Jazz

Perico Sambeat i els joves lleons

Ja és una tradició el concert anual al Jimmy Glass on el saxofonista Perico Sambeat, sota el títol The Kids are Alright! (recordeu la cançó de la banda de rock britànica The Who?) forma un grup amb els músics joves més destacats de la nostra escena.

Perico Sambeat, saxo alt, direcció
Juan Saus, saxo tenor
Aarón Díaz, piano
Eva Serrano, contrabaix
Hugo Barrio bateria
Jimmy Glass
13 de gener

Una de les característiques que el jazz conserva de les seues arrels folklòriques és la relació deixeble-mestre. Per més que l’ensenyament del jazz passe hui en dia per escoles i conservatoris, la figura del mestre, el músic admirat a qui fins i tot es tracta d’imitar, continua sent important. Ja ho diguérem quan parlarem en aquesta mateixa secció del desaparegut Barry Harris. En un temps en què el jazz ja havia arribat als conservatoris i universitats, Harris tenia èxit com a professor en la seua modesta acadèmia per què tenia un sistema didàctic molt ben organitzat, i a més oferia als seus alumnes coses que no poden oferir les escoles: experiència personal, línia directa amb els majors, aprenentatge sense passar per manuals. Tenia coses a dir i a explicar més enllà de les teories sobre harmonia i la memorització de les escales. Tradició oral, en definitiva, com la que sosté les músiques populars d’arreu el món.

A València hem tingut ja uns quants mestres per carisma i prestigi reconegut. El primer d’eixos mestres a la València de l’eclosió jazzística dels anys setanta i vuitanta va ser el guitarrista Carlos Gonzálbez. Gonzálbez era el músic talentós amb els que els altres volien tocar i aprendre. Després vingueren altres: Ramón Cardo, Perico Sambeat, Jesús Santandreu, David Pastor, Toni Belenguer, per citar alguns. Cada generació sol tenir els seus referents. Ara bé, Perico Sambeat és un cas especial que des de fa dècades manté el seu ascendent sobre els més joves. És el mestre, no tan sols per la seua qualitat musical, que el converteix en un dels nostres músics més internacionals, sinó també per la seua vocació didàctica, que posa en pràctica en escoles, seminaris i, com en el cas que ens ocupa hui, en lliçons pràctiques.

Aquella coincidència de qualitat musical reconeguda amb preocupació pels joves la ve mostrant Sambeat des de fa molts anys. Els seus grups han tingut sovint una porta oberta als músics que començaven, i ell apareix com a convidat en molts discos d’artistes emergents que han trobat així un suport explícit. Tete Montoliu, que pel seu carisma i capacitat musical podia haver-ho fet, es va quedar a mig camí: va accedir a algunes col·laboracions en directe o en disc —amb Carlos Gonzálbez, amb el mateix Sambeat, per exemple, al disc Punto de partida, amb l’orquestra del Taller de Músics, amb el saxofonista Eladio Reinón, amb el contrabaixista Javier Colina— però no va oferir massa oportunitats i en general preferia tocar amb músics ja experimentats.

Des de fa ja uns quants anys, amb l’estímul i l’organització de Jimmy Glass, quan arriba Nadal Perico encapçala uns concerts de presentació de joves valors de l’escena valenciana i catalana. No són exactament uns desconeguts, encara que molts d’ells, estudiants, a penes han començat a fer els seus primers passos al circuit de concerts i el públic no està familiaritzat amb els seus noms. A les primeres edicions participaren entre d’altres el trompetista d’Altea Pepe Zaragoza, el saxofonista Víctor Jiménez i el contrabaixista Miquel Álvarez, tots dos valencians, el pianista de Badalona Toni Saigi o el bateria barceloní Andreu Pitarch, els cinc ja amb una trajectòria consolidada i grups propis. A la darrera edició fins ara, la de 2018, la saxofonista Clara Juan va ser la primera dona a sumar-se al projecte. L’any 2019 la convocatòria es va girar cap als veterans amb The Olders are Alright, i en desembre de 2020 la cosa estava massa complicada per a qualsevol grup, de joves o majors. I continua complicada: el concert de 2021 ha degut esperar fins a gener de 2022, i així i tot el pianista Aarón Díaz, ja convocat, ha hagut de ser substituït al darrer moment.

