Lletrista de l’adolescència de milers de persones i referent del panorama nostrat com a excantant d’Obrint Pas, Xavi Sarrià consolida la seua trajectòria en solitari amb l’àlbum ‘Causa‘ (Propaganda pel Fet, 2022). Tot i conservar pinzellades de l’essència ska-rock que va encimbellar la seua antiga banda, ha confeccionat un treball de cançons més assossegades, caracteritzades per la introducció d’incomptables matisos melòdics i estilístics, per nombrosos crescendos de vocació emotiva i per acollir una riquesa instrumental marca de la casa. Aquesta diversitat sonora, que abasta, fins i tot, l’electrònica, està al servei d’una sola causa: narrar musicalment les lluites dels oblidats.
Els braços entrelligats de la gent a les portes d’un habitatge, la permanència de romandre assegut a pesar dels cops de porra, o la convicció solidària d’aturar estoicament qualsevol intent policial d’enderrocar les barreres humanes. Els cossos lligats a les maquinàries, les mirades humides als camps verds que seran sepultats amb asfalt, i les collites arrasades per la imposició del ciment. Sortir al carrer amb la por marcant el teu rostre, refugiar-se a la facultat per evitar ser condemnat per alçar la veu contra la perpetuació de les vides precàries, aixecar el puny com a símbol de ràbia, esperança i combat democràtic per la llibertat.
Aturar un desnonament, defensar el territori o manifestar-se contra la degradació dels serveis públics, així com de la devaluació de les condicions laborals, són resistències unides per un fil a la història, pel lligam d’haver estat protagonitzades pels subalterns. Unes lluites que són la causa de l’expressió musical de Xavi Sarrià, icònica veu de la mítica banda Obrint Pas i lletrista de l’adolescència i la joventut de milers i milers de persones. Les seues cançons, sovint convertides en himne de combat pels oblidats, són concebudes com a òrgan de transmissió d’aquelles batalles populars de les quals van sorgir victoriosos els fràgils, de reconeixement de la perseverança de la gent impassible al defalliment malgrat els cops rebuts.
Una essència de la música del referent del panorama nostrat que reprodueix amb força al seu segon àlbum en solitari, anomenat Causa (Propaganda pel Fet, 2022). Si Amb l’esperança entre les dents (Propaganda pel Fet, 2017), el seu primer treball allunyat de la seua antiga banda, era un cant a les resistències quotidianes, Causa és un homenatge als combats silenciats contra les múltiples opressions que perviuen a les nostres societats i, singularment, a les contrades valencianes. Una obra musical transformada en viatge cap a les resiliències del passat, de memòria d’aquells que van precedir-nos, d’estima al territori, d’exaltació del suport mutu com a ferramenta imprescindible per garantir la supervivència enfront de les ganivetades de la vida.
Causa és un treball que manté pinzellades de l’arrel estilística de Xavi Sarrià, d’un ska-rock que va encimbellar Obrint Pas com a icona de la música en llengua pròpia i va aconseguir trencar les barreres idiomàtiques. Mentre el seu primer disc en solitari estava marcat per aquesta essència —malgrat albergar cançons que anticipaven l’estil de Causa—, la nova creació de l’artista és un viratge cap a melodies més assossegades, cap a sonoritats mai introduïdes en les seues obres, cap a una barreja complexa d’estils i sons que condueixen a l’existència d’incomptables matisos musicals, de xicotetes i breus intifades sonores jazz, pop o, fins i tot, d’anhel metal. El rock i, en menys mesura, el reggae i l’ska són protagonistes. Com també ho és per primera vegada l’electrònica. Tota una fusió estilística construïda amb formigó de material procedent de la rumba i de la música tradicional, marcada per influències mediterrànies i, especialment, aràbigues.
La riquesa musical és possible gràcies a l’ample ventall instrumental, integrat per la dolçaina, el saxo, la trompeta, els teclats, la bağlama, el laouto de Creta, la percussió, la bateria, les guitarres, el trombó, el baix o el llaüt. La dolçaina, per exemple, emergeix com a actor amb certa presència, una condició de la qual està pràcticament vetada en l’actual circuit de la música en llengua pròpia al País Valencià per culpa dels prejudicis cap a vells monopolis sonors que mai existiren. La gran protagonista en diverses etapes d’aquest disc és, tanmateix, la percussió, encarregada de crear un determinat clima estilístic, de sostenir fragments d’una relativa eufòria festiva, d’evitar que les composicions compten amb una uniformitat reposada.
