Música

L’arannà fan escoltar Rodoreda amb els codis del segle XXI

No és qüestió a hores d’ara de descobrir la innegable musicalitat de la prosa de Mercè Rodoreda. Una altra cosa és donar-li a aquell tret distintiu un sentit literal: és el que fa precisament el duo eivissenc-català L’arannà amb un disc de debut, ‘La salamandra’ (Blau Atzavara, 2024), que s’agafa al conte homònim de l’escriptora i altres narracions per fer una passejada musical en clau de pop contemporani i pinzellades experimentals. Codis renovats per a un treball que és tot intencionalitat.

La catalana Anna Sala i l’eivissenca Lara Magrinyà, pianistes de formació clàssica, s’aliaren després de passar per l’ESMUC en un projecte que ha acabat agafant la forma d’un flamant primer disc que s’abeura de fonts i influències diverses. La salamandra sembla deutora de les exploracions del pop-folk electrònic de Marina Herlop, Maria Arnal o Marala, entre altres possibles referents com ara Rosalía. Però L’arannà també es beneficia de la formació en terrenys com la música clàssica, el jazz i, en general, l’actitud esponja insaciable que mostren les noves fornades de músics.

Amb tot, on el projecte es fa singular és en una proposta textual valenta, la d’agafar textos narratius, en aquest cas de Rodoreda, per confeccionar les cançons. Una opció a la qual arriben després d’haver fet el recorregut més convencional de musicar textos poètics. En qualsevol cas, l’homenatge implícit a Rodoreda demostra la profunda petjada que l’escriptora està deixant entre la gent creativa de les noves generacions, no sols del camp de la literatura.

“Hi ha hagut moments que m’hauria venut l’ànima i les cames per una mica de jardí”, canten en “Jardí vora el mar”, una frase procedent de la novel·la homònima amb l’ordre dels mots lleugerament alterat per aconseguir extraure expressivitat poètica de la prosa de l’autora. Un procediment que trobarem en altres moments del disc, canviant les frases de lloc. Es tracta més enllà d’això d’una cançó suggeridora amb una base electrònica i una línia enèrgica de piano que bressolen un deliciós fraseig d’arrels mediterrànies rematat amb un final molt de pop urbà.

Altrament, sobre l’impressionant relat “Flor negra” (del volum De viatges i flors), L’arannà construeixen un tema ambiental, amb un punt misteriós, que es fa fort amb el dens mant electrònic que fa de terra perquè arrele el magnífic text de Rodoreda: “Set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués. / I mil formigues van donar la vida perquè tingués / el seu color i la seva mena de vernissat. / Sembla un clavell arrissadíssim i amida un pam. / S’obre durant setanta nits-nits: (…) / Una pena que, com les penes més grosses, / no es pot explicar. / No la deixis fugir; si aquesta pena se n’anés, / tornaries a no ser ningú”.

“Poble de vidre”, del relat “Viatge al poble de vidre” (Viatges i flors), és un tall més àrid, de manera segurament deliberada, perquè el contingut del relat fa pensar en el món hostil de La mort i la primavera: “I a força d’amagar el seu mal humor, / o el desig de matar, / de contenir la seva cara en morir d’amor / i a força d’ofegar passions, instints o la seva maldat, /acaben que no en tenen”. L’aridesa, tanmateix, acaba derivant en un joc de veus creuades, analògiques i sintetitzades, en un crescendo espectacular acompanyat pel piano i els efectes digitals. Superb.

Un altre tema que també deu la seua força als arranjaments vocals és “Flor vergonya” (relat de Viatges i flors). Encara més perquè es tracta d’un micro-conte, de nou amb frases una mica alterades per traslladar la frase final de l’original rodoredià al principi: “No vol que la retratin. / Mentre els pètals se separen de la poncella ella se’ls espolsa. / Ella no vol ser flor”. La nova ordenació podria donar lloc a un bon debat semiòtic, però comptat i debatut, la versió de Sala i Magrinyà és igualment expressiva i eficaç.

Cap al final hi ha un cert canvi de registre, amb un parell d’adaptacions procedents de relats de La meva Cristina i altres contes. El primer és “La meva Cristina”, una història tristíssima amb un final bellíssim que demanava una mirada musical més reposada que s’arrodoneix amb arranjaments rics i suggeridors. Mentrestant, en “La Salamandra”, història de les conseqüències sobre una jove d’una relació amb un home casat, hi ha un desenvolupament més llarg, al qual hi contribueix la col·laboració del pianista Marco Mezquida en un segment preciós. Un tall amb flaire de cançó d’autor passada pel tamís dels nous llenguatges i una interpretació molt sentida. Moment àlgid del disc.

I, entre aquestes dues cançons, un tall juganer i ballable, “Flor boja”, de Viatges i flors, amb el bit al servei d’una estructura reiterativa (“és molt enganxosa, és molt perillosa”), ajustada a una corfa molt electrònica. Un saber vestir les cançons en funció del que demanen que parla positivament de la producció de l’àlbum, compartida pel duo amb Emili Bosch. Treball que té a veure segurament amb el bagatge d’haver fet rodar i créixer les cançons en directe. El resultat, en tot cas, és un inesperat i esfèric tribut a l’escriptora amb huit cançons que acaben sabent a poc.

El millor símptoma possible.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close