Eva Serrano, Perico Sambeat. Foto Jorge García

El grup d’enguany té la peculiaritat que per primera vegada alguns dels músics convidats són nascuts ja al segle XXI. A més, es coneixen bé: tots són valencians i toquen o han tocat a la Jove Big Band de Sedajazz. Ens referim al saxofonista Juan Saus, el vibrafonista Bernat Cucarella, la contrabaixista Eva Serrano i el bateria Hugo Barrio. Sambeat, còmplice habitual de Sedajazz, coneix la pedrera i ha pres bona nota dels talents emergents. Per altra banda, Saus, Cucarella i Barrio formen part de la banda Screaming Pillows, un septet iconoclasta de bojos del jazz sense prejudicis a punt de traure el seu primer disc on mostren influències i interessos molt diversos.

Dit això, el concert va estar totalment marcat pel lideratge de Sambeat. Els assistents escoltavem un grup seu, com seu era el nom que presidia el cartell. El saxofonista no fa les coses a la lleugera ni baixa el nivell d’exigència, allò seria una falta de respecte per als qui ho acompanyen. Si un jove toca amb ell és perquè ho mereix i ha d’estar al nivell. Així que va triar unes quantes composicions seues —a excepció de la balada Peace, d’Horace Silver, que va sonar al segon passe—, va escriure una nova i uns dies abans va posar els músics a assajar, com fa amb qualsevol de les seues bandes. Allò no seria una jam-session. De fet, segons ens ha comentat Perico, als assajos va demanar prou coses als músics, canvis en la forma de tocar certs passatges per a obtenir determinats efectes i coses així, que ells van resoldre perfectament el dia del concert.

Abans d’accedir a la sala alguns dels músics feien temps i s’espolsaven els nervis al carrer. Pels comentaris caçats al vol vaig adonar-me que sentien el pes de la responsabilitat. El contrari haguera estat estrany. Però estaven preparats: havien mirat les partitures a casa, havien practicat amb Sambeat i inclús havien assajat pel seu compte. El saxofonista va correspondre amb un treball previ no menys minuciós: una part del repertori, ordenat amb cura, estava articulat com a suite, amb passatges d’enllaç entre els temes executats pels diferents membres de la banda, la qual cosa afegia un aire orgànic al conjunt a més d’una seductora varietat de colors. Ningú haguera dit que els temes procedien de gravacions distants entre elles: per citar algunes, els CDs Friendship, amb Mehldau (2003), Infinita, amb Javier Vercher (2009), Elàstic, amb André Fernandes (2012), o un disc pendent d’aparéixer amb l’Atlantis Quartet. Sambeat és un compositor prolífic, no obstant el qual va escriure ex professo una peça per a començar l’actuació amb les característiques exactes que necessitava.

La música de Sambeat, com succeeix amb el seu fraseig i la seua sonoritat, fa molts anys que és fàcil de reconèixer, té una personalitat prou forta. Però sempre troba forma d’anar renovant-se i estar al dia. A l’escena actual, per exemple, sembla un poc més present que fa uns anys el jazz espiritual desenvolupat per John Coltrane, i per moments la música de Sambeat i els Kids ens ho va recordar, amb frases líriques i pausades i estructures harmòniques senzilles que invitaven a la meditació. Crec que la presència del vibràfon de Cucarella va afavorir l’atmosfera, perquè l’instrument té un poc eixa qualitat etèria que tenen les campanes. L’africanisme d’un altre tema, per al qual Perico va traure el seu soprano, proposava un color diferent, compatible amb les devocions còsmiques des del temps de Yusef Lateef, Coltrane o Pharoah Sanders (l’únic dels tres mestres viu, protagonista per cert de Promises, un dels discos destacats de 2021).

