Jazz

Sun-Mi Hong: jazz coreà fet a Amsterdam

La bateria i compositora Sun-Mi Hong, nascuda a Corea i resident a Amsterdam, va presentar al festival del Jimmy Glass el seu jazz complex i misteriós, reconegut com una de les millors propostes de la jove escena actual dels Països Baixos.

Jimmy Glass: X Festival de Jazz Contemporani
“Sun-Mi Hong quintet: A Self-Strewn Portrait”. Nicolò Ricci (saxo tenor), Alistair Payne (trompeta), Chaerin Im (piano), Alessandro Fongaro (contrabaix), Sun-Mi Hong (bateria).
11 de novembre de 2021

Amb quines expectatives anàrem a escoltar aquest quintet? Els vídeos de YouTube i els discos a l’Spotify havien despertat la nostra curiositat, sense dubte. La proposta era temptadora. Per fortuna, els ingredients extramusicals que fa anys haurien cridat l’atenció del públic ja estan assimilats i podíem concentrar-nos en la música sense distraccions.

Fent un poc d’història, recordem que una de les primeres instrumentistes de jazz que ens va visitar fou també bateria, com Sun-Mi Hong. Em referisc a l’afroamericana Terri Lyne Carrrington, encarregada de la percussió al grup que va portar Clark Terry a la València dels vuitanta. Els que la veien aleshores amb un cert escepticisme no sabien que havia estudiat a l’escola de Berklee, becada per les seues habilitats precoces, i que, a més de tocar amb Terry, ho havia fet ja amb Stan Getz, Pharoah Sanders o Lester Bowie.

És cert que, vocalistes a banda, encara no són molts els grups liderats per dones, i menys des de la bateria. Però fins i tot entre nosaltres la catalana Núria Andorrà i la gallega Lucía Martínez, dues percussionistes en el terreny del jazz i la improvisació menys convencionals, ens mostren fa temps el camí. D’altra banda, el jazz coreà no és tan estrany de trobar com abans; aBerlín se celebra inclús, des de 2013, el festival Jazzkorea, que també ha recalat en Madrid durant uns anys, patrocinat per institucions culturals coreanes (això podria dir-se diplomàcia jazzística). El país oriental, conegut internacionalment pels seus productes electrònics, els seus automòbils, una puixant indústria cinematogràfica i la música K-pop, exporta amb generositat similar cantants i intèrprets de clàssica… i de jazz.

Finalment, per més coreana que siga Sun-Mi Hong, la seua banda és una mostra característica de la conformació cada vegada més forta en Europa d’un jazz sense fronteres, nacionals o continentals, i amb presència creixent de les dones. Això passa —sobretot la primera de les coses— als Estats Units almenys des del temps del panamericanisme de Dizzy Gillespie, gran ambaixador, però més encara entre nosaltres. En aquest cas, es tracta una banda sorgida al voltant de les escoles i els escenaris d’Amsterdam, que han acabat reunint un trompetista escocès (Alistair Payne), un contrabaixista (Alessandro Fongaro) i un saxofonista tenor (Niccolò Ricci) italians i dues instrumentistes coreanes, la pianista Chaerin Im i la bateria Sun-Mi Hong. De la qualitat de les escoles de jazz neerlandeses podrien parlar-nos paisans nostres com el saxofonista Joan Benavent i el guitarrista i cantant Carles Dénia, que han aprofitat molt bé els anys passats allà dalt.

Entrarem al Jimmy Glass fent cua, com sol ser habitual, per agafar els llocs més a prop dels músics. La proximitat és un dels al·licients del jazz consumit en club. Ni la pluja ni el futbol de la selecció espanyola desanimaren els fidels. Nota curiosa: els més joves de tots nosaltres eren probablement els que estaven a l’escenari. Començà la música i de seguida es va fer evident que tant el quintet com la seua responsable travessen un bon moment. Són ja cinc anys, molts per a un grup de jazz. Vull dir que han tingut temps de conèixer-se bé, i Sun-Mi Hong haurà pres bona nota dels punts forts i febles de cadascú. Un canvi recent a la banqueta del piano a penes es nota; el grup sonava molt semblant al seu darrer disc, A Self-Strewn Portrait, de 2020. Això es deu principalment a la personalitat de la percussionista. Diferències estètiques a banda, no estem davant un grup a la manera dels Jazz Messengers d’Art Blakey, on el bateria estimulava el desenvolupament de la individualitat dels seus solistes, que arribaven i se n’anaven deixant les seues empremtes en el so del conjunt, i fins i tot s’ocupaven de la direcció musical del grup. Ací tots treballen per donar veu a l’univers musical de Hong. Un univers, per cert, en continu creixement, com demostrà el fet que als faristols aparegueren partitures de noves peces acabades de compondre, una d’elles estrenada la vespra a l’escenari del Jamboree barceloní. Però el que interessa a Hong és parlar-nos musicalment d’ella mateixa; no és casual que el seu CD més recent, que donava títol al concert, es presente com un autoretrat, i que entre les peces noves una estiguera dedicada al seu pare.

