Música / Debat

La música i el políticament correcte (I): colonialisme i supremacisme blancs

El cretinisme no té fronteres. I el políticament correcte no té escrúpols a l’hora de devastar (o d’intentar fer-ho) un llegat cultural del que ens podem sentir orgullosos. Darrerament, notícies sobre el colonialisme blanc o determinat feminisme aplicats a la música han encès totes les alarmes. Analitzem la primera, a l’espera d’abordar la qüestió feminista en un proper article.

Una nota redactada a final de març per la revista musical Scherzo recull i sintetitza una notícia apareguda al diari britànic The Telegraph, segons el qual un grup de professors de música d’Oxford ha titllat la notació musical occidental de “colonialista”. És tan sols el primer pas per reformar els estudis musicals de la prestigiosa universitat anglesa i trencar així -sempre segons el rotatiu- amb la denominada “hegemonia blanca” que afecta també, sembla, la música.

La notícia parla de la “complicitat de la supremacia blanca” i de l’excessiva centralitat en la “música europea blanca del període esclavista”, referint-se concretament a la de Mozart i Beethoven.

Mozart i Beethoven

Segons les dades extretes del diari, Oxforf proposa estudis més “inclusius” que tinguessin en compte realitats musicals alienes a l’europea. I que disciplines com el piano o la direcció orquestral deixin de ser obligatòries perquè, segons diuen els professors, causa “gran angoixa als estudiants de color”, sotmesos a classes impartides a Oxford majoritàriament per homes blancs. Un rerefons que sembla ser el mateix que recentment ha provocat el vet a Víctor Obiols per traduir l’obra poètica d’Amanda Gorman.

La notícia del Telegraph mereix unes quantes reflexions, després de les quals ja podem avançar-nos a dues conclusions: 1- Ja n’hi ha prou; 2- “Diguem no!”.

Neguits i complexos

Anem a pams i comencem pel final: la notícia recull el neguit de doctes professors que lamenten que a Oxford la majoria de classes siguin impartides per homes blancs. Deixem el tema dels homes (mascles) per a un proper article i anem a això dels “blancs”. Suposo que és lògic pensar que a la Universitat de Burundi (localitzada a Buyumbura) la majoria de docents seran negres; o que a una facultat de Bombai els professors siguin indis varnes; i que a un centre acadèmic de Beijing siguin xinesos han. I fins i tot és possible pensar, tot i la massacre perpetrada als indis nord-americans, que algun professor universitari sigui cherokee. Dit això, que a Oxford la majoria d’assignatures les imparteixin blancs no crec que sigui un problema de racisme o de supremacisme, sinó que és la resposta a la realitat ètnica d’un país com Anglaterra… cal demanar disculpes per una qüestió més que lògica?

Sorprèn, d’altra banda, això de l’angoixa dels estudiants de color… certament, el racisme és un fet (execrable) i són ben conegudes les dificultats i topades que fa anys alguns cantants operístics de color (negre, s’entén) es van trobar davant la intolèrància de directors orquestrals amb nom i cognoms: Georg Solti no creia que Simon Estes hagués de cantar els rols wagnerians de Wotan o d’Holandès. I també Grace Bumbry va ser discutida en el seu moment en ser la primera cantant negra en trepitjar el Festspielhaus de Bayreuth. Però no crec que Estes sentís “angoixa” a l’hora d’abordar el rol del déu del Walhalla, o que la Bumbry tingués problemes identitaris sota la pell de Venus o de Carmen. Dècades després, si preguntéssim als cantants afroamericans o asiàtics si se senten angoixats a l’hora d’interpretar obres de Mozart, de Chopin o de Puccini, la resposta segur que seria negativa. D’altra banda, tampoc penso que el director israeloargentí Daniel Barenboim suï sang quan dirigeix una de les seves especialitats com són les òperes de Wagner. Barenboim sempre ha titllat d’execrable el Wagner home, però mai n’ha qüestionat la grandesa artística. I, de fet, s’ha erigit com un dels millors especialistes en el compositor alemany, enemic declarat dels jueus i autors de vergonyants pamflets antisionistes. Això, però, ens duria al sempitern debat de la separació entre l’Home (Homo Sapiens) i l’artista i potser hi tornarem en un proper i pertinent (o impertinent) article.

El que sí resulta del tot insultant és vincular la música de Mozart o de Beethoven al període esclavista. És tan estúpid com negar-se a estudiar la música contemporània de John Adams, de George Benjamin o de Wolfgang Rihm perquè pertanyen a la generació del canvi climàtic. Perquè, de fet, quina culpa tenen Mozart o Beethoven d’haver nascut respectivament el 1756 o el 1770? Això deixant de banda que dubto que tinguessin massa idea del que passava a una i altra banda de l’Atlàntic amb el tràfic d’esclaus. Posats a concretar, valdria la pena recordar que una òpera com El rapte al serrall de Mozart exalça les virtuts del baixà Selim, un turc que ha empresonat tres occidentals blancs (Konstanze, Blonde i Pedrillo) però que al final es mostra clement i alliçona un altre occidental blanc (i espanyol per ser més exactes) com Belmonte Lostados, que ha vingut a rescatar Konstanze: el pare de Belmonte havia esclavitzat i sotmès a tortures a Selim i la seva família. I ara Selim no tan sols no el castiga, sinó que deixa que ell i la seva tropa d’occidentals blancs tornin a casa seva. Una lliçó moral i que posa en boca d’un turc els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Tanmateix, segurament aquest exemple els serà igual a tots aquests lletraferits que han pervertit i reduït a caricatura el postestructuralisme. I segurament Roland Barthes deu estar-se removent a la tomba. O directament fent-se un fart de riure davant de tanta estultícia.

