Música

Les 24 cançons per acomiadar el 2024

Fidels a una xicoteta tradició anual, fem l’arreplegada d’un grapat de cançons en la nostra llengua del 2024, entre bones, boníssimes i extraordinàries, que ens servirà per acomiadar un any del qual no guardarem un bon record. La música, com sempre, ens ha ajudat a portar millor els entrebancs individuals i col·lectius. I com que som de la vella escola, sols hem triat temes associats a àlbums apareguts durant l’any, per a tots els paladars (o quasi) i sense ànim de jerarquitzar. A gaudir.

Maria Jaume. “Mala via”, Nostàlgia airlines (Bankrobber).

La mallorquina Maria Jaume, millor disc de l’any dels Premis Enderrock 2024 per Nostàlgia airlines, és una de les grans triomfadores de l’any. Amb la producció de Lluís Cabot, el salt definitiu al pop urbà, abordat amb una mirada perifèrica, ha fet ballable la proposta sense perdre profunditat i ha vingut acompanyada de cançons adhesives i perdurables. “Mala via” tan sols és una petita mostra del molt i bo que trobem en el disc.

Mar Pujol. “Per cada u”, Cançons de rebost (Hidden Track Records).

La manera de vestir les cançons és important, però el despullament i la capacitat d’emocionar des de la senzillesa és cosa de privilegiats i privilegiades, com ho és Mar Pujol, la jove cantautora de Prats de Lluçanès que ens ha enlluernat amb una col·lecció de joies veritablement emocionant, Cançons de rebost, Premi Enderrock al millor disc d’autor. Tria complicadíssima que ha acabat en un tema majúscul, “Per cada u”.

Dan Peralbo i el Comboi. “Bang bang bang”, Dan Peralbo i el Comboi (Cooperativa Montgrí).

Els de Torrelló (Osona), són una de les sorpreses agradables de la temporada. Des dels inicis, Dan Peralbo i el Comboi han traçat un camí que els ha dut a exhumar amb èxit la vella fórmula del pop de guitarres amb el guiatge dels Cala Vento i el seu segell. Onze talls aparents i divertits, magníficament facturats, que transmeten ganes de viure. Difícil tria que ens ha dut a “Bang bang bang”.

Guillem Gisbert. “Les dues torres”, Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán).

En el seu primer treball en solitari, el barceloní Guillem Gisbert proposa una col·lecció de cançons que podria haver format part dels moments de recer de qualsevol dels darrers discos dels Manel. Controlada l’èpica i la voluntat d’expansió, ens queda un grapat de temes que han fet forat aquests mesos, convertint Balla la masurca! en un dels àlbums de l’any. La tria, gens fàcil, la polièdrica “Les dues torres”.

Figa Flawas. “Es ven”, La calçotada (Halley Records).

Designats en els Premis Enderrock com artista de l’any per La calçotada, la formació de Pep Velasco i Xavier Cartany, Figa Flawas, ha lliurat un dels àlbums més addictius de 2024, la rèplica en català a l’imparable onada de les músiques urbanes. Els catalans, però, han anat fixant-se en els models més ambiciosos, allà on darrere l’aspecte aparentment superficial dels títols o les lletres hi ha un treball conscient i conscienciós. I de vegades, transcendent, com en aquest “Es ven”, amb sample de Raimon, Enorme.

Anaïs Vila. “Ara sempre”, Ara sempre (Temps Record).

Ara sempre hauria de ser el treball que acabara de posar el focus sobre Anaïs Vila (Santpedor, Bages), qui ha lliurat un àlbum senyorial de pop autoral, d’absorció lenta, fet des del recer i l’estima, que t’acompanya com un matí mandrós de festa. I que no ha deixat de fer-ho des que va aparèixer, a principis d’any. Posats a escollir, us proposem el tema titular, “Ara sempre”.

Ferran Palau, “Un segon”, Plora aquí (Hidden Track Records)

Una altra delicatessen de la temporada, aquesta més esperable, és el nou disc de Ferran Palau, Plora aquí, una mena d’homenatge als monstres amables de quan érem infants, aquesta pulsió ve amplificada. I es combina amb una evolució sonora subtil, però que representa un evident pas endavant, un obrir portes cap a uns altres territoris sonors. En la difícil tria, ha guanyat “Avui”, pur Ferran Palau. Un altre tresor per a la col·lecció.

Alidé Sans. “La Molièra”, Arraïtz (Dmusical)

L’artista Alidé Sans (Bausen, la Vall d’Aran, 1993) ha esdevingut segurament la veu més visible i poderosa de la cultura aranesa, Arraïtz el seu nou projecte musical, arrel en la variant aranesa de l’occità, està cosit amb huit cançons procedents de la tradició oral occitana a les quals dota d’una corfa rabiosament contemporània. “La Molièra” és un dels fragments irresistibles del pack. El valor de la diversitat.