Un moment de l’actuació al Jimmy Glass.

La bateria és en aquest cas el cor del grup, clar, com pot imaginar qualsevol, encara que no en el sentit d’un protagonisme personal per al seu lluïment, sinó en el de font de la qual brollen les idees i també sembla brollar l’energia. El seu objectiu no és anar fent solos al llarg de l’actuació. La sensació que dona Hong, a la manera dels bateries més melòdics, és la d’una gran elasticitat i una ampla varietat de recursos expressius, que impulsen i estimulen, però també deixen anar. Des del punt de vista formal, les seues composicions tenen una relació cada vegada major amb el free jazz, per les llibertats estructurals i harmòniques, el pols canviant, l’ús de la improvisació col·lectiva, les sonoritats trencades —sobretot en el cas del trompetista Alistair Payne, que de vegades força l’instrument, el fa queixar-se o grunyir— o les llargues introduccions i codes on se sent la densitat del temps.

També abunden els ostinati que ajuden a captar l’atenció o a intensificar un passatge. És un cas d’evolució, de la radicalització progressiva d’una creadora que va descobrint-se a si mateixa. Fa cinc anys, Hong comandava un trio de piano que tenia més a veure amb l’estètica derivada de Bill Evans i els trios del segell ECM. Després arribaren els vents i amb la nova paleta sonora començà a explorar territoris arriscats. Però a diferència del free irat, ella ens proposa una música sovint continguda, on els pianos s’equilibren amb els fortes, el ritme introspectiu i els camins llargs predominen sobre la persecució à bout de souffle i l’escriptura complexa acaba per definir el conjunt. No és una música tendra, perquè Hong es mostra sempre enèrgica, li agraden els timbres foscos i la dissonància apareix constantment a les partitures dels dos instruments de vent. També puntualment ens proposa un contagiós ritme binari, com de rock desestructurat. Però sí que podríem parlar d’un lirisme continu, visible o subterrani, marcat pels colors orientals.

A propòsit d’això, no sé què succeiria en la segona sessió de la nit, però almenys en el primer, el que jo vaig presenciar, la bateria no tragué de la maleta cap instrument de percussió del seu país, com el tambor tradicional que sona en el seu darrer CD i apareix en alguns vídeos. El més segur és que no els va portar per raons —literalment— de pes. Però a Hong no li cal ser explícitament coreana per mostrar les seves arrels: la forma de colpejar els tambors de la bateria i els ritmes que utilitza estan inspirats freqüentment en el folklore del seu país, on tan important és la percussió.

Aquesta jove sud-coreana, en definitiva, dibuixa en clau jazzística paisatges amples, boirosos, plens de misteri i d’una innegable capacitat de seducció, i sona tan contemporani com promet el festival valencià que la va acollir. Als Països Baixos la crítica l’ha reconeguda; també el concurs de Getxo, al País Basc, li va atorgar un segon premi en 2017, quan debutava el quintet. Els solistes no deixen records perdurables, però no és important, perquè fan perfectament allò que demana el conjunt. El de Sun-Mi Hong no serà, segurament, el jazz que ens abellirà escoltar cada dia; a la llarga als nascuts al Mediterrani ens resulta una mica opressiu i volem que ens il·lumine i ens calfe el sol. Com a experiència, això sí, val la pena travessar-la.

Jorge García
Va nàixer el 1961 a València. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València (1984) i màster de Música per la Universitat Politècnica de València (2010), va exercir el periodisme cultural i des de 1990 treballa per en la direcció adjunta de Música de l'Institut Valencià de Cultura, en l'àmbit de la documentació, el patrimoni i les publicacions. Redactor de la desapareguda revista Cuaderrnos de Jazz, és coautor de diversos llibres i enciclopèdies de jazz i ha comissariat exposicions per a l’IVAM, la Biblioteca Nacional d'Espanya, la Universitat de València o la Fundació Bancaixa. També ha estat coordinador general del Diccionari de la Música Valenciana (Iberautor, 2016). Ha estat programador del festival Xàbia Jazz i forma part del consell de redacció de la revista Jazz-hitz. Fotografia: Tato Baeza

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close