Música

Juli Bustamante i Clara Viñals: l’aliança pop intergeneracional

La propera edició del MUD Festival de Músiques Disperses, que se celebra a Lleida entre els dies 17 i 19 de març presenta un interessant cartell amb referències diverses, en la línia inquieta d’aquesta iniciativa centrada en el neofolk. Amb tot, hi ha un concert amb un punt especial, la primera actuació conjunta de dos músics d’orígens i generacions dissímils, però que comparteixen codis i volences musicals: el valencià Juli Bustamante i la lleidatana Clara Viñals.

Quan Juli Bustamante (València, 1951), a principis de la dècada del 1980, va agitar les aigües musicals del País Valencià i més enllà amb el seu enlluernador disc de debut, Cambrers —que el va convertir en un referent de l’anomenat rock mediterrani juntament amb Remigi Palmero i Pep Laguarda—, faltava encara una dècada perquè arribara al món Clara Viñals (Lleida, 1990). Tanmateix, subvertint barreres temporals i generacionals, l’artista valencià i la cap visible d’un dels projectes pop més interessants de la nostra escena, Renaldo & Clara, han establert al llarg dels anys diferents vincles i col·laboracions fruit de la influència en la lleidatana de Bustamante, però també per la confluència de codis musicals compartits.

Perquè això passara, fou necessari un procés de redescobriment del valencià per part de les noves generacions de músics. Estirant molt del fil, podríem situar la gènesi en la interpretació de «Mundo sereno» en el concert i posterior disc commemoratiu The Rockdelux Experience (2005), que ubica Bustamente en peu d’igualtat amb llegendes de la música popular estatal com Kiko Veneno, Ilegales, La Buena Vida, Enrique Morente o Los Planetas, entre més. Tot i que l’eclosió segurament es va produir a partir del 2010, quan la col·laboració amb els valencians Ciudadano en el disc Vivir para creer (2010), signat per Maderita, rellança la figura de Bustamante sobretot a Catalunya i País Valencià. Circumstància que explica els homenatges i tributs posteriors com ara el documental de Xesc Cabot i Pep Garrido Bustamante Perkins, premi del públic en l’edició 2013 del Beefeater In-Edit.

La primera presa de contacte amb Clara Viñals data precisament d’aquell any, quan la publicació d’un CD single, L’esperit de la pluja, enregistrat per Bustamante amb Fred i Son, Doble Pletina i Renaldo & Clara. L’experiència va ser fructífera, perquè tornarien a fer duo en temes com la preciosa «Viure sense esperar», de La misión del copiloto (2014) o «Somriure astut», pertanyent a En el nombre del gato (2017).

Des d’aleshores, ambdós artistes han coincidit en els escenaris puntualment, fent duos, però mai no havien compartit un concert conjunt, que serà el que podrem veure el 18 de març al Cafè del Teatre, dins d’una programació del MUD que porta uns altres noms com Tarta Relena, Xavier Baró, Arnau Obiols, Dofí Malalt, Jon Collin i Joanne Robertson, Ubaldo o Ferran Palau. Una programació que podeu consultar en el web del festival.

Un esclat inesperat

Amb Juli Bustamente i Clara Viñals vam polsar una mica la història que uneix dos artistes de generacions tan distants. El valencià reconeixia que aquestes sinergies són fruit de l’esclat produït a partir sobretot del 2010. «Mai no havia col·laborat amb tanta gent. I a l’edat que tenia, la veritat és que no m’ho esperava. Va ser una oportunitat d’obrir-me com a persona i també com a artista», se sincera Bustamante. En el cas de Clara Viñals, hi ha la convergència dels accents, un maridatge vocal que ha brillat en les cançons compartides. I les concomitàncies estilístiques. «Més enllà de la distància generacional, tant ella com jo hem continuat conreant una visió musical acostada al folk», dictamina l’artista, que prepara actualment un nou àlbum.

Per a Bustamante l’actuació té un sabor especial. «Una vegada vaig tocar amb Fred i Son, fa molts anys, però tinc moltes ganes d’anar a Lleida, actuar amb Clara i gaudir una mica de la ciutat. És com córrer una aventura», explica. Quan fem l’entrevista, encara hi havia pendent tancar el repertori i assajar-lo a Lleida. Lògicament, hi haurà les cançons que ja han enregistrat en comú i també repertori d’un i de l’altre. Però quan li preguntem per una cançó de Renaldo & Clara que li agradaria que hi estiguera present, cita «Gira-sols», una delicatassen extraordinària, la porta d’entrada de moltíssima gent a l’univers de la compositora lleidatana.

Clara Viñals reconeix que abans d’engegar les col·laboracions amb Bustamante «li havia escoltat poca cosa, no el tenia situat», però recorda «amb molta estima» la gravació de «L’esperit de la pluja», d’una manera «molt casolana, un esperit lo-fi que captava la màgia del moment». A partir d’això, la relació va continuar. «Recordo que el vaig convidar a un concert a València. En el camerino va tocar la cançó que li havia demanat amb guitarra espanyola. I vaig pensar: que cabró, que bo és!», rememora entre riures.

La lleidatana està d’acord que els seus accents, tan semblants, conjuguen bé, però també ho atribueix a la manera d’interpretar les cançons que tenen els dos, «bastant tranquil·la». Una mena d’ànima folk? «Exacte. A mi el Juli, en format reduït, m’agrada molt». En tot cas, també li agrada «el fet que siga tan entusiasta. I és fresquíssim el que fa».

Pel que fa al concert, la idea va nàixer de la mateixa Viñals. «Arnau Sabaté, director artístic del festival, em va dir que li faria gràcia per a aquesta edició que hi haguera bastant presència mediterrània. I parlant amb ell, li vaig dir que seria molt bonic portar el Juli Bustamante», explica. De fet, la idea de veure el valencià a Lleida venia de lluny, «però faltava trobar el moment adequat. Em feia molta il·lusió que vingués».

El punt reivindicatiu

L’actuació, altrament, és un indubtable diàleg intergeneracional que Viñals considera molt positiu. «Amb el Xavier Baró també m’agrada col·laborar i m’agrada aquesta barreja. És un honor col·laborar amb gent que admiro, m’aporta molt col·laborar amb gent que no és propera a tu, tot i que fem pop i tenim una manera d’entendre les cançons semblant», diu. I afegeix una cosa important: «Tot això té també un punt alhora reivindicatiu, perquè ni el Xavier Baró ni el Juli tenen el reconeixement que mereixen».

Viñals reconeix que en el cas almenys de Bustamante aquell reconeixement va pel camí de corregir-se (el 2020 el valencià va ser distingit amb el Premi d’Honor dels Premis Carles Santos), però es mostra segura que «hi haurà molta gent al MUD que encara no el coneixerà prou», dictamina.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close