Música / Debat

L’any zero de la metodologia musical valenciana

La presentació ahir de vesprada de l’Anuari de la Música Valenciana, batejat com ‘Any zero’, suposa el primer intent per dotar el sector musical del País Valencià d’un instrument estadístic i d’anàlisi a partir del qual desenvolupar el treball de recuperació i consolidació després de dos anys i mig de «dificultat extrema» provocada per la pandèmia. Grans esdeveniments i sostenibilitat, hàbits de consum, precarietat, creació d’estructures, paritat o turisme musical són algunes de les qüestions abordades pels més de 40 professionals de la música, la cultura i l’economia que hi han participat.

El volum, una iniciativa de la Federació Valenciana de la Indústria Musical (FEVIM) i de la Valencian Music Office, organisme creat des de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), presentat ahir al Teatre Rialto de València, és «la primera temptativa seriosa per part del sector musical valencià per crear un corpus estadístic que done sentit al treball dels diferents agents que participem en l’activitat musical», en paraules de Luis Óscar García, president de la FEVIM. Així, tot i que hi ha diversos estudis a escala estatal, «no disposem de dades recents sobre la realitat de la música comercial a la Comunitat Valenciana», explica la investigadora Paloma Medina.

Dit d’una altra manera, sabem que hi ha una bretxa salarial en el sector de gènere i edat d’aproximadament un 20%. O que en 2021, de recuperació pandèmica, hi hagué una facturació pel que fa a música en viu de 382 milions d’euros en tot l’Estat. «Però quin ha sigut l’impacte dels nostres cicles, festivals i sales de concerts a Castelló, Alacant i València?», es pregunta la investigadora i membre de l’equip de l’Anuari.

No es tracta únicament d’un tema de dades, sinó d’obrir debats importants. Raúl Abeledo, director de l’Observatori Cultural de la Universitat de València, planteja alguns de molt substancials relacionades amb la governança, com ara «el risc d’instrumentalització del sector per altres polítiques sectorials (com pot ser el turisme) o els models de negoci dominants com són els dels macrofestivals i la seua bombolla especulativa. D’altra banda, tampoc no podem oblidar qüestions de gran transcendència com és el mateix valor social assignat per la ciutadania al sector de la música, que en la pràctica es manifesta certament com a secundari».

Concert de Smoking Souls al Circuit Sonora @Claudia Marconell

En relació amb això hi ha la precària situació de les sales de concerts, abordada per Fran Bordonado, president de l’Associació de Sales Privades de Música en Directe (En Viu!), instal·lacions que han de lluitar contra la saturació de programes a l’aire lliure moltes vegades amb accés gratuït o amb entrades «molt per baix de mercat». «Aquesta realitat genera en la societat la perillosa i equívoca idea que la música ha de ser gratuïta o barata», es lamenta Bordonado.

També hi ha espai en Any Zero per abordar la professionalització dels equips tècnics, pels problemes de l’administració en contemplar el sector com una indústria, denuncia Iris Stella, membre de l’Associació de Tècnics del País Valencià (ATPV). Manca de professionalització i precarietat que abasta totes les professions del sector, que espera que el nou Estatut de l’Artista, extensible a la música, servisca per contemplar les nombroses singularitats d’aquesta activitat.

I per descomptat, està pendent millorar la visibilitat de les dones en l’escena musical, com palesa un article de la música i antropòloga Monty Peiró, un aspecte en el qual hi ha responsabilitats compartides. «Si ni els programadors ni les entitats públiques comencen a assumir la capacitat d’agència en el canvi de paradigma, es converteixen en contraforts d’un mur impossible d’enderrocar per les de baix, per més que l’empenyem», assenyala Peiró.

Concert de Sandra Monfort en BIME Bilbao, 2022 @Javier Rosa

Alguns d’aquests debats són de fons, tapats per una escena que gràcies a la quantitat, qualitat i diversitat de l’escena musical i a fenòmens massius com Zoo (hi ha una entrevista, entre altres, dedicada a Toni S. Panxo) transmet una imatge poderosa. Però com alerta el periodista musical Carlos Pérez de Ziriza, «no tot és de color de rosa» «Les dificultats estructurals encara es noten. La manca de segells discogràfics potents, d’altaveus mediàtics amb influència estatal, la sensació que tot és més fàcil a Madrid o a Barcelona, també inclús a territoris als quals la llengua pròpia fa temps que genera un circuit amb el qual els músics es poden guanyar la vida (Euskadi, Galícia). Però el camí avançat durant l’última dècada és molt gran. És indiscutible. I no sembla que tinga marxa enrere, perquè molts dels avanços han nascut de la iniciativa privada o bé d’una autogestió que ha calat en el públic i que no ha requerit cap respiració assistida. Ha penetrat sense intermediaris», argumenta.