Borja Penalba. “A Ciutat-K amb Paul Valéry”, Giròvag (Blau DiscMedi / Metrònom).

Borja Penalba (València, 1975), productor, músic d’acompanyament i motor de projectes diversos, presentava aquest 2024 el seu primer àlbum en solitari, (Blau DiscMedi / Metrònom, 2024), un disc imponent de cançó d’autor amb textos de procedències diverses, però un fil conductor que podria ser la vida i la mort. Una col·lecció imponent on destacava aquest “A Ciutat-K amb Paul Valéry”, sobre versos de Ventura Ametller.

Pau Vallvé. “Nosaltres”, Agorafília (Autoedició).

Agorafília’, el divuité de la trajectòria del músic barceloní Pau Vallvé, és un disc facturat des d’una mirada més col·lectiva però amb el segell sonor propi. I que, temàticament, manté les constants vitals de la que podríem considerar l’etapa de maduresa: positivisme i immediatesa. A més de contenir molt bones cançons. De les que més ens ha commogut, aquesta estupenda “Nosaltres”. “La vida no es té, la vida es fa”, canta. Doncs això.

Andreu Valor, “Documentals”, A mamar tots els versos! (Autoedició).

El cantautor de Cocentaina Andreu Valor no podia faltar a l’Any Vicent Andrés Estellés, celebrat amb motiu del centenari del poeta de Burjassot. I no va faltar. En A mamar tots els versos!, acompanyat dels seus inseparables Blai Antoni Vañó i Hèctor Tirado, reformula visites anteriors al poeta, fa noves versions i arma un disc imponent amb algunes cimeres com aquesta imperdible “Documentals”.

Joan Colomo. “Tot és molt difícil”, Tecno realista (Montgrí).

Joan Colomo (Sant Celoni, 1981), un dels músics més respectats de l’escena, suma un nou treball en solitari amb Tecno realista, un disc artesanal, facturat íntegrament per l’artista, que continua pouant des del pop d’autor, títol irònic a banda, en un món difícil de viure i ple de contradiccions. Per això, la cançó que millor el representa siga aquest “Tot és molt difícil”, una miniatura amb molta molla en la lletra. Escolteu-la perquè sota una aparença lleugera apareix contingut el signe dels temps.

Roko Banana. “El cel”, Fins que surti el sol (Aloud Music / Saltamarges).

Us proposem una mica de rock, per variar. Això serà cosa del trio de Banyoles Roko Banana, una formació entre el math rock i el punk contemporani que ha anat solidificant i madurant el seu so fins a afinar la proposta en un flamant disc del 2024, Fins que surti el sol, set temes granítics, ben acabats i presentats entre els quals destaquen talls com “Albert Serra” o aquesta irresistible “El cel”. Bravo.

Xarim Aresté. “Un idioma nou”, Un idioma nou (RGB Suports)

L’artista de Flix (Ribera de l’Ebre) Xarim Aresté torna a publicar un àlbum amb la responsabilitat afegida de la càlida i merescuda acollida de Ses entranyes (2022). Un idioma nou manté les constants vitals d’aquell àlbum majúscul, una mena de sàvia ortodòxia musiscal que sempre ens deixa un bon grapat de joietes. La nostra preferida és el tema titular, “Un idioma nou”. Classicisme en el millor sentit possible de la paraula.

Pep de la Tona. “Caminem la nit”, El temps de la calor (Maldito Records).

Després d’una etapa dedicada a la tasca política, Josep Nadal (La Gossa Sorda) tornava a l’activitat musical amb un disc en solitari, amb un nou alies artístic, Pep de la Tona, que recupera les constants vitals i musicals del projecte que li va donar projecció i visualització. La qual cosa no té res a reprotxar, sobretot si s’acompanya de cançons, com “Caminem la nit”, que podrien figurar al costat dels grans himnes de La Gossa Sorda.

Sociologia animal. “Corredor del Mediterrani”, Contrapoder Vol. 2 (Autoedició).

Un altre temàs, però d’una formació molt menys coneguda, és “Corredor del Mediterrani”, un dels talls hip-hop del curs, una lletra espectacular rapejada amb bona cosa de flow sobre uns sensacionals arranjaments i bases mariachis. El nom dels artistes que hi ha darrere d’aquesta meravella és Sociologia animal. I quan escolteu la cançó apuntareu el nom per no oblidar-vos-en.

