L’Efrem Roca també va tenir un somni. Aquest (altre) noi del Poble-sec crescut a Valls i trasplantat al Principat d’Andorra per exercir durant dècades com a professor de l’Institut de Música estava convençut que el petit país entre muntanyes podia esdevenir un referent mundial per a un instrument tan minoritari com versàtil. Així que va posar en marxa l’Andorra Sax Fest, que aquesta setmana de Pasqua, com les nou anteriors, atreu instrumentistes d’arreu, del Japó als Estats Units —122 enguany— per participar en el concurs de solistes.
I en les 150 classes magistrals programades. I en els concerts oberts al públic. Enguany, amb un plat principal que té entre els ingredients l’estrena absoluta de dues obres: Fanfara, d’Albert Gumí, que a banda de compositor exerceix com a director artístic de l’orquestra nacional, l’ONCA, i Reflets, del saxofonista Vincent David.
L’ocasió s’ho mereixia, concedeix Gumí. No sempre una aventura pràcticament unipersonal (amb l’Associació de Saxofonistes d’Andorra darrere, ben cert, però que no deixa de ser un altre invent de Roca) arriba a la dècada de vida. Com que la cosa anava de celebrar, que millor que una fanfara? “És una peça on he intentat lligar modernitat i andorranitat”, n’explica l’autor. Modernitat en un llenguatge “molt contundent”, amb dissonàncies, però que alhora incorpora peces tradicionals del folklore del país, “amb picada d’ullet, tot i que difícilment reconeixible, a l’himne, perquè m’agrada posar-hi petites sorpreses”. En l’orquestració, és clar, hi havia d’haver saxos, tot i no ser instrument habitual de la formació simfònica. “Tot plegat en una peça curta, dos minuts, com acostumen a ser aquestes peces per obrir amb força un esdeveniment”.
No era tan evident arribar a la dècada. “Crec que hem aconseguit consolidar un festival que, bàsicament, és un concurs amb el complement de concerts, masterclasses. Sobretot hem aconseguit consolidar una reunió per a la gran família del saxo. Quan venen aquí es retroba la família, s’ho passa bé i això és molt important”. És la valoració que en fa de la cita el seu factòtum. Que ressalta aquesta intenció de deixar petja en forma d’obres encomanades per a l’estrena mundial, “i així ampliem el repertori” del saxo, el nodreixen. L’objectiu principal, amb tot, és obrir les portes a la munió de joves que hi participen. “Crec els tractem molt bé, ells se senten molt còmodes, i per això cada cop arriben més” i de més nacionalitats diferents: 32 estan presents en aquesta edició per competir pels 26.000 euros de premi. Amb aquell gruix inexcusable en qualsevol certamen musical que són els asiàtics.
“Mai no hauria volgut fer un festivalet aquí a escala nacional, que s’hagués acabat ràpidament; em motivava fer una cosa internacional i n’estic content perquè quan comences, òbviament no saps si hi arribaràs”. Un Maria Canals del saxo? “Mireu, no és que ho digui jo, sinó que quan la gent ve aquí ens ho diu, que és considerat el millor del món i amb diferència, així que m’ho acabo creient”. Una gran reputació que, insisteix, no són afirmacions de tipus baixa Modest….
Pel Sax Fest desfilen any rere any referents de l’instrument. Vincent David n’és un. Com Nikita Zimin, Claude Delangle o Nacho Gascón. Enguany s’hi han sumat noms com el del nord-americà Kenneth Tse. “Delangle, que és professor del Conservatori Superior de París, i és tot un honor que vulgui venir, em va dir que no pot permetre’s de no venir, que els seus alumnes mateixos li qüestionarien per què no ve”. Així és com se sumen 18 professors, que imparteixen centenar i mig de classes als joves participants. Parlant de joves, per cert, en aquesta desena edició 32 joveníssims intèrprets competeixen en el Solo Youth Sax.
