Música

Les analogies de la vida amb la música

La recent publicació del llibre de Daniel Barenboim ‘Music Quickens Time‘ en traducció castellana de Francisco López Martín i Vicent Minguet i editada a Acantilado amb el títol de La música despierta el tiempo, convida a una sèrie de reflexions, de vegades a mode de pregunta sense resposta.

Ja fa temps que la faceta humanística de Daniel Barenboim depassa (o s’iguala) a la seva dimensió com a músic. Virtuós pianista i referencial director d’orquestra, l’aurèola humana i intel·lectual de l’artista argentino-israelià s’ha vist envoltada en més d’una ocasió de polèmiques a l’entorn del seu suport, per exemple, a la causa palestina. Amic i col·laborador del traspassat assagista i acadèmic Edward Said, Barenboim va fundar amb l’autor d’Orientalism la Wester Divan Orchestra, que aplega entre els seus faristols músics palestins i músics israelians, amb l’objectiu de demostrar que davant del fet musical no hi caben les fronteres, les ideologies o el color de la pell. Batuta de referència dels drames musicals de Wagner, Barenboim ha entès la resistència dels músics jueus a interpetar les obres de l’autor de L’anell del Nibelung, però s’ha posicionat en contra de la tàcita prohibició de tocar Wagner a Israel, reconeixent d’antuvi la baixesa moral del personatge davant de la seva gegantina i inabastable personalitat artística.

Tot això forma part del llibre La música despierta el tiempo, que Acantilado ha editat recentment, en una nova mostra de la sensibilitat que l’editorial catalana mostra cap a l’assaig musical. Ja en temps de Jaume Vallcorba, la nòmina de títols era rellevant i la “tradició” sembla assegurada en una clara línia continuista a mans de Sandra Ollo.

LLibre d’Acantilado

De la fenomenologia a les variacions

El llibre de Barenboim aplega un seguit de textos que aparentment poden resultar no pas contradictoris, però sí distants entre ells. Segurament, perquè la primera part (“El poder de la música”) té un caràcter més unitari respecte d’una segona part (“Variaciones”) que aplega un seguit d’articles i entrevistes de l’autor. Però en realitat, la substància és la mateixa. O, per dir-ho en termes musicals, el leitmotiv atravessa de punta a punta les poc més de dues-centes pàgines del volum: del que es tracta, en definitiva, és de saber “llegir” la música a la llum del nostre dia a dia. I és que Daniel Barenboim té la immensa capacitat i destresa de veure l’actualitat com si es tractés d’una forma o d’un gènere musical, des de la fuga fins a la gran literarura orquestral, passant per la veu humana, per les variacions o pel retrat de personalitats que han marcat la seva trajectòria humana i artística com ara Wilhelm Furtwängler o Pierre Boulez, destinataris de dos capítols inclosos a la segona part del volum.

Barenboim es planteja en un primer moment les relacions entre música i pensament, en una línia metodològica que podria fer pensar en Celibidache, Husserl o en aquell llibre de referència que és La músique et l’ineffable de Vladimir Jankelevitch, segons el qual en la música hi hauria un doble vessant: l’expressivitat i la inexpressivitat, la profunditat i la superficialitat, el significat i el no significat. Cosa que en certa manera actua sobre la distinció entre el sentir i l’escoltar. Aquesta dicotomia impregna de manera contundent el segon capítol del llibre de Barenboim, que afirma: “escoltar música implica també sentir-la, per comprendre el relat musical. En conseqüéncia, l’escolta és audició més pensament” (p. 42). Això du l’autor del llibre a denunciar l’ús frívol i abusiu de la música en contextos com un ascensor (la coneguda com a “muzak”) i la seva exigència del silenci i la necssitat de concentració absoluta per part de qui l’escolta.

A les seves classes i conferències, el nostrat i enyorat Oriol Martorell acostumava a exclamar, amb la seva característica i contundent vehemència que “en nom de la música hem de reivindicar el silenci”. És obvi, perquè el silenci forma part del ritme i aquest és l’essència del llenguatge musical. Però per percebre’l ho hem de fer també des d’un silenci que Kandinsky qualificaria com a “silenci interior”.

Barenboim i Edward Said

Sentit interpretatiu

Les paraules de Barenboim incloses en aquest impagable volum remeten també a l’hermenèutica, és a dir al fet interpretatiu inherent al propi fet musical. Aquí és on Barenboim esgrimeix la llança de la llibertat individual enfront del pensament únic, políticament correcte, partint de la base que “un intèrpret tan sols pot presentar alguns aspectes de la música en el transcurs d’un concert, però no expressar tot el que conté la partitura” (p. 53). En la mateixa línia, el director argentí nega l’existència de la “fidelitat absoluta a la partitura”. Una estirada d’orelles als criteris filològics de col·legues i companys de generació com Harnoncourt o Gardiner, cap a qui Barenboim expressa respecte, però no afinitat de criteris. Ho deixa clar i hi insisteix de nou en el capítol 4 de la segona part quan afirma: “Crec que centrar-se exclusivament en la interpretació historicista i en l’intent de reproduir el so de les formes antigues de fer música resulta limitador i no constitueix cap senyal de progrés” (p. 160). I hi torna en el capítol dedicat a Mozart -juntament amb Bach, pedra de toc del Barenboim pianista i director d’orquestra-: “Aquest moviment ha separat en certa manera els elements individuals de la música -el so, el tempo– com si fossin independents entre si, cosa que em sembla un enorme contrasentit” (p. 195).

Posicionament ètic i polític

La ideologia cívica i política de Barenboim ha traspassat la seva dimensió com a músic director d’orquestra i virtuós pianística. Perquè l’artista que ens ocupa és un home llegit (el referent spinozià és un altre dels seus eixos ètico-estètics) i com a tal sap llegir el món que l’envolta, sempre partint de la textura musical. Per a Barenboim, l’ésser humà du amb ell una dimensió pensant i això l’aboca a la reflexió contínua, tot i que no sempre en sigui conscient. Per això, Barenboim parteix de la base que “en la música, res no és independent; s’exigeix un perfecte equilibri entre intel·lecte, emoció i temperament” (p. 72). I això justifica i explica el paper de l’orquestra com a tal i les bones intencions de formacions com la ja citada Wester Divan, creada el 1999 amb Edward Said.

“La veritable acceptació significa reconèixer la diferència i la dignitat de l’altre (…) Una de les lliçons més importants de la música és l’acceptació de la llibertat i la individualitat de l’altre”, afirma Barenboim (p. 77). ¿I no és aquesta la feina d’un membre d’una orquestra en relació a un altre? ¿No toca un clarinetista en funció de les dinàmiques de volum d’atac i d’intensitat d’una trompa, d’un violí o d’una marimba? ¿No respecta una viola els compassos d’espera ocupats per les frases arpegiades d’un primer o segon violí?

La música no pas com a solució alternativa, sinó com a model (p. 78) ajuda a entendre’n la necessitat, per fer front a les injustícies d’un món esbiaixat i dividit en diversos blocs al que es pot enfrontar el reball dins d’una orquestra. Per a Daniel Barenboim, “de vegades és més fàcil aconseguir l’impossible que assolir allò difícil” (p. 85). I ell i Edward Said van aconseguir allò que semblava impossible: que un música israelià i un músic palestí s’asseguessin junts per llegir, tocar i interpretar la gran literatura simfònica del classicisme o del romanticisme. Una mateixa mirada per obtenir el millor so, independentment de les divergències socials, culturals, religioses i polítiques que abans els separaven. La música els va fer entendre que una altra mirada és possible quan se sap escoltar.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close