Les alcoianes Júlia, la marca creada per Estela Tormo i convertida en duo amb Lídia Vila, van fer un colp d’autoritat amb el seu segon treball, ‘Pròxima B’ (2017), l’àlbum que les va posar en el focus de la crítica i va aconseguir eixamplar el seu públic. Amb tot, ‘Casa’ (Hidden Track Records), disc gestat en part en una residència artística a l’IVAM CADA d’Alcoi, és un gir cap a la lluminositat i la seua col·lecció de cançons més completa. Les entrevistem poc abans de la presentació aquest dissabte a la seua ciutat, per parlar del concert, del disc i de com s’hauria d’acompanyar els creadors.
—El disc fa algun temps que està circulant, però ara plantegeu una gran presentació, a Alcoi, en el Teatre Calderón, que és un gran escenari, amb artistes convidades com Anna Andreu. Per fer el joc de paraules, jugareu a Casa, però de vegades això no és fàcil.
—LÍDIA VILA. No, gens. Hem acabat fent el que no volíem fer mai, una presentació del disc com a tal, però és veritat que arriba en algun moment el dia de presentar el disc en el teu poble i, inevitablement, la cita té aquest caràcter més especial. Per descarregar-nos una mica de tota aquesta responsabilitat el que vam fer és acompanyar-nos d’altres artistes que ens agraden molt, Anna Andreu i Hits with Tits, sobretot perquè la gent d’Alcoi i dels voltants vegen propostes que estan en un nivell de qualitat altíssim. Anna Andreu, sobretot a Catalunya, és un referent indiscutible i ens semblava una bona idea. I el tema de tocar en un teatre tan gran com el Calderón ens ve una mica imposat, perquè ens hem anat quedant sense teatres, però té unes condicions tècniques immillorables. Ens n’aprofitarem, d’això.
—ESTELA TORMO. Quan ens ho van proposar eren unes altres circumstàncies, no ens impactava ni ens donava tanta poreta.
—En la promoció Casa es presenta com el vostre tercer àlbum, tot i que el 2019 publicàreu una col·laboració amb Clara Andrés, L’eix radical, que per a mi és un disc també molt Júlia, perquè portàreu la cantautora al vostre terreny.
—ET. Sí… Es va deixar. I pense que ella buscava també una mica això, va trobar punts en comú amb nosaltres i va ser un experiment molt bonic, apropar el nostre univers electrònic a una cantautora. La veritat és que quallàvem molt bé i va ser una molt bona experiència.
—LV. També és veritat que nosaltres som molt més arranjadores que ella i això va determinar que la portaren al nostre terreny.
—Des de Pròxima B han passat quatre anys que no són uns anys qualsevol. A efectes col·lectius i també individuals.
—LV. Han sigut quatre anys, però ens han paregut dos…
—ET. Ens han passat moltes coses. De tocar en circuits molt reduïts a fer un altre pas, aquell disc ens ha donat moltes alegries. I hem après molt dins i fora de l’escenari, fins a arribar a la residència artística, que va ser una experiència totalment diferent, centrada en l’elaboració dels sons. I a partir d’això, les cançons. Però la gent ens diu que hem crescut molt des d’aquell Nuvolàstic [l’àlbum de debut, del 2015], que va passar com a desapercebut. Ens ha passat tot superràpid. I ens ha canviat i no. No ens ha dut a un lloc diferent d’on estàvem.
—LV. En absolut. I una de les coses més boniques que ens va donar Pròxima B és que, pandèmia a banda, no ha parat de donar-nos ocasions de mostrar-lo. Ens ha donat marxa, no hem estat pràcticament parades. I això és un privilegi total, perquè ara el consum és tan ràpid que pots caure de seguida en un sac i ningú no se’n recorda. En aquest cas no ha estat així, aquests quatre anys ens han passat molt ràpid.
—Estela comentava la residència al CADA IVAM. M’agradaria que explicara una mica el procés; en el full promocional es parla del joc amb materials quotidians poc habituals en l’estudi de gravació. Tradueix una mica tot això.
—ET. Molt breument, es tractava de trobar sons d’utensilis domèstics, com estris de cuina, per traure’n partit, gravar-los per manipular-los digitalment. No és cap cosa nova, però ho vam trobar fascinant, crear una videoteca de sons perquè no haja de recórrer a Internet o a les màquines de sempre, fer-me la pròpia caixa de ritmes. I era fantàstic poder fer una bateria amb pedres o amb dos ganivets. Van ser quatre mesos intensos, fent l’estructura rítmica de les cançons des de zero. Aquest era el quid de la qüestió, aprofitar els ritmes i alguna atmosfera rareta que vam traure de la nostra videoteca.
—El discurs musical de Casa és en essència el mateix, dream-pop i synth-pop que de vegades remet a Beach House, en altres a The XX, entre altres possibles referents. Però em fa l’efecte que el nou àlbum té un punt més diàfan i lluminós, que el so està més evolucionat i brillant.
