Tardor, un dels màxims exponents de l’indie-pop en llengua pròpia, celebraran el dissabte (18 de novembre) un concert per commemorar els dotze anys a sobre dels escenaris i per acomiadar-se del seu públic. Amb un currículum de 300 actuacions en directe i cinc treballs discogràfics, els valencians expressaran a la Sala Moon de València un adéu absolutament incert. Ningú sap si es tracta d’una aturada temporal d’uns anys o si les seues guitarres deixaran de sonar per sempre.
Les llàgrimes havien brollat als ulls del xiquet. El soroll de la grada feia minuts que s’havia apagat, la majoria dels aficionats havien desfilat alacaiguts per les escales i el senyal de televisió havia deixat de fixar-se en la trajectòria de la pilota. Amb la bufanda al coll, sense sentir les paraules dels seus pares, encara estava afectat per aquell gol a l’últim minut, per una darrera jugada que havia fet inútil el patiment durant els noranta minuts. L’alegria dels primers compassos del partit, d’aquell gol matiner, s’havien esborrat de la memòria. El seu rostre era la definició de frustració.
No hi havia la típica pregunta als seus pares: «Per què som d’aquest equip si últimament mai guanya?». No hi havia qüestionament dels colors. L’escut estava tatuat al cor. La seua sang era blanc-i-negra. Per a tots els moments joiosos i per a les èpoques d’acudir al camp amb un sentiment de desànim. La transmissió generacional s’havia produït. Aquells primers partits amb el seu pare, amb la seua mare, amb la seua àvia, amb el seu avi, havien forjat el seu sentiment. Simplement, sentia ràbia quan la seua germana li contava històries de títols i gestes que ell no havia viscut.
La devoció per una samarreta, la passió per una esquadra futbolística, la màgia de les nits inoblidables de Mestalla, definia perfectament a Tardor, un grup de música que des de fa dotze anys exerceix de matagegants a una escena gens propícia per a una proposta en llengua pròpia d’estil indie-pop. A l’etapa de regnat immisericorde dels ritmes sincopats, les dolçaines combatives i les lletres de resistència, va obrir-se pas una banda amb versos musicats que apel·laven al cor i a sonoritats de pulsió indie-pop. Una història de germen iconoclasta, com ho és haver estat del València CF en els darrers anys, com s’exhibeix en la seua cançó amb més reproduccions sobre la seua religiositat valencianista: «És això el que ens fa grans».

Aquesta lluita pels escenaris, per trencar amb el domini d’altres gèneres, d’apostar per competir a escala estatal, només tindrà una batalla més. Tardor s’acomiada dels escenaris aquest dissabte amb un concert a la Sala Moon de València. Un adéu que encara no saben si serà temporal, d’un bon grapat d’anys, o serà definitiu. «No és cap estratègia de màrqueting, ni cap tècnica per buscar una rendibilitat més gran. Sincerament, no ho sabem. Hem de parlar del nostre futur», afirmen des d’una banda incardinada al cap i casal del País Valencià, a una ciutat que han novel·lat a través de les guitarres, la bateria i els teclats.
«No tenim més horitzó que el concert del dissabte. És la primera vegada que després d’una actuació no tenim res més preparat i, per això, parlem del tancament d’una etapa. Sense ser dramàtics, és possible que siga l’últim concert de la banda, però no ho sabem cert», explica Àlex Martínez, veu i cara coneguda del projecte musical. «Calia un respir. No hi ha un context cultural favorable atès la incertesa sobre els suports institucionals a les indústries culturals, la pandèmia ens ha fet molt de mal i, a més, els components de la banda som més majors, amb més responsabilitats i menys temps per dedicar a la música. Tot aquest còctel explica el comiat», expressa.
La història d’aquest adéu, malgrat que els mateixos components de Tardor no n’eren conscients, va començar amb la presentació del disc El mal pas. Era un àlbum d’atrevir-se sense cotilles de producció, de gaudir amb la música que feien que va topar-se unes setmanes més tard del seu llançament amb l’esclat de la pandèmia de la COVID-19. «Som una banda que quan fem concerts, tenim capacitat de vendre discs i de sustentar econòmicament el projecte. Ara bé, quan no podem fer actuacions, no tenim cap manera de finançar-se. La pandèmia, en aquest sentit, va suposar un cop quasi mortal», narra Cesc Domènech, bateria de la banda.

