Fa un parell de temporades, un grup de pop folk de vocació saludablement clàssica, però amb una colossal punteria compositiva, La Ludwig Band, va sorprendre tothom i va refrescar l’escena musical. Pel tipus de proposta més reposada, el duo de Terrassa LaRico ho té més magre per repetir impacte, però la seua manera de jugar amb materials reciclables, la calidesa i sentit artesanal amb el qual han facturat el seu primer àlbum, ‘Blanc’ (La Catenària, 2023), són també una d’aquelles propostes diferencials i que aporten un plus. I que no hauria de passar desapercebuda.
Al bell mig del començament de la pandèmia, el maig del 2020, Irene Blánquez i Ricard Latorre posaren en marxa LaRico, amb un repertori de temes propis, versions lliures i adaptacions poètiques que queda enllestit en un parell de mesos, però al qual acaben de donar forma definitiva en el Magnetti Estudi de Marc Rivera. Un àlbum, Blanc, que apel·la a referents diversos, fet amb un evident sentit de la llibertat creativa i amb una filosofia analògica que marca diferències amb un panorama musical fortament estandaritzat des de la sobreproducció i els recursos digitals.
«Ulls clucs», sobre un poema de Joan Salvat-Papasseït, a qui arriben via Joan Manuel Serrat, desprèn l’aroma del pop atemporal, que resulta familiar des del punt de vista instrumental, però que alhora destil·la també delicadesa melòdica, es fa de voler gràcies també a la veu agradable i propera d’Irene Blánquez. El final del tall, amb cors marcadament seixanters, aporta pistes relativament falses, perquè la paleta de colors és ben ampla. I es fa palesa amb «Bachata beige», tema que naix d’un pasdoble de Pablo Cervantes per a la pel·lícula de José Luis Garci Tiovivo c. 1950, potser la seua pel·lícula menys Garci i, segurament, la millor. No sona molt prometedor, però prescindiu dels vostres prejudicis: la cançó és una bachata amb una melodia deliciosa i una bonica història de desamor.
D’això passem a la solemnitat de «Soc tan vell. Atzucac», sobre una breu composició de Josep Palau i Fabre procedent de Poemes de l’alquimista. Un tall que comença amb la guitarra espanyola, però fa una nutritiva derivada jazzística que comença a revelar l’actitud juganera del duo, la voluntat de disparar en diferents direccions. Com ara amb el folk de «Formigues», una jornada familiar delicadament narrada sobre un dia en la platja, formigues i galetes Maria. La cançó brilla per les seues flaires balcàniques de vents i ukuleles a l’estil Beirut, la marca de Zach Condon (LaRico apuntaven també com a referent el «Build» de Housemartins, una cançó meravellosa), però també pel tractament vocal i la senzillesa inspiradora de la lletra. Un altre registre brodat.
«El cant dels ocells», amb les seues guitarres i ukuleles, més el toc meravellós del teclat Rhodes, és una altra delicatessen de la qual cal rescatar també una lletra evocativa i curiosa: «Ploren els ocells adults. / Se senten per tota la tarda. / Pensava que eren cançons i prou. I que se’n reien dels camins. / I s’orinaven als jardins». «Algunes flors als teus cabells», un empelt dels primers Manel en una cançó dels donostiarres La Buena Vida, per dir-ho així, amb el so de fons de la costa oest americana, és un trànsit plaent cap al final del disc, que conté «Tard», una encertada versió del «Long Long Long» de The Beatles (composició de George Harrison), un tema que segons confessava el grup, els provocava «estupefacció» cada vegada que el visitaven. Amb raó. Els de Terrassa recreen música i lletra, fent ús de recursos com el baix Hofner Club i recreant el mur sonor final de manera analògica i acústica. Un altre encert. Una demostració palmària de bon gust musical.
Una altra versió curiosa és la visita a un adhesiu tema pop dels Orangine, del 2009, «Igual que si fuera ayer», reconvertit en «La vida senzilla», que LaRico alenteixen i porten a un altre terreny més folk. En la recta final, «Blanc», el tema que dona nom al disc, explora terrenys dream-pop, en correspondència amb un text entre líric i oníric: «Els ulls se’n van, se’n van a blanc. / Quan ja no hi són se’t fa un somrís, / torna l’ànima al seu lloc. /Vull que tinguis sort, / que parlis de l’amor com si res. / Que et despertis curiós. / Que et llevis somiant».
Una cloenda fantasmal fa de comiat abans del darrer tema, de nou una adaptació poètica, en aquest cas procedent d’Els fruits saborosos, de Josep Carner, «Els albercocs i les petites collidores». Una miniatura folk evocativa i minimalista, amb una melodia menys sorprenent que altres del disc, però que deixa un bon sabor de boca, mai millor dit. Un treball irreprotxable, per la sinceritat i manca absoluta d’especulació que mostra: mireu, açò és el que ens agrada, si voleu, seguiu-nos, semblen dir-nos. La gràcia, en tot cas, és que ho fan amb uns resultats artístics notables.
LaRico no ompliran concerts, tal vegada aquest Blanc (quina bona coberta, per cert) passarà més desapercebut que menys, esperem que no. Però és un treball que conté la frescor genuïna de qui va a la seua bola, es posa de cul a les tendències i, a més, ho fa de conya. Sols per això hauria de merèixer tots els nostres respectes.
