Música

Joaquim Vilarnau: “’L’Estaca’ és l’aportació catalana al cançoner revolucionari internacional”

El periodista Joaquim Vilarnau i Dalmau (Manresa, Bages, 1966), és un dels periodistes musicals més respectats a casa nostra, amb uns coneixements enciclopèdics desplegats en diferents publicacions, especialment en ‘Enderrock’. Però també en un grapat de biografies i monogràfics sobre artistes com Carles Sabater, Brams o Antònia Font. Gran coneixedor del període de la Nova Cançó, li ha dedicat infinitat d’articles, llibres i fins i tot textos per a edicions musicals, com ara els 19 llibres-CD del col·leccionable ‘La Nova Cançó‘ (Ara Llibres / Picap, 2007), entre més. El seu nou llibre és un conscienciós monogràfic sobre una cançó emblemàtica, “L’estaca” de Lluís Llach, un himne imperible de resistència amb una projecció internacional impensable, amb més de 400 versions. Una influència que arriba fins els nostres dies.

Per a qui li agrade la música, conversar amb Quim Vilarnau és festa major, hi ha poques persones amb un coneixement més profund i exhaustiu de la música en català, a la qual ha dedicat tota la seua profitosa i prolífica carrera professional. D’alguna manera, L’estaca. Crònica d’una cançó sense fronteres (Enderrock Llibres, 2024, primera referència del nou segell editorial del Grup Enderrock), se n’aprofita de tot aquell background, però és alhora un treball conscienciós, amb molta informació de nou encuny. Ben ordenada i presentada i amb una escriptura precisa i llegidora, amb pinzellades de la sornegueria que defineixen aquest savi de la música. Un llibre que inclou un codi de la plataforma Spotify amb el qual poder escoltar una complida tria de les versions.

Tu ja havies fet diverses publicacions sobre Lluís Llach i, evidentment, sobre “L’estaca”, no era un tema que et venia de nou. Però hi ha documentació nova i has fet noves entrevistes per bastir el monogràfic. Com ha estat el procés?

El primer article que vaig fer específicament sobre “L’Estaca” va ser l’any cap a l’any 2002. I vam trobar entre 50 i 60 versions. Una bestiesa. Des de llavors, em va quedar l’hàbit d’anar entrant de tant en tant en Youtube i anar apuntant les estaques que trobava. Vaig mirar també en la Biblioteca Nacional de España, en la Biblioteca de Catalunya, en alguna biblioteca francesa, en Bandcamp, SoundCloud… L’any 2018, quan feia 50 anys exactes de “L’Estaca”, vam fer un altre article: ja teníem 255 versions de la cançó.

Caram.

Sí. Però vaig seguir buscant, perquè després de fer l’article encara hi havia qui deia: “Ei, que us heu deixat ‘L’Estaca’ en turc!”. Llavors, l’apuntava i mirava per si m’havia deixat alguna altra. Què passa? Que aquests darrers anys, amb la proliferació de les xarxes socials, no només hi ha moltes versions que la gent s’atreveix a penjar, també hi ha coses antigues que no estaven ni distribuïdes. Un exemple significatiu per a mi és el de Xile: quan aconsegueixo parlar amb la persona que havia fet les traduccions em deia que recordava la casset però que no la tenia, ni tan sols la persona que ho cantava. Però algú ho havia penjat a Internet.

Això no passa amb la versió de l’Uruguai, que està disponible.

I la xilena també, però està en una casset que es diu Teatre Imagen presenta al poeta, músico i cantor Lluís Llach. Homenaje al pueblo catalán.

Ara tornarem a les versions, però abans cal dir del llibre que no comença amb un pròleg a l’ús, sinó amb una carta que Llach li escriu a l’avi Siset, un text molt emotiu donant-li les gràcies per la inspiració i per tot el que ha provocat la cançó.

El Lluís Llach em va proposar de fer alguna cosa però no tenia clar què podia escriure. Llavors se’m va ocórrer que la carta a l’avi Siset era el més adequat. I a mi m’emociona perquè hi ha posat coses molt personals, com ara quan parla d’aquell temps “d’una sola televisió i una sola ideologia esclafadora”. O que quan pescaven les carpes no veien les trampes perquè el riu, com el país, baixava molt tèrbol. Aprofita per posar aquestes petites pinzellades que li donen força al text, com quan recorda que a l’avi no li agradava perdre a les cartes.

Joaquim Vilarnau amb Lluís Llach durant la presentació del llibre @Juan Miguel Morales

Has fet un esforç gran per dibuixar el context històric de “L’estaca”, no t’has limitat a deixar caure unes quantes dades de compromís, per complir l’expedient, de la trajectòria del franquisme al redreçament cultural a casa nostra. Tot, amb bastant detall, incloent una relació amb la censura que va condicionar la carrera de Llach durant anys. Estaves pensant en els possibles lectors joves?