«Després de la pandèmia, vam fer alguns concerts, però no vam poder compensar les depeses del nostre últim disc», assenyala. «Quan van alçar-se les restriccions, vam observar com es buscaven als grans grups per als festivals. Aquells situats en un segon estadi, com puga ser nosaltres, no teníem tantes ofertes per tocar», completa Martínez. En aquests moments complicats, després de la crisi vírica, va sorgir l’oportunitat d’efectuar un projecte com Veta, un dels quatre àlbums de la iniciativa d’Acció Cultural del País Valencià per celebrar els seus cinquanta anys d’existència amb un tribut als artistes musicals valencians que van fer carrera sonora en llengua pròpia.
El treball de Veta, tanmateix, va tenir efectes contraposats per a la banda. Van gaudir molt amb el projecte, però va acabar per desorientar-los musicalment. O, si més no, així ho reconeix Domènech: «Ens va vindre bé fer una cosa que ens abellia des de feia temps, que era versionar als grups que ens havien influït al pop-rock valencià. Ara bé, crec que ens va desdibuixar el projecte. Junt amb la pandèmia, aquest treball ens va deixar secs de cançons. Tardor va entrar en una situació complicada, especialment en el vessant emocional i creatiu».
«Ens vam quedar desorientats. El projecte del Mural Sonor va ser molt bonic, però ens va desconnectar una miqueta del nostre públic. Al final, eren dos anys sense traure material propi», agrega Martínez. Siga per l’impacte de la pandèmia, siga pel canvi de situació vital dels components, Tardor ha decidit fer un adéu incert, acomiadar-se d’aquells que van abraçar des d’un primer moment una proposta trencadora en temps de monarquia de la música combativa en llengua pròpia al territori valencià.
La revolució serà silenciosa (o no serà)
Cesc i Àlex amb prou feines havien superat la vintena de rotacions del sol al seu carnet biogràfic. No eren uns nounats al camp de la música, però els seus projectes anteriors no els resultaven engrescadors. Volien impulsar un grup de pop-rock en llengua pròpia, malgrat la dificultat del moment: l’escena valenciana fidel a l’idioma del país estava conquerida pels missatges de lluita i les sonoritats de tempo vertiginós. «Teníem clar el que volíem fer, però no sabíem si l’escena en valencià estava preparada», comenta Domènech.
Aquell duet va caminar a contracorrent de les dinàmiques de l’escena en llengua pròpia al País Valencià i va confeccionar junt amb David Garcia, guitarrista del grup, el seu primer àlbum, Revolució de l’estat latent. «Vam elaborar un disc sense pràcticament referents i desconeixent si la nostra proposa agradaria al nostre públic. I ho vam fer invertint quasi tots els nostres estalvis», relata Martínez. «Era un disc molt jove, amb molta energia i molt visceral. Ara bé, no tenia massa matisos, ja que reflectia la nostra etapa vital», defineix.

L’arriscada aventura va trobar públic. «Va haver-hi una bona acollida i vam fer el pas a convertir-se en un quartet amb la incorporació de Tono [Hurtado, baixista de la banda]», conta Domènech. «Amb la configuració d’un quartet, ja podíem desenvolupar la nostra visió musical, d’apostar per un indie-rock que connectava amb allò que s’estava cuinant a escala estatal, però especialment al panorama anglosaxó, amb influències com ara Artic Monkeys o Foo Fighters. Nosaltres volíem transmetre aquesta essència, però en valencià», desgrana.
«Va ser un gran salt, el qual es va materialitzar a l’àlbum Una ciutat invisible», apunta Martínez, qui dissecciona aquest segon treball de la banda «com a un mirall de la seua maduresa». «Hi havia una producció discogràfica bona. És un àlbum que els sents anys després i canviares poques coses», remarca. «Ha envellit molt bé aquest disc», destaca.
