Jazz

Wayne Shorter, desapareix el darrer gran compositor del jazz

Ha mort el saxofonista i compositor Wayne Shorter, un dels grans transformadors del jazz en les dècades convulses del gènere i un dels sostenidors de la tradició més exigent ja en el segle XXI. La seua inclinació a trobar bellesa en el misteri, com va fer també el pianista Thelonious Monk, va marcar una trajectòria fascinant.

Wayne Shorter, nascut en Newark (New Jersey) en 1933, pertanyia a la darrera generació de músics que va créixer en un temps on el jazz era encara la música popular urbana per excel·lència. En canvi, quan van començar a destacar, a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, es van trobar de sobte en un moment de crisi del gènere i la necessitat de buscar nous camins era peremptòria, per raons comercials, socials i estètiques alhora. Alguns representants de la generació anterior també foren conscients d’eixa necessitat. El trompetista Miles Davis n’és l’exemple per excel·lència. Però la urgència la va sentir igualment el bateria Art Blakey, un dels creadors del hard bop, l’estil dominant durant bona part dels anys anteriors.

Els camins triats pel trompetista i el bateria —que encapçalaven segurament els grups més importants del moment— podríem dir que eren oposats: Blakey va tractar d’innovar sense trencar els plantejaments bàsics de la seua música; més radical, Davis va deixar caure, com una jaqueta que li estava menuda, el seu estil anterior. Els dos, en qualsevol cas, trobaren bona part de l’energia i la inspiració necessària per a fer eixos passos en la renovació dels seus grups amb músics més joves, i primer amb un i després amb l’altre l’aportació de Wayne Shorter va ser un ingredient essencial.

Coberta del disc The big beat.

Quan va escriure sobre el disc The big beat d’Art Blakey & The Jazz Messengers (1960), el crític John S. Wilson va considerar que es tractava d’una decebedora repetició de plantejaments anteriors. Però molt al contrari, The big beat era la carta de presentació de l’innovador Shorter com a compositor principal del grup, al qual va treballar com a saxofonista i director musical des de 1959 fins a 1964, i el disc inclou ja algunes peces cridaneres del saxofonista, sobretot «Lester left town», un homenatge al seu admirat Lester Young. Les paraules de Wilson mostren en tot cas que Shorter no va arribar com un trencador, és veritat; en eixos anys recorda encara a Dexter Gordon, a Sonny Rollins, sobretot a John Coltrane, el seu principal model, però de tant en tant era capaç d’expressar-se ja amb un dramatisme i un lirisme molt personals, ajudats per un timbre fosc, i la seua habilitat com a compositor atret per les asimetries i les melodies imprevisibles va destacar de forma immediata. Amb la complicitat sobretot de l’ardent trompetista Lee Morgan, els anys que va passar amb Blakey va ser un temps de creixement i consolidació.

A banda dels discos amb els Jazz Messengers, Shorter va iniciar una carrera pròpia al segell Vee Jay. El públic va començar a fixar-se en ell: el 1962 va eixir elegit com nova estrella del saxòfon pels lectors de la revista Down Beat. El 1964 va començar a gravar al seu nom per a Blue Note, la marca on ja estava Blakey, i en eixe temps va aparèixer en elapés del mencionat Morgan, de Tony Williams, Donald Byrd o Freddie Hubbard entre d’altres; amb aquest darrer va encarregar-se dels atípics arranjaments orquestrals per al disc The body and the soul. Shorter era un músic ja fet; semblava el moment per convertir-se en líder dels seus grups, però va resistir-se encara (com ha escrit Gary Giddins, va resistir-se fins que no va tenir més remei), i en lloc de fer el més previsible, Wayne Shorter va acceptar la invitació de Miles Davis i va deixar Blakey per treballar amb el trompetista.

(Columbia, 1965), reedició en CD. Disseny de Bob Cato.

Durant sis anys, fins a 1970, Shorter va ser el saxofonista tenor del recordat segon quintet de Davis, amb el pianista Herbie Hancock, el contrabaixista Ron Carter i el bateria Tony Williams. Per fer-nos una idea de la responsabilitat, era el famós John Coltrane qui ocupava eixe lloc en el primer quintet, i de fet el mateix Coltrane el va recomanar per substituir-ho ja en 1960, però aleshores no va ser possible. Wayne Shorter va dir després que la música de Blakey era un espectacle, una explosió continua; però Davis, en canvi, el va seduir amb la subtilesa i imprevisibilitat de la seua música. El nou quintet va ser capaç de mostrar les mateixes virtuts amb un repertori estàndard enganyosament accessible —als clubs i als discos gravats en directe— o amb un nou repertori de temes propis, molt més arriscat i, per tant, absent en les aparicions davant del públic.

