova York Tobias Meinhart presenta el seu quartet l’1 de novembre, avalat per premis i discos ben rebuts per la crítica. L’acompanyen músics reconeguts de l’escena d’aquella gran capital jazzística.

Tom Ollendorf.

El 4 de novembre es presenta per primera vegada al Jimmy Glass el trio del guitarrista britànic Tom Ollendorff, que ha gravat fa poc per al segell Fresh Sound New Talent, una marca descobridora de noves figures. El seu estil és sobre tot líric, amb un so delicat. També és més impressionista que expressionista l’univers estètic del quartet plurinacional Scopes, que presenta el seu segon CD Age of reason el 9 de novembre. El dia 11 arribarà al club al davant del seu quintet la bateria i compositora coreana Sun-Mi Hong, establerta en Amsterdam, on ha adquirit un merescut prestigi. La seua música té els colors del jazz més misteriós dels anys seixanta, combinats amb un estil molt personal. I per tancar el festival, festa gran el 23 de novembre amb una banda dirigida per Perico Sambeat, la JG 30 Aniversario Band, amb alguns dels més destacats músics de la nostra escena.

El programa es complementa amb el ja habitual off festival, quinze concerts gratuïts de músics valencians joves i contrastats, però també de visitants tan prestigiosos com, entre d’altres, el veterà bateria Erik Ineke (5 de novembre) o l’enyorada cantant i compositora brasilera Thaïs Morell, que va viure uns anys entre nosaltres (6 de novembre). Atenció al concert del sextet Brut & Nature (20 de novembre), on Chevi Martínez, molt ben envoltat, toca el contrabaix com ja feia als desapareguts (de moment) Llobarros: amb perfecta seriositat i sentit de l’humor. Això és gaudir del jazz des dels dos punts de vista.

Rick Margaritza.
Jorge García
Va nàixer el 1961 a València. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València (1984) i màster de Música per la Universitat Politècnica de València (2010), va exercir el periodisme cultural i des de 1990 treballa per en la direcció adjunta de Música de l'Institut Valencià de Cultura, en l'àmbit de la documentació, el patrimoni i les publicacions. Redactor de la desapareguda revista Cuaderrnos de Jazz, és coautor de diversos llibres i enciclopèdies de jazz i ha comissariat exposicions per a l’IVAM, la Biblioteca Nacional d'Espanya, la Universitat de València o la Fundació Bancaixa. També ha estat coordinador general del Diccionari de la Música Valenciana (Iberautor, 2016). Ha estat programador del festival Xàbia Jazz i forma part del consell de redacció de la revista Jazz-hitz. Fotografia: Tato Baeza

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close