Notació colonialista (?)

Més coses: The Telegraph diu que a Oxford es titlla la notació musical occidental de “colonialista”. Certament, el nostre sistema musical ha estat l’hegemònic i coneixem poc i malament la música oriental, la precolombina, la maorí o l’africana. I això que el sistema musical xinès té 2.000 anys d’història, mentre que la nostra senzilla notació en té tan sols 1.000, d’ençà que Guido d’Arezzo denominés cada nota d’acord amb les síl·labes inicials del poema “Ut queant laxis…” dedicat a Joan el Baptista. Evidentment, cada cultura té el seu marc de valors ètic i estètic i a occident ens ha tocat viure i conviure amb set notes i amb els dotze semitons pertinents (posats en valor primer per J.S. Bach en el seu Clave ben temperat i després per Schönberg amb el seu sistema serial). Però, ves quina cosa, amb tan sols set notes Beethoven es va empescar nou simfonies; i Schubert uns vuit-cents lieder; i Verdi més de vint-i-cinc òperes; i Bernstein West side storye così via. Vull dir amb això que la música occidental és millor que l’africana, la persa, l’índia, la xinesa o la japonesa? Evidentment, no. Que cal conèixer millor les músiques alienes a occident? I tant. Però, si us plau, no demanem disculpes pel nostre patrimoni musical, que tantes alegries ens ha donat.

Guido d’Arezzo, en una reproduccio medieval

Recordem, d’altra banda, que la música occidental blanca s’ha deixat influir per l’oriental o per la música negra: gràcies a l’Exposició Universal de París (1889), compositors com Debussy o Satie van conèixer el gamelan de Java i van aplicar escales temperades o efectes repetitius propis d’aquella música indonèsia en algunes de les seves obres. El 1935, George Gershwin estrenava Porgy and Bess, una òpera empeltada de música negra. I a mitjans dels anys seixanta George Harrison va capgirar els plantejaments estètics dels Beatles després d’haver-se passat una llarga temporada a l’Índia tocant el sitar al costat de Ravi Shankar.

Ponts de diàleg

Certament, occident ha estat hegemònic durant dos mil anys. I els abusos del colonialisme, afegits als estralls del postcolonialisme, no tenen nom. Revisar el passat i explicar-lo és un deure i una obligació, especialment en l’àmbit acadèmic i ja des de les escoles de primària. Però és abusiu sentir-nos acomplexats pel fet de ser blancs i no abordar el nostre patrimoni musical a conservatoris i facultats de musicologia. En nom de la cultura i de la llibertat individual i col·lectiva, cal aturar en sec el cretinisme d’allò considerat políticament correcte. Sempre, és clar als antípodes dels sofismes amb què les dretes -extremes o no- ataquen igualment (però interessada) el políticament correcte vorejant o depassant el supremacisme més abjecte i revulsiu, proper a la xenofòbia i al racisme que, evidentment, cal combatre.

Jordi Savall i Orpheus XXI

Una de les solucions consistiria no pas en la pèrdua de les hegemonies, sinó en l’establiment de ponts de diàleg, com ja s’està fent en algunes latituds. Deixant de banda iniciatives com la West-Eastern Divan Orchestra fundada i animada per Daniel Barenboim i l’escriptor Edward Said, i que aplega músics jueus i palestins,  a casa nostra tenim en Jordi Savall que mai ha dubtat en formar conjunts instrumentals amb músics occidentals i orientals per interpretar plegats música andalusí, melodies i ritmes d’Afganistan, de Pèrsia o de l’Amèrica pre i postcolombina. Agradin més o menys aquestes propostes, no es parla d’hegemonies, de traumes o d’angoixes. Més aviat s’estableixen diàlegs interculturals que demostren que cadascú a casa seva ha fet el que ha pogut o ha sabut i que de tant en tant un obre les portes per convidar el veí de més enllà dels Urals o de l’Atlàntic per tocar plegats aires d’una o altra zona geogràfica del planeta. I l’endemà, el senyor Savall acomiadarà els músics indis, iranians o colombians i agafarà un avió cap a Brussel·les, París o Barcelona per dirigir la Passió segons sant Mateu, escrita per un senyor blanc, heterosexual i protestant. I tan tranquils.

Ara bé, si una universitat de prestigi com Oxford enarbora la bandera de l’estupidesa, els qui apel·lem al sentit comú ho tenim molt fotut.

(continuarà…)

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close