Com s’aconsegueix fer créixer un certamen com aquest? “Doncs perquè passo tot l’any treballant-hi i un munt d’hores… a zero euros, tot i que m’encanta fer-ho i la vida és per gaudir-la”, respon Roca sense embuts. Per reflexionar després que serà la professionalització, precisament, la que donarà carta de futur a la trobada. “Tenia quaranta anys en començar i tot i que encara em queda tralla…”
Concurs a banda, el Sax Fest suposa un desplegament de concerts oberts al públic. Amb un plat molt cridaner, el Walking Street Music de dissabte: en un principi, un punt d’encontre per a bandes de carrer que pul·lulaven amunt i avall per les avingudes i carrers de la capital. Ara la proposta és més modesta en nombre, però Roca promet que no en espectacularitat: enguany estan convidats els de la Broken Brothers Brass Band, bascos amb una proposta basada en els sons de Nova Orleans. Per l’edició anterior havien desfilat tres formacions. Una d’elles, BKT Brass Band, de Sitges. “Una gran oportunitat per a nosaltres, que som una banda de recent formació”, apunta Gerard Fernández. Tan bona que es van ficar el país a la butxaca, per dir-ho així: a la tardor els van tornar a contactar per participar en l’Andorra Shopping Festival, “i la gent ens recordava, hi havia qui ens reconeixia!”, s’exclama. “Estem habituats a tocar en festes majors i coses per l’estil, arreu de Catalunya i la gent, ja sabeu, acostuma a seguir les xarangues amb ànim festiu”. En la desfilada del Sax Fest, això no obstant, es va crear un altre ambient: “La gent ens escoltava, escoltava la nostra música amb atenció, i fins i tot hi va haver qui se’ns va apropar al final a dir-nos que ens havien vist tan joves que no s’esperava com toquem, que ens havien jutjat abans d’hora”, riu.
Les propostes a l’escenari arrencaven la nit de diumenge (jornada electoral al Principat, per cert) amb la intervenció de Dmitry Pinchuk, una de les promeses de l’instrument sorgit del Sax Fest: va guanyar la categoria juvenil l’any passat. La nit de dimarts, dedicada al jazz, amb una formació integrada per Jordi Barceló, pianista de llarg recorregut al Principat; Baptiste Herbin al saxo, el trompetista David Pastor, Pere Loewe com a contrabaixista i David Hinojosa en les percussions. Dimecres, música gal·la, amb el Quatuor Morphing, i proposta que barreja clàssica (de Mozart a Grieg o, és clar, Ravel) amb chanson. Divendres Sant, últim concert en escenari, amb l’orquestra nacional, l’ONCA, en format simfònic conduïda per Gumí per interpretar les dues peces d’estrena i Escapades, de John Williams, peça que forma part de la banda sonora de la pel·lícula Catch me if you can, de Steven Spielberg.
La part important, això no obstant, és la petja que deixa el certamen en forma de carreres incipients ja ben encarrilades, que és el mèrit i finalitat que se suposa als concursos. “He agafat la fórmula d’incloure els guanyadors d’anys anteriors com a part del jurat del concurs professional”, explica Roca. Enguany hi ha el guanyador de la tercera edició, Juan Pedro Luna. “Tornen a passar per aquí i és una oportunitat de xerrar molt i de saber què és de la seva vida; crec que estan ben col·locats tots”, reflexiona el director del certamen. “Crec que estan tots molt ben escollits pel jurat, tenen una vida musical bastant plena, i l’impuls de l’Andorra Sax Fest és brutal”, conclou.
En unes afirmacions que Luna corrobora: “El primer que dona el concurs és moltíssima visibilitat, i prestigi, perquè tot el món del saxo està pendent del concurs”, entre altres raons, perquè es retransmet en streaming. “Així que a partir d’aleshores compten amb tu per a moltes coses, a Espanya i fora”. Luna, nascut a Jaén i actualment professor del Conservatori de la seva ciutat, explica estar revivint aquests dies la seva experiència com a concursant, retrobant-se amb les emocions d’aquell moment, “com quan pugen els finalistes a l’escenari”. Aquells van ser “dies molt intensos, però em vaig sentir molt ben acollit, per l’Efrem, per Jordi Llorens, per tota l’organització, i com que no acostumo a posar-me nerviós en tocar, tot va ser molt agradable”. Després, el plus de tornar al Sax Fest l’any següent, però ja com a concertista, “i compartir escenari amb Vincent David, Claude Delangle, tota aquesta gent que per a mi havien estat sempre uns referents”. El certamen encamina els participants com ell perquè, a la llarga, esdevinguin els referents de la família del saxo.