Entre la neu i una llum incondicional
La gran maduració de Tardor va arribar amb Patraix, un treball produït per Ricky Falkner, responsable del so dels discs de Love of Lesbian, Miss Caffeina, Iván Ferreiro o Lori Meyers. «Fou la materialització d’una evolució natural, un exercici de llevar-nos la careta musical», expressa sobre aquell àlbum Domènech. La banda, de fet, va sumar sonoritats sintètiques arran de la incorporació de Yeray Calvo als teclats, qui havia demostrat la seua màgia amb les textures i la gestió climàtica de les cançons amb Novembre Elèctric.
L’objectiu d’aquell treball era evident: lluitar per entrar dintre de l’escena estatal, amb l’agregat de cantar en llengua pròpia. «Aquell disc ens posa un poc al punt de mira, almenys a la indústria musical valenciana. Era un projecte sonor amb el qual vam fer la música que volíem, però dissenyat des d’un punt de vista més estratègic», assenyala el bateria. «La meta era encaixar dintre de l’escena de pop-rock alternatiu d’àmbit estatal», ratifica Martínez.
«Vam fer molts festivals, però la sensació final va ser que ens vam quedar a mitges. Vam comprovar que els límits eren els que eren, que no podíem canviar les regles d’una tacada. Vam ser conscients de quina era la realitat de la indústria estatal», reflexiona el rostre més conegut del grup. Tardor havia aconseguit que nevara a València abans d’hora amb aquell treball, que s’obrira una escletxa, però aquella irrupció, com l’efecte de la neu en tocar-la, de la il·lusió primera al fred de després, va congelar-se. Tanmateix, va néixer una llum incandescent que seria El Mal Pas, tot i apagar-la temporalment amb la crisi vírica.

Si Patraix tenia una dimensió estratègica amb la recerca d’un productor, El Mal Pas va ser un exercici de llibertat absolut, de gaudir sense els límits de les tendències. O dit d’una altra manera: una oda als seus gustos musicals i a una parròquia de devots de les seues sonoritats. «Sense un productor, no hi havia límits. Vam fer allò que ens abellia», afirma Martínez. De fet, hi ha una anècdota seua que ho exemplifica: «A Patraix, no em van deixar incloure un solo de saxo mentre que a El mal pas va estar present en el primer llançament. Al final, aquests ingredients musicals van fer-se més mainstream, com mostren les cançons de Viva Suecia. Tot això demostra que realment has de fer la música que vols».
El Mal Pas és la consagració del canvi experimentat amb Patraix, encara que amb un retorn als clàssics nord-americans com ara Bruce Springsteen. «Àlex, que és el compositor principal, comença a impregnar-se dels clàssics. Es redefineix el so únic de Tardor, amb unes lletres més precises, on la retòrica deixa pas als sentiments més concrets. S’aconsegueix una sonoritat clàssica que es combina amb el joc dels vents i unes guitarres que guanyen més presència», descriu Domènech.
El moment més viral de Tardor no arribaria amb cap dels seus àlbums, sinó, justament, amb aquell tema de tribut al centenari del València CF. «Aquesta cançó és el llançament més conegut de Tardor. I va viralitzant-se de manera inesperada perquè vam escriure-la des del sentiment, ja que els cinc components de la banda som valencianistes i, fins i tot, tres som socis del València CF. Crec que el tema va tenir una molt bona acollida perquè està escrit des de l’honestedat, des de la nostra estima al club», manifesta Martínez. «Encara més, hi ha aficionats d’altres equips que s’han vist reflectits parcialment en la cançó perquè es parla de la transmissió familiar, que és un element comú d’aquells seguidors de clubs que no són ni del Reial Madrid, ni del FC Barcelona», puntualitza.
«A través d’aquesta cançó del València, va haver-hi molts aficionats que van descobrir la nostra música. És cert que n’hi ha molts que van quedar-se només amb aquest tema, però per a diversa gent va exercir com a un reclam perquè ens descobrira», opina Domènech, qui ressalta: «Estic molt orgullós per haver construït aquest projecte amb la nostra llengua materna i amb la qual ens comuniquem els cinc membres del grup». «Estic orgullós de la contribució de Tardor a la normalització de la música estàndard o popular en valencià, de grups amb lletres allunyades de missatges combatius i centrats en l’amor o l’existència», incideix. L’essència d’un grup que diu un adeu incert, però amb la certesa que la seua música serà una llum incondicional, més que el record d’una nevada a València durant la tardor.