Quan escric aquest tipus d’articles o llibres penso en dos tipus de lectors. M’agradaria provocar que la gent que ho va viure no pugui dir que això no va ser així. I, al mateix temps, que els lectors joves no vegin referents que no saben quins són. Per això, d’una banda tracte de ser molt meticulós i, per un altra, molt didàctic, posar tots els referents a l’abast. O els més indispensables, perquè evidentment ens hem deixat coses, hagués estat un llibre només dels anys 60.

Totes les grans històries tenen un punt de casualitat. “L’estaca” va ser inclosa en l’últim moment en un EP de Llach perquè faltava una cançó. No era un tema al qual li tinguera molta fe musicalment parlant, però en acabant hi dedicà molt d’esforç. Les melodies li queien de les butxaques, però va haver de demanar ajuda per fer la lletra a Maria Aurèlia Capmany. És una de les històries boniques que conta el llibre.

Ell tenia molta facilitat per fer les melodies i molta dificultat per fer les lletres. Durant la presentació del llibre Llach va explicar que el seu poeta de capçalera era Federico García Lorca, no estava avesat a escriure i llegir en català. Li costava molt. El Josep Maria Espinàs sempre l’ajudava, però quan li va portar aquella cançó li va dir a Llach que amb això no podia, no es veia amb cor. I el va remetre a la Capmany, que feia poc havia dit que si tota la joventut de Catalunya era com Lluís Llach el país estava perdut. Llach ho sabia. Però va anar a casa de la Capmany i, al final, es van fer amics.

El que va dir l’escriptora era per “Que feliç era mare”, que era una cançó una mica cursi.

Sí, però de totes maneres la lletra d’aquesta cançó no és de Llach, és del seu germà Josep Maria.

Però això potser la Capmany no ho sabia.

O potser era per la manera de cantar. No conec per quins paràmetres va dir que era fulletinesca.

El cas és que s’entengueren.

Sí, perquè a més Maria Aurèlia no li ho va arreglar en un dia, li’n donava solucions i li deia: “Ara vas a casa i ho fas tu”. El va ensenyar a treballar, li va donar unes eines no sols per fer “L’Estaca”, sinó per a lletres posteriors.

L’èxit de la cançó rau, evidentment, en el seu significat, el seu pes simbòlic, però el llibre explica molt bé l’altra clau, la de l’acabat musical, amb molt de poder emocional i de fer cantar, que és un dels requisits d’un himne.

En realitat, la majoria de les cançons ens entren per la música i després per la lletra. Una cançó que ens agrada la música però no diu res ens pot fer gràcia un dia, de no ser que vaja associada a unes altres coses de la teva existència. Són les cançons que diuen coses les que s’acaben quedant. I aquesta té les dues coses, no només agrada aquí, agrada a tot arreu. La persona que la va traduir a l’àrab em va explicar que en una biblioteca de Suïssa es va posar el disc d’els Motivés i que, quan va arribar a “L’Estaca”, el va fascinar i va començar a escoltar-la en bucle. Després es va preocupar pel que volia dir, però li va entrar per la música.

És curiós perquè sobretot la tornada té un aire a cançó popular centreeuropea, això explica la gran quantitat de versions a països com Polònia, Rússia, Bielorússia.

Sí, de fet ve a ser un valset, un 3/4, Llach podia haver fet un vals. A Polònia, durant molt de temps, pensaven que era una cançó popular polonesa. Tampoc no és estrany, perquè al País Basc pensaven que era una cançó popular basca [riures]. Quan Llach els explicava als polonesos que era una cançó que havia fet ell i que era d’esquerres s’enfadaven, perquè a més de pensar que era una cançó tradicional polonesa la seva era anti-comunista. En altres ocasions Llach deia a Polònia que era una cançó popular basca i que a Catalunya “també la cantem i ens agrada molt” [riures].

El cas és que “Mury”, la versió polonesa, era l’himne oficiós del sindicat Solidaritat i es cantava contra el règim comunista.

Era el distintiu de Radio Solidarność, una ràdio clandestina. I va ser la cançó estrella del 25è aniversari del sindicat, quan va ser interpretada per Jean-Michel Jarre.

La versió polonesa és a la que dediques més espai en el llibre, perquè la història és potent.

Sí, clar. A més a més, a Polònia s’han fet moltes versions. Hi ha la de Jacek Kaczmarski, que és la popular. Després hi ha la del grup Zespół Reprezentacyjny, que és la més literal. Però la cançó de Kaczmarski estat versionada moltes voltes, en estil jazz, reggae…

De tota manera, la cançó arriba a Europa a través d’Occitània. L’occità és la primera llengua que en fa una versió.