Oques Grasses. “Córrer pels camps”, Fruit del deliri (Halley Records).

Escrivia Moisés Pérez en un article titulat “Hedonisme frutal”: “Com si es tractara d’un banquet de fruites musicals, condimentades amb una salsa de sabor electrònic, Oques Grasses ha experimentat un revolt sonor sintètic amb traces d’aproximació raveFruit del Deliri, l’últim treball de la banda d’Osona, és una exaltació d’hedonisme melòdic, de transgressió juganera amb el pop electrònic mainstream“. Doncs això. Una mostra, la preciosa “Córrer pels camps”.

Blaumut. “Camises de palmeres”, Abisme (Fanatik / Blanco y Negro).

Una de les formacions musicals catalanes més singulars, Blaumut, torna a situar-se sota els focus amb la publicació del seu sisè treball en llarga durada, Abisme un àlbum en dos capítols: un primer amb cinc cançons que es publicaren a l’abril, en format digital, i un segon lliurament, amb cinc temes més, que completen un disc amb els trets d’elegància i bon gust que identifiquen el grup però algunes eixides de la zona de confort, com aquesta cridanera “Camises de palmeres”.

Miquel Gil. “Nineta”, Viatger (Menuda Gràcia).

Hi ha joves que naixen vells i veterans que sempre es mantenen joves. L’artista de Catarroja Miquel Gil pertany a aquesta darrera espècie. Amb una extensa carrera al llom, encara continua provant i investigant. I publicant discos com Viatger, la seua particular i contundent reacció contra l’edatisme. Que mostra la seua rotunda vigència artística, amb talls imperials com aquest “Nineta”.

Ginestà. “L’adéu”, Vida meva (Hallay Records).

El duo format pels germans Júlia i Pau Serrasolas sempre s’ha destacat per cantar a l’amor. L’excepcionalitat del seu nou treball, Vida meva, com escrivia Júlia Nét, “rau en la voluntat de narrar i contar l’amor que senten els components de Ginestà cap a diferents persones i moments. Cançons per a la mare, per a la Júlia, per a parelles i exparelles, per als fans i amics, però, sobretot, per a ells mateixos”. Estima que destil·len fins i tot cançons de comiat com aquest deliciós “L’adeu”.

Els Amics de les Arts. “Aquests dinars”, Les paraules que triem no dir (Pistatxo Records).

Sols uns mesos després de posar en circulació Allà on volia (2023), amb el seu propi segell Pistatxo Records, el trio barceloní Els Amics de les Arts tornaven amb un nou cançoner de títol sensacional, Les paraules que triem no dir, amb talls que no havien vist la llum en el disc anterior. No per falta de temes, sinó perquè hi havia cançons suficients per dues tongades tan seguides. La mostra, una cançó estrenada en realitat al desembre de 2023, ara fa un any, i que és com una nadala, “Tots aquells dinars”.

La Fúmiga. “Covards”, Tot està per fer (Halley Records).

En algun moment havia de passar que la formació d’Alzira La Fúmiga, el grup en actiu més popular del País Valencià, es trobara amb The Tyets, l’especular formació catalana. Dues màquines d’agitació pop. El resultat és “Covards”, un dels molts moments àlgids del nou treball dels valencians i un altre encert quan parlen de desamor, Tot està per fer. Nom, per cert, de la col·laboració que fan en el mateix àlbum amb Ginestà. L’han rebentat de nou.

Atlàntic. “Baina!, Desnivell positiu (Autoedició).

En un context no massa generós per a la música de guitarres, recuperem un dels discos de power-pop de l’exercici, el retorn dels valencians Atlàntic amb segurament el seu millor àlbum, Desnivell positiu. Un treball que s’obre amb un riff infecciós, com ha de ser, que puja amb una tornada igualment adherent i amb unes quantes capes. Un treball amb molts talls disfrutables. Com “Aquests dinars”, “Baina!” és un avançament de finals de 2023 que ha fet vida el 2024. I per això se’l trobareu ací.

Palmer. “Nadala del desert”, Conxorxa (Poni de Troia)

Palmer, el duo de música electrònica format per Aina Monferrer Palmer i Jordi Palau, antic membre dels mítics Orxata Sound System. ha llançat un quart disc, Conxorxa, en el qual aprofundeixen en el concepte de “transfolk” a través d’un grapat de temes que barregen la tradició popular amb els recursos electrònics i una ingent mala llet en les lletres. Tanquem aquesta llista, no podia ser d’una altra manera en aquestes dates, amb “Nadala del desert”. Una cançó atapeïda de capes, significativa i, en el tram final, ballable. Que tingueu un gran 2025.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close