Música

L’Actor Secundari amb moltes coses a dir

L’Actor Secundari és el nou projecte musical i narratiu dels músics de Bocairent (la Vall d’Albaida) Albert Vañó i Albert Doménech, autors d’un introspectiu àlbum de pop-rock de guitarres orgullosament analògic, ‘L’actor secundari i les coses que mai et va dir’ (La Fera CC., 2022), en què destil·len una desena d’històries quotidianes i plenament reconeixibles. Cançons melòdicament robustes, acompanyades d’un disseny visual curós i amb el segell musical d’un dels productors del moment, Blai Antoni Vañó.

Bocairent és un bonic poble de l’interior del País Valencià, al bell mig de la Serra Mariola, un indret acollidor i amb personalitat, amb sabor a pedra ancestral i olor a flors i terra fresca. Però l’àlbum no remet a aquelles coses, es veu de seguida en el seu curós disseny (obra del mateix Doménech, fruit d’una voluntat multudisciplinar, d’atorgar pes al vessant visual), que ens presenta una fotografia en blanc i negre d’una mena de nau industrial difuminada per una boirina densa i inquietant. A dintre, una mena de postals amb les lletres (bon detall) i estampes igualment desconcertants: una solitària porteria de futbol en un camp igualment boirós i abandonat, una ombra indefinible, unes aus llunyanes, les gotes amuntegades en un vidre d’una pluja hivernal, un llit desfet, un pal de la llum, una platja solitària. En un rigorós blanc i negre.

Coberta i context.

Aquest és el marc conceptual d’un disc en què L’Actor Secundari actua com una mena de personatge amb poder representatiu i d’identificació, l’instrument per contar històries quotidianes, amb lletres directes, sense giragonses ni complexitats, però amb un cert punt de misteri. I que van fent forat en la mesura que les escoltes, perquè més enllà de la corfa conceptual hi ha un discurs musical que comença a fer-se estrany, una visceral opció pel pop-rock de guitarres sense grans additaments electrònics, que la producció de Blai Antoni Vañó (arquitecte de sonoritats recents d’Els Jóvens, Neus Ferri, Marco Pompero o Joe Pask) fa brillar fent bascular les cançons entre la rugositat elèctrica i un curós sentit del preciosisme, amb puntuals arranjaments de cordes executats pel violí d’Ernesto Llorens. Tanmateix, el pes recau sobre les guitarres de Blai, el baix i els teclats d’Albert Vañó, la bateria de Dani Serra i la càlida veu d’Albert Doménech.

Més enllà dels encerts en l’acabat sònic, el que atorga personalitat a l’àlbum és la solidesa melòdica, la capacitat de donar-li a cada història estrofes i tornades que fan enlairar-se els versos. És el que passa amb “Una nova oportunitat”, quan les guitarres poderoses obrin camí al bonic frasejat de Doménech sobre una història que parla de tornar a aixecar-se després dels embats, del canvi de sort. Bonica a rabiar. Una misse en scène imponent. “Un raig de llum” desplega el mateix discurs positivista, en aquest cas (així ho explicaven en la revista Enderrock) sobre la història d’una dona migrant. Una altra cançó vibrant, però no tant com l’anterior.

“Els crits”, inspirada en uns fets viscuts a Esmeraldas (Equador), parla de “besos nerviosos que sempre acabaven a crits”, de nostàlgia, de la incertesa sobre les bones i males decisions. “Serà que ja és massa / per dir tot el que has callat?”, ens canta L’Actor Secundari, deixant en suspens la resolució de la història. Una bona cançó que remet -no serà la primera vegada- a La Habitación Roja (LHR). Entre molts possibles referents, perquè “Nits sense final” té uns guitarres molt Strokes i un fraseig en l’estrofa que remet als enyorats Arthur Caravan, fins desembocar en una tornada dramàtica en què es desflora i creix aquesta història sobre l’assumpció del fet que el millor (d’una relació?) se suposa que ja ha passat.

“Les coses que maig et vaig dir” fa una subtil variació sobre el títol, de la tercera a la segona persona, una cançó introspectiva, melangiosa i amb un punt delicat i captivador. Que recupera el pop amb guitarres musculoses i lletres de sinceritat entre naïf i descarnada que havien caigut en l’oblit a casa nostra. Un valor potser a recuperar entre tanta visceralitat i cinisme. Pel contrari, “El mal d’altura” és un tema estrany, obscur, que parteix d’una metàfora identificable que ens condueix a una estrofa enigmàtica: “A Bielorússia em vas matar / ara ja hem canviat. / No queda temps per creure, / però hem de creure”, canten, sobre un bonic crescendo que fa el descens final sobre veus infantils.

“Aerolínies argentines”: avió amb míssils

Si en aquest punt trobeu que hi ha un excés de melangia i introspecció, espereu a “Aerolínies argentines”, una cançó sobre l’enyorança de la gent, sí, però amb un dos punts més d’acceleració i una tornada tremenda, pura cola de contacte, carn de comunió entre grup i públic als concerts: “I podrem volar / i podrem volar molt lluny”. Això i un gran remat de guitarres. Un míssil que fa de trànsit cap a un segment més cadenciós “Nosaltres”, un tema que serveix per reflexionar sobre la consciència de ser “màquines programades” per fer el millor i el pitjor, amb un bonic acabat de cordes.

Zona de descans abans d’entrar en el reeixit tram final: de primeres, “Eterns secundaris”, potser un dels millors temes del disc, i potser també el més deutor de LHR en fons i forma, basat en una experiència real de frec amb la mort i de reconstrucció se suposa que a través del dol, quan en aquesta funció en què som actors secundaris perdem la por a fracassar i el fracàs ens desperta un somriure perquè sabem que estem condemnats a tornar començar de nou.

Un tall magnífic enganxat a “Regional preferent”, un símil futbolístic (que també hagueren subscrit els de l’Eliana), sobre el talent i el temps desaprofitat, una cançó que s’ha escrit al llarg d’un llarg període de temps (Albert Vañó explicava que una dècada), construïda sobre un crescendo imperial, entre Sigur Rós i Los Planetas, violins inclosos. I un text que et deixa una mica encollit, que parla de malsons que anuncien “el meu final”. Una paraula, “final”, repetida diverses ocasions abans d’alçar-se el mur de so i, finalment, perdre’s la música entre les notes de les cordes.

Final i principi d’un actor segurament secundari en la nostra escena, pel tipus d’aposta, no per la qualitat de la mateixa, però amb moltes coses a dir. Que esperem que continuen dient-les.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close