Sí senyor. A més a més, és curiós perquè quan Lluís Llach presenta la cançó en els primers enregistraments falta una estrofa, no hi és sencera. En canvi, el Patric Martin [cantautor occità] la cantava sencera, el que significa que Llach, als directes, també ho feia. Quan la publica sencera és en el directe Lluís Llach a l’Olympia [del 1973]. Patric em conta que va venir a Barcelona a veure Llach, no recorda quan era, però en tot cas quan ja estava prohibida. Els músics la tocaven i Lluís Llach es quedava a l’escenari però no la cantava perquè l’havien prohibida. Per a Patric, el fet d’estar prohibida era un al·licient més per cantar-la i fer la seva versió.

Ara que parles del tema de la censura, el llibre de Maria Salicrú-Maltas, Aquesta cançó, no!, t’ha servit per afegir noves informacions sobre com va anar la censura de “L’Estaca”.

Amb Maria fa anys vaig fer un documental per al “Sense ficció” de TV3 al voltant de la censura. Ella ha treballat molt el tema dels censors i ens hem anat intercanviant informacions els últims anys. No he necessitat que hagi sortit el llibre publicat perquè la informació ja me l’havia passat ella [riures]. En tot cas, l’he citat al llibre perquè ha fet una feinada.

Vilarnau i Llach mostren la coberta del llibre @Juan Miguel Morales

Una altra història bonica, aquesta més coneguda, és que en un d’aquells concerts en què el públic cantava a cappella “L’Estaca” pel tema de la censura hi era Laura Almerich, una de les persones que comença a cantar-la. I que acabaria sent guitarrista de Llach.

És el dia de Santa Llúcia de l’any 68. I en el programa estava anunciada “L’Estaca”, però arriba la prohibició del censor. Llavors, Llach anuncia al públic que no la cantarà per causes alienes a l’empresa. I la Laura, que estava entre el públic, va ser una de les primeres en cantar-la. I la gent s’hi va afegir. Curiosament, aquell dia la van fitxar per acompanyar el Llach. Va ser tot el mateix dia. Després, va haver de tocar-la moltes vegades sense que Llach la pogués cantar en l’escenari.

A Llach “L’Estaca” li acaba provocant un cert cansament, hi ha moments que la trau del repertori dels directes.

Clar. Ell deia que li semblava ja excessiu cantar “L’Estaca”. Un artista vol guanyar-se els aplaudiments, i si cantava la cançó els tenia garantits, ve a dir. Llavors, no tenia gràcia. Es debatia entre això i, d’una altra banda, el fet que si el públic li la demanava qui era ell per dir que no. Hi havia èpoques que la cantava, èpoques que no, però en tot cas no es tractava de què no li agradés, sinó que li sobrepassava, pensava que ja no calia cantar-la.

El repertori de Llach conté moltes més cançons emblemàtiques. Creus que s’ha arribat a un equilibri en el seu llegat entre el pes d’una cançó monumental i la resta del repertori?

Aquesta cançó s’ho emporta tot, malauradament, perquè trobo que hi ha cançons musicalment força millors. Curiosament, si mirem les versions que s’han fet de Llach, les cançons més versionades són “L’Estaca”, “Que tinguem sort” i “País petit”.

Tornant a la projecció, “L’Estaca” és com la banda sonora de les llengües minoritzades. “Catena”, adaptada al cors per Patriziu Croce, és un estàndard d’aquesta llengua.

Sí. L’escriu Croce, la canten I Chjami Aghjalesi, i esdevé una cançó molt popular. Després, hi ha moltes llengües que l’han fet però potser no són tan populars. És el cas les llengües d’oïl, al nord de l’Estat francès i Bèlgica, hi ha versions en picard i való. I també en les llengües itàliques se n’ha fet moltes versions.

I quina és la versió més exòtica?

Jo diria que la que canten en darí les dones revolucionàries de l’Afganistan.

Fins i tot hi ha versions contra Putin o Lukaixenko i una hebrea de resistència contra Netanyahu. El poder subversió de “L’Estaca” arriba fins als nostres dies.

I és la banda sonora de la Primavera Àrab a Tunísia. Això és el més curiós de tot: jo sempre dic que “L’Estaca” és l’aportació catalana més important al cançoner revolucionari internacional…

És la nostra “Bella ciao”.

Exacte. Està al costat del “Bella Ciao”, “Hasta siempre comandante”, “Grândola Vila Morena”. “El pueblo unido jamás serás vencido”, etcètera. El que la fa única és que, a diferència per exemple de “Bella ciao”, que sempre conta la mateixa història, s’ha anat adaptant a les diferents realitats. “L’Estaca” esdevé una cadena a Còrsega, un mur a Polònia, en altres llocs és una tanca, o un jou. En no recorde quina llengua itàlica l’avi Siset és substituït per un personatge que lluitava per la llengua i li posaven el seu nom, per fer-li un homenatge. Després, hi ha versions absolutament lliures, com la grega o l’àrab, però conserven el punt reivindicatiu, d’anar contra el poder establert, sigui del color que sigui. El de baix contra el de dalt: igual la canten militants comunistes en un país que es canta contra un règim comunista en un altre. Això no passa amb “La Internacional”!

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close