No tenim cap testimoni millor de la compenetració que va assolir el grup com The complete live at The Plugged Nickel, una caixa de vuit CD que arreplega cada minut de les actuacions dels dies 22 i 23 de desembre en un club de Chicago i que per la seua radicalitat no va començar a publicar-se, parcialment i en el Japó, fins a 1976. Al llarg d’eixos intensíssims discos assistim a un exercici artístic de desconstrucció de cançons familiars amb una inspiració i una llibertat col·lectiva com s’ha vist en molt poques ocasions. Plugged Nickel és un cim en la carrera de Davis, dels seus músics i una de les joies ocultes del jazz.

Shorter, obert als desafiaments, va evolucionar amb les exigències del grup de Davis: es va fer més econòmic com a instrumentista i com a compositor va explorar formes atípiques i atmosferes plenes de misteri. «No estàs fart de tocar música que sona a música?», li preguntava Davis al saxofonista. Entre els membres del grup va ser l’escriptor més prolífic, amb temes ja històrics com «ESP, «Footprints», «Orbits», «Masquelero» o «Prince of darkness», dedicat a Davis, que es referia a ell com el seu «catalitzador musical intel·lectual». Resulta curiós, escoltant tota aquesta música, llegir a Shorter quan diu que amb Davis es va inclinar a explorar la cara més feliç de la vida i que tocar amb ell va ser sobretot «molt divertit» (entrevista de Chema García Martínez arreplegada al libre Tocar la vida). La sensació que ens dona com a oients potser d’eufòria creativa, però si la música és alegre, ho és d’una forma notablement enrevessada.

Speak no evil (Blue Note, 1964). Disseny de Reid Miles

El disc més important de Shorter, enregistrat poc després de començar a treballar amb Davis, és per a quasi tots els especialistes Speak no evil (Blue Note), una mostra del seu gust per atmosferes esotèriques i mons de fantasia, que inclou un homenatge a la Valse triste de Sibelius, «Dance cadaverous», i la peça més popular de Shorter —almenys entre el públic—, la delicada balada «Infant eyes», escrita per a la seua filla, que suma més de 25 milions d’escoltes a Spotify. Shorter era des de jove un amant del cinema i de la literatura de ciència-ficció i eixe gust es reflecteix en la seua música de formes diverses. Speak no evil, gravat en quintet amb Freddie Hubbard (ex Blakey) Hancock i Carter (ex Davis) i Elvin Jones (bateria de Coltrane) és un disc que sorprén i seduís per moltes vegades que s’escolte. El catàleg Blue Note arreplega almenys quatre o cinc altres obres mestres a nom del saxofonista.

Els anys de Shorter amb Davis inclouen una sèrie de gravacions capitals en la història del jazz modern, però comercialment foren un fracàs i el trompetista va decidir trencar amb l’estil críptic del segon quintet i obrir-se cap a influències de la poderosa música urbana del moment. A finals dels seixanta, amb els èxits de Jimmy Hendrix, James Brown i altres artistes afroamericans, resultava molt difícil no deixar-se temptar pels sons de l’electrònica i obrir-se al funk, el rock psicodèlic i les que acabarien batejades com «músiques del món». Davis i els seus deixebles Hancock i Shorter —com també Chick Corea o John McLaughin— van ser pilars d’eixe camí d’obertura del jazz cap a nous i més amples horitzons.

Un dels discos de Wather Report, Black Market.

Shorter volia experimentar amb formes extenses i diferents, amb peces dramàtiques que trencaren definitivament amb l’esquema exposició/roda de solistes/reexposició. Separat ja de Davis, Odyssey of Iska (Blue Note, 1970) va ser un intent de fer-ho amb un grup circumstancial encara en deute musical amb el jazz més arriscat. Però per arribar més enllà feia falta un grup estable i compenetrat, com sabia per experiència. I així va néixer Weather Report, una de les superbandes dels anys setanta, que portaren un jazz farcit d’altres sonoritats des dels clubs als grans auditoris i estadis. Weather Report eren sobretot Shorter i el teclista Joe Zawinul, que es van conèixer en el començament de les seues carreres i es reuniren en 1970 amb intenció de provar coses noves; la resta de membres va anar canviant al llarg dels anys. A poc a poc el grup va incorporar influències de la música brasilera, que interessava cada vegada més a Wayne Shorter, casat en 1966 amb una dona portuguesa. Amb l’arribada del virtuós baixista Jaco Pastorius Weather Report va afegir a més un ingredient d’espectacle físic a l’estil de les bandes de rock i va arribar a la màxima popularitat, amb temes que tots hem taral·larejat, com «Birdland».

En el cas del Shorter intèrpret destaca un altre canvi substancial: el saxòfon soprano, que havia començat a alternar amb el tenor en temps de Davis, es va convertir als anys setanta en el seu instrument principal. Un instrument difícil i encara en eixe moment amb poc referents al món del jazz: Sidney Bechet, Steve Lacy i de nou John Coltrane. Però amb ell Shorter, que tenia idees musicals ja molt ben definides, es va allunyar més encara de Coltrane i es va convertir en un nou referent.