«Balansinya», on participen Rafa Arnal, Sandra Monfort i Pep Gimeno ‘Botifarra’, és una representació de com la percussió és la responsable d’introduir matisos estilístics, de canviar la percepció de l’oient sobre el tempo de la peça. Per desenvolupar aquesta tasca crucial, compta amb l’ajuda inestimable de la dolçaina i els metalls, els quals semblen tenir com a missió recuperar aquelles antigues sonoritats que han marcat l’historial exitós de Xavi Sarrià. El tema, però, és un barrejat de balada inicial amb una tímida rumba que incorpora xicotetes gotes de cant valencià, edificada sobre un crescendo que marca l’estructura de moltes de les peces del disc: inici íntim per progressivament escalar cap a melodies lleugerament més festives o, si més no, més contundents.
«Música, ràbia i amor» gaudeix, no debades, d’aquesta mateixa configuració: un arranjament de veu i guitarra acústica sentimental que adquireix cos melòdic a poc a poc gràcies a l’acció d’unes pues envaïdes per un ska clàssic i temperat, les quals fan evolucionar la cançó del bracet de la percussió cap a un rock modestament apoteòsic i de diluïdes reminiscències pop. L’ska assoleix més intensitat, un rol de certa preponderància estilística a «Un foc que creix», que coincideix en la seua arquitectura musical amb les anteriorment descrites per mutar d’una engegada nascuda de les entranyes per acabar amb un ritme de contenció eufòrica amb uns metalls nostàlgics d’altres gèneres i una dolçaina de perfil absolutament melancòlic.
L’electrònica complementa les pues i la percussió en la seua funció d’agitadors musicals a «Autodefensa», on el primer tram d’ímpetu desmesurat compta amb una durada extremadament concisa i el segon està constituït per un rock d’elevada temptació metal. Una cançó de confessió personal, de pilar inèditament sintètic, d’acumulació de diferents tonalitats musicals, que mostra la voluntat d’enderrocar línies sonores, d’experimentar amb còctels de registres d’acabat d’orfebreria.
Aquest esperit està present a «No s’apaguen les estreles», himne de totes les resistències com a cançó de la pel·lícula que narra l‘assassinat de Guillem Agulló a mans d’una colla de neonazis, així com el càstig econòmic i l’assetjament ultradretà que va sofrir la família després d’haver viscut com els arrabassaven la vida del seu ser estimat. D’arrancada de veu i cordes emotives, ostenta una tornada fulgurant i soberga marcada pel cant de Pep Gimeno ‘Botifarra’. Un clima de solemnitat que arriba al seu punt més àlgid en els últims compassos, atesa la participació de la coral de l’Eliana (Horta).
La veu del xativí està present, de nou, a «La nit ferida», on juga un rol fonamental l’aportació instrumental d’Ahmed Touzani. Les cordes vocals del gran cantador valencià inicien una cançó conquerida per les sonoritats aràbigues, per una lluita harmònica entre les melodies d’ascendència andalusina i un ska domesticat. Ara bé, el gènere sincopat aconsegueix alliberar-se durant un tram d’autèntic vertigen gràcies a una dolçaina que evoca les batalles lliurades per l’exèrcit de la mitja lluna a les serres i els valls de l’interior del País Valencià. Els cants originaris, precisament, d’aquestes terra, nascuts als camps treballats per les valencianes i els valencians, irrompen a «La cantaora». Del bracet de l’artista Sandra Monforte, s’aposta per una rumba de solidesa electrònica i d’aires flamencs, que connecta majestuosament les noves sonoritats de l’electroflamenc i la música tradicional nostrada. Una joia arredonida per l’aparició finalitzadora d’una dolçaina amb un paper, en aquest cas, més reservat.
El reggae gaudeix d’una oportunitat a «Presagi» gràcies a la col·laboració d’Anna Millo, que enriqueix i atorga un tarannà singular a una peça marcada per la interdependència dels fragments d’un rock suau i un ska importat per l’acompanyament purament festiu dels metalls. Un cop d’ull a la identitat d’Obrint Pas; una proposta d’eufòria com les executades, tot i els matisos, per Fermin Muguruza i Manu Chao. La utilització de recursos sintètics, com ara les sirenes, és compartida per «Metròpolis», on es lliura una extraordinària pugna entre un rock de caràcter fort i un techno amb derivades d’apel·lació dance, el qual compta amb el suport final d’un sol purament jazzístic.
Amb el mateix nom del segon treball de Xavi Sarrià pel seu compte, «Causa» és la presentació d’aquesta obra, ja que atresora la polifonia rap d’Elane, una base electrònica joiosa i la diversió idiosincràtica dels metalls. Una peça que evidència l’aposta de l’artista nostrat per caminar cap a nous horitzons musicals, però sempre amb pinzellades de l’essència sonora d’adés. Es tracta de la causa incombustible de Xavi Sarrià: reivindicar a través de la música, siga quin siga l’estil escollit per cada cançó, les lluites dels sense res.
