Música

Les cançons de Juli Garreta

En un moment i en un context en què la crisi del disc (això vol dir de la música enregistrada en un suport tangible) és un fet més que provat, cal titllar d’heroica la tasca de segells com Ficta que, desafiant els estranys signes dels temps, continuen editant CDs. Més encara quan en el seu catàleg s’aposta per música catalana mal o poc coneguda (o directament desconeguda) o desvirtuada per determinats i absurds clixés.

Aquest podria ser el cas de la música de Juli Garreta (1875-1925), un compositor associat a la sardana però que té moltes obres al marge de les músiques al servei de la “dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Al llarg dels seus cinquanta-anys, l’artista de Sant Feliu de Guíxols va llegar-nos, efectivament, una seixantena de sardanes. Però també més de trenta obres per a orquestra, unes quantes de cambra i una seixantena per a veu i piano.

Monument a Juli Garreta a Sant Feliu de Guixols

Precisament, de les seixanta cançons de Garreta se’n conerven vint-i-una. I, gràcies a la recerca de musicòlegs com Joaquim Rabaseda i Guillem Martí, Ficta Edicions ha presentat el disc Records i somnis, protagonitzat pel tenor Roger Padullés i pel pianista Francisco Poyato. Un treball amb voluntat de ser integral, a l’espera que a través d’investigacions posteriors apareixin noves cançons.

Garreta va escriure-les entre 1900 i 1907, en plena eclosió d’un modernisme (o d’un prenoucentisme) que maldava per generar un model musical propi, autòcton, que reivindiqués la llengua catalana però “protegint-se” del que aleshores es considerava vulgar i previsible, és a dir el género chico i l’òpera italiana. Eren temps de Joaquim Pena, de l’Associació Wagneriana i de la revista Joventut. Eren, en definitiva, altres temps.

Escampades i moltes d’elles perdudes, ara aquelles cançons veuen la llum per revelar-nos la saviesa d’un músic sovint emmirallat en el prolífic univers de Franz Schubert, palpalble en pàgines com Orfe!, Cançó de l’aire o La molinera, per citar-ne tan sols tres.

Sensible a la poesia del seu temps, Garreta va posar música a poemes de Jacint Verdaguer, Víctor Català (Caterina Albert) o Apel·les Mestres entre d’altres. I els resultats són sorprenentment extraordinaris. Confesso que “sorprenentment” perquè aquells clixés a què abans feia referència podrien fer pensar en unes obres excessivament amarades d’elements populars o folcloristes i no és així. I quan ho és, la cosa és plenament justificada, com ara cançons amb text anònim com ara Corranda o L’hereu Riera. O bé en la citada La molinera, amb text d’Apel·les Mestres.

Al llarg de les vint-i-una cançons conservades i ara feliçment enregistrades, palpiten sons elegíacs (El reliquiari, Scherzo, La non non trista) o la cançó que per a mi és el punt culminant del disc, En l’enterro d’un nin sobre text de Verdaguer), expansius, lluminosos i joiosos (Primaveral, Alpestre, Ave Maria), tot i que el que presideixen aquestes composicions són els aires intimistes, ocasionalment a mode de cançons de bressol (Orfe!, Les dotze). Músiques, les de Garreta, meravellosament escrites per a la veu i sustentades en un acompanyament pianístic que revela l’erudició i sensibilitat del compositor. Músiques, en definitiva, que flueixen: “Tot en Juli Garreta és un doll”, com bé afirma el compositor Joan Magrané en un dels dos articles (l’altre és de Joaquim Rabaseda) que es publiquen en el llibret que acompanya el disc.

Res de tot això, però, no tindria sentit sense els ambaixadors d’aquestes cançons: el duet Padullés-Poyato, que funciona a les mil meravelles, i amb un enregistrament tècnicament de qualitat.

Roger Padulles

La veu del tenor Roger Padullés se’ns revela fresca, amb domini de l’instrument i salvant els esculls de molts fragments escrits sobre la sempre delicada zona del passatge. El cant de Padullés entén, a més, el sentit últim de les paraules, de les intencions dels poetes que hi ha al darrere -fins i tot si són menors- i tradueix l’esperit de les composicions amb un acurat i calculat sentit expressiu, sense que se’n vegin les costures. Al seu costat Francisco Poyato destil·la una altra lliçó d’estil amb els passatges virtuosístics que li són destinats: els darrers compassos d’una peça com Records i somnis servirien per il·lustrar el que dic, així com el pulcre fraseig de veu i piano a Scherzo o a la Cançó de l’aire.

Francisco Poyato.

Magnífic treball, doncs, que cal saludar i celebrar amb tots els honors per descobrir tresors amagats del nostre patrimoni i que ara veuen la llum gràcies a una excel·lent iniciativa. Valdria la pena mantenir-los sota els focus dels nostres programadors. “I qui tingui orelles, que escolti”.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close