Música

Les flors analògiques i emocionants de Carles Pastor

Quatre anys després del disc que li va valdre el reconeixement crític i de públic al País Valencià, ‘Andròmina’, el saforenc Carles Pastor torna amb ‘Les flors de Txernòbil’ (Indústria Zero, 2022), un treball que és tot un tribut als gèneres ara englobats com ‘americana’ i a la música d’autor anglosaxona, els seus sons i històries que remeten a un món analògic, tavernari, fet de relats i referents amb olor de fum i cervesa adherida a les parets. Un univers evocat amb bon gust musical i un sentit encara més afinat per recrear-lo a través dels textos i dotar-lo de noves narratives.

Tal vegada desenfoquem la metàfora, però el títol del disc, Les flors de Txernòbil, sembla un paral·lelisme entre la bellesa que sobreviu a les condicions més hostils i la música i els personatges que han sabut perdurar al llarg de les dècades, malgrat les modes i avatars, perquè mereixia sense dubte aquesta perdurabilitat. És en el tram final del disc, amb les versions de Bob Dylan i Leonard Cohen -ara hi anirem- quan tot sembla agafar aquell sentit. Però el tribut als pares i mares de la música popular del segle XX creua tot el disc, és una constant que Carles Pastor, envoltat de bons músics, integra amb punteria en el seu propi món.

Eixir airós de l’embat no és fàcil. Una tradició musical tan visitada, tot i que el trasllat a la nostra llengua la dote de nous perfils, no és fàcil que reclame atenció. Ho aconseguiren fa uns mesos La Ludwig Band, amb personalitat i bones cançons. I Carles Pastor sembla haver fet el mateix recorregut, adquirit per un punt de maduresa que li permet fer emergir el seu discurs, tant en els discos com en els escenaris, un hàbitat en el qual es mou amb solvència. Les flors de Txernòbil, en qualsevol cas, mostra un artista que està fent durar el seu estat de gràcia.

La carta de presentació, un deliciós rhythm-and-blues de títol irònic, “La nit més negra”, és un homenatge a les “dones que omplen de blau els blancs”, les “dones blues” que Pastor declara estimar: gegantes com Billie Holliday, Peggi Lee, Dinah Wasington o Ella Fitgerald, entre altres. Una cançó en què l’autor s’imagina interactuant amb aquestes dones, enamorant-se, bevent i fumant amb elles.

“Edinburgh” i els aires celtes que li atorga el violí de Jordi Silvestre és un bonic homenatge a la ciutat escocesa i els seus herois, del músic Mike Scott (The Waterboys) al poeta Robert Burns, amb parada en l’entranyable història de John Grey i el seu gos Bobby. Crònica sentida i sensible d’un viatge que s’esbrina inoblidable i d’una història d’amor entre línies (“hi ha una cançó / que em creix per dins va per tu”) enriquit pels cors de Laura Esparza. “Cançó de capvespre”, mentrestant, és un paradoxal tema de ritme més viu i una tornada pop irresistible que contrasta amb una lletra plena d’enyorança.

Força melòdica que trobareu també en “Aventures”, un mig temps que també es beneficia de la veu de Laura Esparza, amb una adhesiva tornada calamaresca i, de nou, un text treballat amb el punt exacte d’enigma i revelació, de codis interns i referències a la cultura popular: “(…) van caure flors dels tarongers, / i els dies ja pesaven 40 graus / sense respostes Major Tom, / sense memòria el dia més curt de l’any”. El mateix aire evocatiu de “L’illa del Pi”, una història d’amor estiuenc i cadència country.

Un tall de transició abans d’un altre possible pic, “Rock & Roi”, una cançó evocativa amb alguns dels millors versos del disc (“… era de xicotet un personatge de Tim Burton. / Llicenciat en accidents, em van acompanyar / les veus de la memòria, cada hòstia un nou examen”) i una tornada amb els efluvis de Van Morrison que emanen del saxo de Zabalo Borràs. Tot i que la cançó parle de qui s’esbrina un altre heroi declarat de Pastor, Johnny Cash.

Entre tant de tòtem musical, tanmateix, resulta commovedor que el valencià li dedique un tema a un perdedor, “Foley”, un gran artista country amb la trajectòria barrada per la dependència de l’alcohol i un desgraciat incident que va posar fi a trets a la seua vida. Pastor relata amb la precisió d’un bon contista la vida d’aquest malaguanyat Blaze Foley, recuperada fa uns anys en el cinema per Ethan Hawke.

Carles Pastor @Xapo WS

En el tram final, dos tributs també molt explícits i directes, la versió de “Simple twist of fate” (magnífica l’adaptació de la lletra de Bob Dylan i molt vigorosa la mirada musical de Pastor i els seus músics) i “Tot el que es mou és blanc”, amb lletra original de Leonard Cohen, un encert perquè fa entrar en un altre registre més autoral el músic valencià, més acostat al canadenc que al seu hàbitat natural dylanià. Ambdues, en tot cas, són esplèndides.

Disc d’autor, Pastor s’ha encarregat també de la producció, que ha aconseguit robusta i convincent i que es nota enriquida per les aportacions dels músics: a més dels citats adés, Silvia Martí (bateria), Nacho Villanueva (baix), Abraham Rivas (piano i teclats), Ivan Espí (guitarres) i Josep Pérez (veus).

Un àlbum així calia tancar-lo en condicions: “Ni odi, ni enveja, ni por” compleix de llarg els requisits, un tema de desamor emocionant, que remou: “I quan la nit siga fosca i no em trobes al llit / recorda aquesta cançó, ni odi, ni enveja ni por”, canta. Sobre un mant instrumental que arrenca des del minimalisme, amb un punt preciosista, i acaba en alt.

Un ramell de flors bell, vistós i transmissor d’emocions. Arrencades d’un jardí perdurable.

Coberta del disc.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close