Èxit artístic que ha vingut acompanyat de la creació de certes estructures organitzatives, com explica el musicòleg Josep Vicent Frechina, com ara en el tema del management, que podrien permetre superar la «vulnerabilitat històrica i propiciar la seua imprescindible continuïtat», diu respecte de la música en la nostra llengua. Frechina, en tot cas, recorda que malgrat aquesta “segona primavera”, el període també ha servit per repetir algunes frustracions històriques, com el naixement i desaparició de segells discogràfics. Per la seua banda, la periodista Marta Moreira fa alguns apunts sobre la necessitat de tenir cura i preservar la necessària escena underground, la part menys visible del sector, però que atorga consistència artística a una cultura.

La visió institucional

Mentre anem acumulant dades i posem sobre la taula debats no resolts o en vies de resoldre’s, l’administració valenciana aprofita aquest Any Zero per reivindicar el seu paper dinamitzador. Així, la directora adjunta de Música i Cultura Popular de l’IVC, Marga Landete, posa sobre el tauler l’augment en producció musical pública, dels 550.000 euros del 2015 als 2,2 milions previstos per a 2023. Augment equiparable a les ajudes al sector, fins situar-se en quasi dos milions d’euros, i a la Fira Valenciana de la Música (Trovam!). Els Premis Carles Santos i el seu augment progressiu de candidatures (quasi 500 l’any 2022) o la projecció estatal i internacional són assoliments reivindicats per Landete, una dona que va arribar a la gestió després d’haver promogut l’associacionisme musical.

Un tema per cert, el de l’associacionisme, que ha fet un salt, almenys en l’àmbit empresarial. Com explica Armand Llacer, director de Trovam! I també responsable editorial de la publicació, «actualment, un total de 70 empreses musicals de València, Castelló i Alacant estan organitzades en associacions reconegudes per l’administració. Es tracta d’una circumstància sense precedents en l’àmbit musical de la Comunitat Valenciana, que marca una tendència que ja no devia tindre marxa enrere».

També des de les institucions, en aquest cas a través d’Eudald González, tècnic de l’Ajuntament de Gandia, es reivindica el Circuit Cultural Valencià com una eina útil de dinamització i territorialització, pel que fa als usuaris: vora 180.000 espectadors entre els diferents espais. I també de suport al sector: 186 empreses i 325 grups (251 valencians) s’haurien beneficiat de les contractacions.

També des de les institucions i per descomptat per part dels promotors musicals es reivindica el País Valencià com «un territori de festivals». Certament, tres dels deu més nodrits de l’Estat (Arenal Sound, Rototom i FIB: uns 700.000 assistents) es fan a terres valencianes, amb una facturació per al conjunt que arriba al 7,6% del total de l’Estat, lluny en tot cas de Catalunya i Comunitat de Madrid, que suposen més d’un 20% cadascun. Un sector, el dels festivals, consentit des d’institucions i ajuntaments, per les seues implicacions turístiques (Turisme Comunitat Valenciana va invertir quasi un milió d’euros en promoció de música i arts escèniques), però l’atenció sobre el qual no hauria de fer oblidar les activitats no tan massives, com la música de repertori, el jazz i unes altres manifestacions.

Concert de Sedajazz al Festival de Jazz de València, 2022. Palau de la Música de Valencia ©Contra vent i fusta

En l’article final, que serveix una mica de resum, Armand Llacer lamenta que queden pendents qüestions fonamentals com la «manca de recintes musicals amb condicions adequades», la inseguretat jurídica i la «complexitat administrativa» o la necessitat de fer aterrar els plans dissenyats per Cultura per connectar-los amb el dia a dia del sector, per millorar la creació d’ocupació estable, la millora en la dotació i orientació de les ajudes. Per sobre de tot, tanmateix, Llacer insisteix que «necessitem un corpus analític que projecte una imatge clara de la nostra realitat», un sistema d’anàlisi que «traga a la llum el valor de la música en termes econòmics i ocupacionals». «En definitiva, que ens done arguments mesurables perquè pugam continuar reivindicant la música en directe com una activitat necessària i imprescindible en el desenvolupament de les persones i la societat», conclou. Afegiríem que no sols la música en viu: com afecten els nous hàbits de consum als nostres músics, la presència i dinamisme en les plataformes (millorat en els últims temps pel que fa a la generació d’audiovisuals, com explica Pau Berga), també hauria de ser motiu d’estudi detallat.

L’espai fotogràfic que clou el volum, ple d’imatges que reivindiquen el paper dels pioners i que transmeten la felicitat de la música en viu, remou i ens fa somriure. Però darrere d’això hi ha tota una indústria que necessita dades, anàlisi i metodologia per conèixer la seua realitat i poder actuar millor. Any zero és el bon propòsit del 2023, un canvi de paradigma. Prompte sabrem si els bons desitjos s’han complert.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close