Música

La ‘Jota de morir’ de Marala: quanta, quanta vida

Investigant sobre la plasmació del tema de la mort en la música d’arrels, a Marala, el trio transfronterer format per Selma Bruna (Sant Cugat), Clara Fiol (Palma) i Sandra Monfort (Pedreguer), li ha eixit un disc resplendent, lluminós, una simbiosi precisa i preciosa entre tradició i modernitat, per desgastar una mica més un tòpic que ara i ací adopta un nou sentit. Un àlbum, ‘Jota de morir’ (Propaganda pel Fet!), robust. Que extrau de la temàtica mortuòria una estranya bellesa. I la bellesa sempre és vida, fins i tot si parles de mort.

El concepte contingut en aquesta Jota de morir és relativament senzill d’explicar: en algun moment, les tres components de Marala reparen en què en les respectives recerques sobre la música tradicional hi ha una temàtica, la de la mort, que els crida poderosament l’atenció, present en romanços, cançons de batre, balls de vetllatori i altres subgèneres de la música d’arrels. Ho aborden des de la ràbia i l’emprenyament, pels silencis i tabús que acompanyen la temàtica, fent de portaveus de les dones que havien estat silenciades en la música popular. El resultat és un disc captivador i elegant, en el qual la destresa vocal i compositiva de les components Marala i la precisió dels arranjaments —una esplèndida producció minimalista de Pau Vallvé i Jordi Casadesús— construeixen una poderosa aliança.

Recórrer a aquests productors tenia l’objectiu de buscar un contrapunt contemporani per a les cançons, un contrapès a la tradició per anar un pas més enllà del disc anterior, A trenc d’alba (2020), l’àlbum que va donar a conèixer Marala i que va servir de plataforma per a altres projectes individuals. Certament, Jota de morir és un treball més immediat i lluminós, «una mica més mainstream», per citar les paraules de Selma Bruna en una entrevista promocional. Però més enllà de conceptes elàstics i en certa manera confusos, el que passa amb el nou disc és que les cançons entren com un canó, des del minut zero. Per motius de vegades explicables. A vegades, per raons més emocionals i intangibles.

Tan sols calen quaranta segons de «A la vora del riu mare» per saltar com un ressort d’allà on estiguem asseguts. Una cançó que s’engega amb una veu solista acompanyada d’uns acords de guitarra amb reminiscències de José González per esclatar en un maremàgnum de palmes i el trenat de les tres veus. Un tall imponent que s’entén perfectament que fora escollit com a primer avançament. «Disimula», un dels temes en castellà, amb percussions bàsiques i les veus distorsionades, és una mena de dansa tribal del segle XXI amb detalls i frasejats gojosament festius, com el «di-disimula-di» amb fons de comentaris i arabescos vocals. El que sembla un encreuament rar entre folk i possibles pinzellades de les músiques urbanes.

Una curiositat que serveix d’entrada a la resta de jocs entre modernitat i tradició, com el ritme electrònic d’inspiració motorik que acompanya «Canteu a l’albat», fins que la cançó esclata per la meravellosa conjunció de veus i un remat taral·lejat (o nanal·lejat, perdoneu el paraulot) bonic de morir-se. Mai millor dit. Una cançó tan aparentment senzilla com colpidora, que no necessita percussions ni de cap element addicional. «Jota de morir» està més vestida, les estrofes de les tres cantants, cadascuna amb el seu accent, van acompanyades d’una guitarra al principi subtil que acaba distorsionant i aportant més gruix. Una aproximació quasi rock a la música d’arrels que, tot i les distàncies estilístiques, fa recordar els enyorats Mox, la banda de Puçol.

«Canción del varear» és una notable aproximació a unes altres tradicions folk, sostinguda per les portentoses veus de Marala, que fa de transició a l’últim tema en castellà, «Nocturno», segurament una de les joies de l’àlbum, un tema farcit de boniques harmonies, però que sura per l’aspror atractiva de la lletra, amb el vocable «matar» com a motiu principal, i una instrumentació molt escaient: un tema rugós de guitarra que es repeteix tota la cançó i uns vents llunyans i evocatius que fan acte de presència puntual però efectiu.

El trio Marala @Javier Pedralvo

«Verderol» és una altra mostra de com la suma de talents fa de Marala un grup especial: palmes i veus, solistes i cors, que condueixen a un final apoteòsic, resplendent. Amb tot i això, em sembla que «Testament», una cançó de textures més mandroses, és d’un altre nivell: piano i veus, amb un treball melòdic magnífic, que aporten el moment més solemne de l’àlbum. Un text testamentari que adverteix que «no hi ha foc etern» amb les tres veus projectant amb un punt extra d’emoció. Una meravella.

El disc té aquesta mena de moments més àlgids —ja seria el cas— però no hi ha un minut sobrer: «Nana naneta» és una estremidora peça acompanyada de tabal en què les veus que segueixen el tema principal substitueixen altres elements instrumentals. Fins que les treus veus s’acoblen, sense més acompanyament, i es genera un instant màgic, d’un cert misticisme.

Un viatge musical així requeria un fermall a l’alçada. «Pista pòstum» és un tema d’una bellesa quasi incorpòria, veus i guitarra, sense lletra, projectant una melodia ben bonica. Tan senzilla com imponent.

Un altre moment de plenitud fruit de la suma, com la resta de Jota de morir. Que sense desmerèixer el molt i bo que aquestes tres magnífiques artistes han fet i faran en solitari, fa desitjar nous treballs en conjunt. Perquè juntes fan una talentosa societat artística que transmet bellesa i vida a cabassos.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close