Música / Camins de Serp

La Feliu

Com ha passat a la majoria de coetanis, Núria Feliu començà a formar part del meu imaginari sonor quan, per pura i intel·ligent murrieria, la mateixa artista va configurar-se -sàviament i per sobreviure- la mateixa imatge folkloritzada de tieta catalana modèlica i s’arrapà a Convergència per surar en l’univers progressivament globalitzat de la música.

D’aquell temps en queden alguns discos realment espantosos (Amb un aire Country, Us ho devia, Núria Feliu recita poemes patriòtics) en què la Núria cantava engolant els greus artificialment, marcant les ves amb una sonoritat estrafeta i vibrant cada vocal com si li anés la vida.

Conscient que per tal de perviure artísticament a Catalunya sempre t’has de fer una mica risible, la Feliu va saber resistir en l’ecosistema de la música del país combinant la seva pantomima amb una connexió directa a les fonts del nostre patrimoni. Quan viatges als seus primers discs, i repasses algun concert de joventut a la xarxa, t’adones de la immensa versatilitat (i els collons durs com un toro) d’una intèrpret que podia combinar perfectament el cuplet, la sardana, el jazz i la melodia popular.

Ara costa molt d’entendre, però en temps de l’esclat de la nova cançó (i el seu insofrible esperit moribund de campanades i morts), calia ser molt valenta per repescar els grans èxits de la música nord-americana, cantar-los en la nostra llengua, i esculpir una personalitat musical basada en la modernitat i l’alegria. Les interpretacions més ambiciones de la Núria (Tot és gris, Porta’m lluny del món, Geòrgia, Cèntims de cel, Senzillament) estan recreades amb una ciència canora espectacular, la tipa gastava una afinació perfecta (escolteu el seu àlbum amb Josep Carreras) i té el sentit del ritme d’un metrònom (es fa acompanyar, també cal dir-ho, per bandes instrumentals d’una precisió esclatant).

Existeix una línia directa entre la valentia de la Feliu i els malucs de Rosalía, i si el nostre païset fos una cosa normal, ja tindríem uns quants estudis sonors sobre les arrels interpretatives de les nostres cantants. Però la cosa va com va, i el desert cultural català i la colonització ens ha fet quedar amb la caricatura final d’una artistassa que ho va fer tot per sobreviure. Una senyora que s’ha dedicat cinquanta anys a cantar sobre un escenari és de les coses que més respecto del món. Una dona que reivindica un quelcom tan modern com el seu barri sempre serà al meu equip.

Se’ns va morint la gent que ens podia connectar a les arrels i fondàries del país. I excel·lim en l’oblit, malauradament. Passem el dol i, tot seguit, dediquem-nos a fer memòria. Cada dia.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close