Bernat Cucarella, Juan Saus. Foto Jorge García

En tot cas, els moments de calma i les transicions on els diferents instruments es quedaven sols i semblaven detenir el temps es combinaren amb altres extàtics, candents. Espiritualisme no vol dir feblesa, sobretot si tens a joves de vint anys a l’escenari, encantats de lluir múscul i pulmó. I tampoc tot va ser un vol cap a les estreles o una cerca del món interior des dels nostres seients al Jimmy Glass: per donar només un parell de detalls, al segon passe Sambeat va introduir uns tangos flamencs on va convidar a la percussionista Eva Català, i el primer va concloure amb la molt terrenal declaració d’amor de No te aguanto más, que té les ressonàncies funky dels anys seixanta, una debilitat antiga a la qual Perico no vol renunciar, com tampoc al seu peculiar humor. I fa bé.

Parlant dels joves, qui ho tenia més complicat en cert sentit era Juan (Juanito) Saus, perquè toca el saxo, a més un saxo alt, com Sambeat, i a la banda no hi havia més pitos. Les comparacions eren inevitables. Però Saus té un so diferent i idees pròpies, i va eixir de la prova mostrant caràcter i inspiració. Aquest curs Saus ha obtingut una beca completa per a estudiar a l’escola Berklee de Boston, on segurament hui ja haurà tornat, i eixes ajudes no li les donen al primer que les demana. Cucarella, l’altre solista, ens va impressionar pel seu domini de l’instrument i la seua maduresa en la construcció dels solos, rics en troballes rítmiques, sense caigudes de l’interés. Com que el vibrafonista Arturo Serra viu fa molts anys a Granada, és molt bona notícia poder disposar ara de la solvència de Cucarella, a prova de qualsevol desafiament, i omplir un buit al nostre àlbum musical.

Hugo Barrio. Foto: Vilma Dobilaite.

Quan contrabaixos i bateries han estat durant prou de temps un dels punts febles de la producció valenciana de músics, en comparació almenys amb la generositat dels vents i fins i tot dels pianistes, Eva Serrano i Hugo Barrio arriben amb bona tècnica i les millors perspectives. Ella te un fraseig net, on s’escolten totes les notes, afinació i línies creatives. Ell contribueix als diferents climes amb precisió i imaginació.

Pandèmia a banda, a Sambeat se li acumulen els projectes. Té un CD gravat sense publicar, un altre projectat amb un grup gran que hauria de fer-se realitat enguany, a més de treballar en una nova big band flamenca i continuar girant per tot arreu amb bandes com el CMS trio (Colina Miralta Sambeat), un dels grups més potents del panorama europeu. Si troba temps per cooperar amb artistes locals que només poden lluir domini dels recursos i il·lusions és, sense dubte, perquè fer-ho és important per a ell.

Jorge García
Va nàixer el 1961 a València. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València (1984) i màster de Música per la Universitat Politècnica de València (2010), va exercir el periodisme cultural i des de 1990 treballa per en la direcció adjunta de Música de l'Institut Valencià de Cultura, en l'àmbit de la documentació, el patrimoni i les publicacions. Redactor de la desapareguda revista Cuaderrnos de Jazz, és coautor de diversos llibres i enciclopèdies de jazz i ha comissariat exposicions per a l’IVAM, la Biblioteca Nacional d'Espanya, la Universitat de València o la Fundació Bancaixa. També ha estat coordinador general del Diccionari de la Música Valenciana (Iberautor, 2016). Ha estat programador del festival Xàbia Jazz i forma part del consell de redacció de la revista Jazz-hitz. Fotografia: Tato Baeza

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close