Música

Joan Colomo: “Qualsevol crítica al sistema la fem des del bell mig del sistema”

Joan Colomo (Sant Celoni, 1981), un dels músics més respectats de l’escena, suma un nou treball en solitari amb ‘Tecno realista’ (Montgrí, 2024), un disc artesanal, facturat íntegrament per l’artista, que continua pouant des del pop d’autor, títol irònic a banda, en un món difícil de viure i ple de contradiccions, però no incompatible amb les melodies adhesives marca de la casa. Missatge pessimista d’un optimista ben informat.

En l’anterior àlbum, Disc trist (2021), en “Cançó animada”, cantaves que volies fer un disc alegre, però que no podies deixar passar l’ocasió d’expressar que “tot va una mica malament”. D’aleshores ençà, no han millorat gaire les coses, no?

[Riures] Doncs sembla que la inèrcia que portem és bastant clara en tots els àmbits, no cal enumerar-los, però sí: el futur de la humanitat i del planeta pinta malament.

Tecno realista torna temàticament a la crítica capitalista de L’oferta i la demanda (2018) amb un contingut no exempt de contradiccions, com es diu en el full promocional: els discos i la música no deixen de ser productes de consum.

Exacte. De fet, qualsevol crítica al sistema la fem des del bell mig del sistema, amb el nostre telèfon intel·ligent, piulant les nostres proclames ideològiques. I sí, un dels fils d’aquest nou disc era el de les noves tecnologies, de com les energies renovables se suposa que ens salvaran del cataclisme climàtic. Totes aquestes coses. Pretenia ser com una crítica a això, però gràcies a tots els avenços tecnològics he pogut enregistrar a casa el disc amb pocs mitjans. Exemple d’algunes de les contradiccions que portem incorporades.

En tot cas, trobe que hi ha una mica d’ironia en tot això perquè parlem d’un disc que està enregistrat, produït i mesclat per l’artista, un Do it yourself de manual, no sé si pel teu ascendent punk. No hi ha una maquinària al darrere com la dels productes musicals de consum de veritat.

És veritat, soc un producte molt minoritari, el rotllo do it yourself és una mica la meva força. Però si em ve una multinacional i em posa una morterada a la taula potser no m’ho penso gaire [riures]. També era una mica la idea, fer-m’ho jo mateix amb mitjans bàsics. Hem canviat de BCore, que és un segell independent, a un altre, Montgrí, que també ho és i té la mateixa filosofia, són empreses que no prioritzen els beneficis. Tothom vol sobreviure en aquest món però fent-ho dignament.

Bo, Montgrí és el segell de Cala Vento, però BCore té una trajectòria molt reconeixible. Supose que no era tant un tema de buscar coses noves com de canviar d’aires.

Sí, no és un tema d’ambició ni de buscar ampliar el mercat, sinó que bàsicament tenim amics al voltant i fa gràcia treballar amb tothom, canviar d’aires. Portàvem molts anys amb Jordi [Llansamà, director de Bcore] i era un tema de canviar les dinàmiques. Però BCore és casa meva.

Supose que aquesta broma ja te l’han fet, però Tecno realista és un “Juan Palomo”.

Més que mai. L’anterior disc ja me’l vaig gravar jo, però hi havia amics que m’ajudaven a fer-ho sonar millor. I la gent que toca amb mi no ha participat tant com en uns altres discos, aquesta és una de les coses que no m’agrada tant, perquè la gent enriqueix el producte. Fer-t’ho tot tu mateix té coses bones, perquè decideixes allà tot sol, en la cova, però et quedes limitat. Quan comparteixes és molt més enriquidor.

A més, aquest és un disc de banda, t’ho trobaràs quan aneu al directe.

Sí, aquest és el problema que ens trobem sempre, jo faig els discos amb l’ordinador i després ho hem d’intentar tocar. Ens tornem una mica bojos, perquè em poso a gravar capes i capes d’instruments i després ens ho hem de fer entre quatre nanos.

Per què no hi haguera dubtes sobre el to, l’àlbum es va llançar amb un avançament “Tot és molt difícil”, sobre la complexitat de la vida i la convivència, la dificultat de ser coherent. “És difícil viure a Barcelona, ser una persona i fer-ho amb il·lusió”, cantes. És una frase que, si grates, és molt dura.

Sí, en el fons estàs dient que no tens il·lusió per viure. És una cançó molt exagerada, has de buscar il·lusió per fer les coses. Viure en una gran ciutat té coses molt bones, però ens ho posen difícil per tenir il·lusió amb entrebancs com el preu del lloguer, que és determinant per tenir una vida més o menys tranquil·la.

També hi ha graus de dificultat existencials. Al full de promo es reconeix que es tracta de les reflexions d’un home blanc, normatiu i relativament acomodat. Em sent identificat amb això, perquè és evident que fora d’aquest marc, tot és encara més difícil.

Sí clar, de vegades vas plorant amb els teus problemes i quan ho penses fredament t’adones que ets un superprivilegiat si mires al conjunt de la humanitat, no sé si estarem en el deu per cent més ric i acomodat del planeta, no deixem de ser una minoria a la qual no li falta menjar a taula. I vas amb la teva cantarella del “Tot és molt difícil”. Tot és molt difícil si tens deu anys i estàs en una mina de cobalt. I avui en dia, això passa.

El disc demostra que es poden fer reflexions profundes en un tema efervescent, com ara “Dona’m quelcom”, que és una pilotada pop. I també passa en “Extinció final” i “El ball”, que són talls molt adherents també. És una combinació entre melodies lluminoses i textos foscos que no és la primera vegada que la fas, però que ací està molt ressaltada.