—ET. Doncs sí, ja ens deia molta gent que Pròxima B era un disc molt fosc. M’agradava anar cap a un altre lloc no tan fosc, com a part també d’una experiència vital, dels quatre mesos de residència podent fer el que m’agrada. És una experiència que a qualsevol músic l’omple de positivisme, d’una energia més lluminosa. Crec que ha tingut a veure la sensació com a artista que et pots guanyar la vida d’açò, que en algun moment has estat fent el que t’agrada i has estat vivint del que t’agrada, tot i que fora durant un temps limitat. Per això l’esperit oníric però des d’un punt de vista més lluminós.
—Fruit d’això segurament és també que heu lliurat la vostra col·lecció de cançons més redona i assequible. Hi ha temes com “Tradicional”, “L”, “Voltors”, que salten de seguida. Però m’agraden cançons menys evidents i que tenen menys visites en Spotify com “Flash”, “Play” o “Càmping”. Podeu estar satisfetes.
—ET. Hi ha molta influència de molts músics que m’han marcat prou, com ara Thom Yorke, que és un artista prou fosc, però m’he basat molt sobretot en les atmosferes i les estructures rítmiques. Però “Flash” està basada en uns acords que vaig traure de The Smiths [riu]. I una de les satisfaccions més grans va estar que en un dels concerts algú va dir que les guitarres li recordaven als Smiths, que semblava que hi havia Johnny Marr en l’escenari. El disc és una mena de catàleg d’estilismes, hi ha com deies Beach House, The XX, als quals ens han comparat moltes vegades —salvant moltes distàncies. Aquest tipus de contrastos es veuen en el disc.
—“Càmping” té un fons de guitarres més poderós. És una via exploratòria cap al futur? Tindria molta gràcia que anàreu a contracorrent i féreu el camí contrari que estan fent tots, de l’electricitat a l’electrònica.
—LV. Podríem fer-ho [Riuen]. Ens fa molta ràbia aquestes coses, perquè no sempre eres tan conscient del que fas. En el cas d’Estela, que s’encarrega més de la composició, és tot molt instintiu. El camí a la inversa el veig complicat, però no és descartable; tenim un punt d’imprevisibilitat. Hauré d’ensenyar-me a tocar la guitarra! [Riuen].
—Sempre hi ha un marc conceptual en els vostres discos, la seqüenciació no és casual… Teniu una cura pel concepte àlbum amb la qual m’identifique, però no és el corrent dominant.
—ET. Jo també soc nostàlgica, sempre he estat basant-me en discos, no en cançons: vull aquest disc i aquest artista. Com a músic, sempre recomane escoltar àlbums, com un tot, com una obra d’art. Això està perdent-se, efectivament, i fa peneta. Anem cap a un altre corrent que és el que marca el mercat, com sempre. Trobe a faltar el llançament d’un disc, no de singles, oferir un tot. No som un grup de singles, fas un llançament o dos abans del disc perquè ho tenim tots com molt assumit que has d’oferir alguna cosa abans per si algú pica. Però no som aquest tipus de grup, hem d’oferir un àlbum com molt cohesionat on tot tinga un sentit. En el terreny personal ho consumim d’aquesta forma.
—En Pròxima B hi havia un fons conceptual molt clar. En Casa és com més sofisticat, un recorregut entre oníric i domèstic. Quina seria la guia d’ús?
—ET. El disc entra en “Tradicional” i acaba en “Ut”. Una entrada a una casa com dels iaios, de la infantesa. De fet, posàrem la típica campaneta quan entres a un lloc. I “Ut” naix d’un viatge a Noruega, significa eixida, i em va encantar, perquè és “tu” a l’inrevés. Em va semblar molt elegant, el dring-dring a l’entrada i l’eixida amb “Ut”. Després intentàrem donar-li sentit a les cançons que estaven pel mig.
—LV. Les lletres també responen a la lluminositat de què parlaves, crec que té a veure que Estela ha tingut molt més temps. I ací faré un al·legat sobre la importància de pensar en el procés de creació. Un disc no ix quan el llances a Spotify, quan això passa ja estem avorrides d’escoltar-lo, hem de parar-nos a pensar sobre el que els passa als creadors, que no poden dedicar-s’hi professionalment i quan arriben a casa han de fer una bona lletra per a una cançó. El que es nota en aquest disc és que ella va tenir la sort de poder fer el que s’ha de fer, una feina creativa per la qual tens una remuneració. Després ja vindran els bolos i els discos, però en això participarà altra més gent que no eres tu. El procés de creació l’obviem i és un error brutal. No sabem quin és ara mateix l’estat de salut dels creadors. La indústria pot estar bé, però no ens claveu allà, perquè la creació és una altra cosa.
—ET. Totalment.
