Saüc en flor, la inquieta formació que ens havia deixat un treball de preciosisme folk arrelat a la terra i el paisatge, l’EP ‘D’obaga’ (2021), i un segon curta durada que evolucionava cap a unes altres sonoritats més expansives, ‘Solei’ (2022), completen el tríptic amb un nou EP, ‘Albor’, un nou disc que mostra una versió més elèctrica. Un pas que, sortosament, no els fa perdre el seu sentit de la poètica, allò que feia distingible i estimulant el seu discurs musical. Una nova etapa artística que arranca hui amb el llançament d’aquest nou EP.
Si algú no tenia referències de Saüc en flor, la recomanació abans d’entrar en la nova proposta és que revise els dos treballs anteriors, un díptic que es va complementar amb un llibret que reunia les elaborades lletres del disc, paratextos i quatre poemes inèdits de Núria Bendicho, Guim Valls, Maria Sevilla i Oriol Sauleda, algunes de les noves veus més interessants de la literatura catalana.
El nexe amb Albor d’aquells primers EP’s és la producció d’Emili Bosch en Cardamomo Estudio, però també el mateix sentit de concebre la música com un instrument líric, una mena d’extensió multimèdia de la poesia. Això es veu claríssim en el tipus d’escenaris a què són convidats, amb més freqüència festivals poètics que trobades musicals convencionals. I tot que l’electricitat marca ara un abans i un després, una nova albada. Talls com «Dimonis», un dels més suggeridors, en què una institució poètica com Enric Casasses recita fragments procedents dels exorcismes de Jacint Verdaguer, resumeixen l’absoluta intenció de no perdre aquella essència.
El nucli original format per Genís Poch i Cassola (veu solista i guitarra), Carles Camps (guitarra i veus) i Gerard Avellaneda (baix, contrabaix i veus), va incorporar el bateria Jamil Mateos, un instrument que ja fa evolucionar el grup en Solei cap al folk-pop i el country-pop, un pas cap a un discurs més extrovertit però igualment líric. Títols estupends com «Atzur», «Aurtiga» o «Sulla» capturaven aquesta evolució.
Albor agafa uns altres camins, bandeja les sonoritats campestres (dit sense voluntat despectiva, ben al contrari: és difícil no sentir sobretot al principi una mica de nostàlgia) i abraça amb entusiasme gèneres com el funk, el jazz i la psicodèlia, però a la manera de Saüc en flor. El single que precedia Albor ja anunciava un canvi d’etapa: «Irresistible» és, tot just, una suggestiva peça de funk en què baix i bateria, més les línies de la guitarra elèctrica, ens proporcionen excuses per al ball. No és un joc de paraules: en el vídeo, el coreògraf Quim Bigas balla la cançó, en clau de dansa contemporània, seguit de la càmera d’Alicia Egorov. En el vídeoclip es pot veure l’actuació. Bigas, en tot cas, ha preparat coreografies per a totes les cançons.
Significativament, però, quan anem al contingut del disc ens trobem amb una peça com «Vetlla», un cançó que comença amb les veus reposades de Genís Poch i Elena Tarrats (qui ja havia col·laborat en treballs anteriors), bressolades per una línia lisèrgica de guitarra i una evocativa secció rítmica. Una cançó que preserva el misteri dels orígens. A partir d’això, l’esmentada «Irresistible» i «Gaig» ens endinsen en un altre terreny, amb esperit jazzy però amb la guitarra i el baix elèctrics, més la bateria, marcant enèrgicament la pauta.
«Malaverany» afegeig uns altres codis, flaires de pop mediterrani amb esperit jazz de nou i un fraseig amb un punt blues que realça un text que contrasta bastant amb l’aire festiu del tema: «La gent es va animant / d’un desig que se’ls emporta, / la primavera arriba / però jo els veig l’ànima morta». «Seu» agafa uns altres viaranys, ens proposa un to més ambiental i enigmàtic, que recupera en part el preciosisme del primer treball però amb un extra d’estranyesa, relligat amb una lletra cadenciosa i descreguda, que parla d’abandonar els somnis i seure.
L’esperit juganer torna i esclata en l’esmentada «Dimonis», un tema majúscul, amb una secció rítmica infecciosa i adhesives guitarres, magnífiques línies funk i un molt aparent solo de blues-rock que acompanya la veu de Casasses rescatant el Verdaguer exorcista («fa calor aquí, però més calor fa allà» (…) «el gat no s’ha menjat la rata i la rata s’ha menjat al gat»), un exercici sorneguer, surrealista. Un moment àlgid. I ara sí, tot i que l’evolució té el seu sentit, entre aquest «Dimonis» i, posem per cas, «Òliba», de l’EP del 2021, sembla que ha passat una era geològica.
Són els nous Saüc en flor i el seu Albor elèctric. Plenament fruïble. Però que projecta la imatge d’un col·lectiu sense por a la transformació, a la recerca. Un esperit obert que augura grans coses en el futur.