Wayne Shorter en 2008 @Ben Alman

Weather Report va estar actiu fins a 1985. Pel camí Wayne Shorter es va interessar cada vegada més pel budisme i va anar deixant la música en un segon nivell dins les seues preocupacions. Les gires contínues eren fatigoses. La seua creativitat es va ressentir. En 1975 el disc Native dancer ens sorprèn amb la col·laboració del guitarrista i cantant brasilero Milton Nascimento, quasi en l’àmbit de coprotagonista; el disc va desconcertar en el seu moment amb un lirisme directe. Altres col·laboracions de l’època inclouen la cantant i compositora Joni Mitchell, que es va interessar pel jazz en la segona meitat dels setanta fins al punt de col·laborar amb l’irreductible Charles Mingus.

Després de Weather Report a Shorter li va costar uns quants anys trencar amb l’estètica massa retòrica de la banda i tornar a trobar el seu estil afilat i indirecte. A molts discos d’eixe període els manca personalitat, sonen fets amb inèrcia i poc més. Les joies disperses cal buscar-les amb molta atenció, a vegades en col·laboracions com l’extraordinari Power of three, un directe a nom del pianista Michel Petrucciani (1986).

El camí de Shorter cap a la simplicitat és un camí de tornada cap al jazz acústic, presentat de sobte amb el disc 1+1 (1996), un duo intimista amb Herbie Hancock. El pianista i amic, com ara també Tony Williams, Chick Corea i altres exponents del jazz fusió, tornaren durant els vuitanta al format acústic o almenys incorporaren de nou els instruments acústics i el llenguatge del jazz clàssic. Els primers homenatges al segon quintet de Davis arribaren ja en 1977 amb VSOP, una iniciativa del camaleònic Hancock. En part ho feren per oferir varietat, però també pel pes que anava guanyant el neotradicionalisme de Wynton Marsalis en l’escena jazzística i la recuperació de l’interés pel jazz del passat.

Wayne Shorter Quartet (Bladsurb, 2016)

En eixe delicat equilibri entre la nostàlgia i la cerca de nous camins, Wayne Shorter va trobar la fórmula definitiva amb la creació d’un grup estable amb el pianista Danilo Pérez, el contrabaixista John Patitucci i el bateria Brian Blade; col·laboradors fidels ja quasi fins a la seua mort. A cavall entre dos segles eixe grup ens recorda inevitablement els seus quartets de joventut, no tan sols per tornar a algunes peces del repertori d’aquells anys i recuperar la sonoritat fosca del saxo tenor, sinó per l’escriptura del saxofonista, tan esquiva i futurista com sempre, i pel tipus de compenetració que aconsegueix el grup. En un pas natural, Shorter va tornar al segell Blue Note per a gravar uns quants meravellosos discos més, en quartet o amb grup gran i pretensions quasi simfòniques. No és per atzar que un dels darrers treballs del saxofonista va ser la composició d’una òpera, Iphigenia (2021), estrenada l’any passat i protagonitzada per la cantant i contrabaixista Esperanza Spalding, que també va escriure el llibret.

Wayne Shorter ha actuat en diverses ocasions a València: la darrera, si no m’enganye, al festival de jazz al Palau de la Música de 2014, amb el seu quartet. Abans havia visitat el Teatre Principal amb un homenatge a Miles Davis, liderat per Herbie Hancock, amb Ron Carter, Tony Williams i el trompetista Wallace Roney, i fins i tot l’estadi de Mestalla amb Carlos Santana el 1988, en qualitat de llegenda viva. Vaig estar al Principal i al Palau, però per diferents raons musicals i extramusicals cap dels dos grups va impressionar-me com esperava. No em va importar: a casa ja tenia una còpia de Speak no evil que em portaren d’Anglaterra quan encara era un disc difícil de trobar, i el meu amor pel seu creador no es va ressentir. L’obra de Shorter, més de 200 composicions i un bon grapat de discos propis i col·laboracions, es pot resumir en aquest títol. Amb ell pot començar qui no la conega encara.

Jorge García
Va nàixer el 1961 a València. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València (1984) i màster de Música per la Universitat Politècnica de València (2010), va exercir el periodisme cultural i des de 1990 treballa per en la direcció adjunta de Música de l'Institut Valencià de Cultura, en l'àmbit de la documentació, el patrimoni i les publicacions. Redactor de la desapareguda revista Cuaderrnos de Jazz, és coautor de diversos llibres i enciclopèdies de jazz i ha comissariat exposicions per a l’IVAM, la Biblioteca Nacional d'Espanya, la Universitat de València o la Fundació Bancaixa. També ha estat coordinador general del Diccionari de la Música Valenciana (Iberautor, 2016). Ha estat programador del festival Xàbia Jazz i forma part del consell de redacció de la revista Jazz-hitz. Fotografia: Tato Baeza

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close