Això és fruit de les inquietuds musicals, d’escoltar coses del mainstream que no tenen aquest tipus de textos. Aquí, en barrejar-ho, surt això. Realment, m’agradaria tenir vint anys i parlar d’amor i desamors, festes… Però no és el cas.

No toca.

Bo, si volgués captar un públic jove, potser hauria de canviar les temàtiques.

O, més que les temàtiques, revisar l’estil. La música de guitarres s’associa a unes altres generacions.

Bé, sembla que tot és música urbana i reggaeton, però probablement mai a la història hi ha hagut tants grups de guitarres com ara. Com tot va creixent, creix això també i hi ha bandes de rock dur que tenen seguidors joves. Músiques que quan naltros érem nanos no tenien massa tirada. I ara sí. Però és el que dius tu, arriba un moment que la música de guitarres sembla una cosa del passat.

Al mateix temps, La Ludwig Band està tenint recorregut. I també projectes amb els quals tu has treballat com Les Creuet i Fetus, que ja tenen una trajectòria bastant notable.

És això. I parlem de La Ludwig Band, que no és un estil de guitarres molt modern…

De fet, són molt més clàssics que les coses que fas tu.

Doncs sí, no ho sé. També és el que hi ha: quan aparegueren les guitarres elèctriques algú es preocuparia del que passaria amb la copla o amb les bandes de clarinets. Però bé, una de les coses bones del capitalisme i del món global és que tothom es pot comprar una guitarra made in China per cent euros. Fa no gaire, cinquanta anys, qui tenia una Telecaster era un privilegiat.

Tornant al disc, que ens estem desviant, “Filles d’internet” poua en la realitat d’una societat empantallada i pendent de les xarxes. Cantes “la magnitud del drama és descomunal” però ho fas a ritme de xarleston.

[Riures] Suposo que sí, que tinc predilecció per aquest tipus de contrastos. I també m’acompanya un rotllo com una mica infantil, no sé si és per la manera de cantar o per alguns tipus de cançons. Cançons que acompanyen textos que semblen durs, però que per mi són realistes.

Una altra variant és la de “Brossa nova espacial”, un aire juganer i una temàtica molt Antònia Font. En tot cas, el que m’ha cridat l’atenció és una frase lapidària: “El capitalisme verd s’assembla a quan no era verd / l’economia circular, és una estafa piramidal”.

Bo, és el que veiem ara amb el blanquejat verd de les empreses energètiques, el tema del reciclatge que són xanxullos de les grans multinacionals… En acabant, tothom mira pels seus beneficis i s’escombra tot sota la catifa, enviant residus a Àfrica o no sé on. Es fan veritables barbaritats amb el tema dels residus, quan l’única solució és deixar de generar-ne aquesta quantitat ingent.

La síntesi” ja respon en fons i forma a un to reflexiu, en aquest cas amb una reflexió de caire més personal.

De vegades vas fent cançons i penses: i ara de què parlo? Llavors, també em passa una cosa, que tinc una idea i intento plasmar-la en la lletra, però no sé si s’acaba d’entendre. Ni jo mateix entenc aquesta cançó, però parteix d’una idea sobre l’essencial que necessitem, que de vegades sols és un interlocutor, una persona. La idea era aquesta, però me’n vaig anar per les branques, barrejant conceptes, i resta una cosa surrealista.

Cadena de subministrament”, finalment, sembla una cançó sobre la industrialització massiva de la música de la mà dels avenços tecnològics. No sé si va per allà, però en tot cas com t’imagines tot açò d’ací a vint anys?

La idea era contar que fins i tot nosaltres formem part d’una gran cadena de subministrament en aquest món globalitzat, el fet que es cultiva una soja al Brasil que alimentarà una vaca de no sé on que farà una carn que anirà a un altre lloc. En vint anys hi ha pronòstics que certs recursos començaran a caure. Per exemple, quan comence a escassejar el dièsel i baixi un cinc per cent la producció mundial, hi haurà un problema amb els grans vaixells que travessen el món. Llavors, potser hi haurà una implosió del sistema total, perquè el decreixement capitalista és una utopia, el sistema necessita créixer. Però no sé què passarà d’aquí a vint anys. De moment, estic fent càlculs per a la jubilació i llavors suposo que estaré encara fent cançonetes i discos [riures].

T’ho anava a preguntar. Et veus fent el mateix d’ací a dues dècades?

Sí, sí! No sé com ho he fet, però porto tretze o catorze anys pagant els autònoms com a músic i no tinc una altra possibilitat laboral. Sí que és veritat que cada vegada faig més feines per a altres, que m’interessa bastant. M’agraden més les cançons dels altres que les meves i per aquí veig un futur laboral, però no crec que pugui deixar de fer el que he fet tota la vida.

El cas és que ja ha passat bastant temps des que vas fer el salt musical ingressant en els Unfinished Simpathy quan enregistraren Avida dollars. Era l’any 2007. Què recordes d’aquella època?

Allò va ser com un somni, poder tocar amb Unfinished, va ser com el primer pas cap a la professionalització. Ho vaig aprendre tot, l’ofici d’anar a fer concerts més grans, les coses de la promo… Llavors ho recordo molt gratament. El procés de gravació d’aquell disc també va ser molt guai, un treball col·lectiu molt interessant. Ho recorde amb molta enyorança.

Alguna cosa que no t’haja preguntat?

Doncs la foto de la portada amb les pedres és d’una escultura del meu pare. El meu pare era escultor i va morir fa tres anys. A la porta de casa tenia aquestes pedres que sempre m’han agradat molt, que tenien un metall incrustat. S’assemblaven a una mena de microxip gegant de pedra. I se’m va acudir la idea, en part per fer un homenatge al pare, de posar-les en la portada.

Una història bonica per acabar. Gràcies.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close