Patrimoni
HISTÒRIES DE L'ILLA MÀGICA

L’etern retorn a Eivissa

Vaig arribar a Eivissa de rebot l’any 2011. Els meus prejudicis amb l’illa es van anar esvaint un cop que vaig anar descobrint la infinitat d’històries amagades que hi ha darrere de les seves pedres, dels seus camins, de les seves cales, de les seves persones; quelcom que flota a l’aire. El 2017 em va arribar l’oportunitat d’escriure – juntament amb el periodista Luis Costa – el llibre “Balearic: Historia oral de la cultura de club en Ibiza (Contra, 2020). Durant tot el procés per acabar el llibre he entès que tot el que ha passat a Eivissa és conseqüència d’una conjuntura històrica, social, cultural, antropològica, i també tel·lúrica única al món que converteixen a l’illa en un tros de terra viva. Amb una personalitat captivadora forjada en un contínuum històric que al final acaba responent a la teoria de l’etern retorn. No estem parlant d’uns segles. Després de milers d’anys es repeteix la història en una sèrie de caramboles històriques fascinants.  

Eivissa és una illa enmig del mediterrani (diuen que situada a un vòrtex, damunt d’una línia ley) conquerida per fenicis, romans, àrabs, catalans… Saquejada per pirates, lloc de refugi de pensadors i artistes de la primera meitat de segle, icona primer beatnick i després hippie. Uns hippies que la van convertir en un paradís de llibertat de fama mundial en un país que es trobava en plena dictadura franquista. Paradoxes. La llibertat i l’hedonisme van donar lloc a la festa i els anglesos, que són la mare de l’anyell de la indústria musical, la van convertir en la meca dels superclubs. I com des d’aquí s’estén globalment deixant una empremta inesborrable a la cultura de club (i no només) mundial. Aquí entra el capitalisme desbocat de les últimes dècades, no només a Eivissa, sinó al món. Totes les civilitzacions que han arribat a l’illa han deixat una empremta, i després durant cicles hem caminat sobre les nostres passes.

El fet és ¿Que té aquesta illa per estar a l’imaginari de tothom? D’una manera o una altra tothom té un judici sobre Eivissa. Una imatge. Un concepte. Sigui bo o dolent, despertar un esperit crític ràpidament. A mi m’agrada pensar que Eivissa és una espècie de mirall humà que reflecteix des de la més pura i espiritual naturalesa humana fins a les més baixes passions. Una mena de “Jardí de les delícies” etern que es va repetint cíclicament.

Les primeres restes conegudes de civilització a Eivissa són fenícies i daten del  s VII aC, quan els fenicis es van assentar a l’illa com a punt estratègic de les seves rutes comercials a la mediterrània. L’anomenaren Ybšm, en fenici “l’illa de Bes”, en honor del déu protector de la llar, la fertilitat, la música, la dansa i el plaer sexual. Bes és representat amb un aspecte juganer i divertit. Explica una llegenda que durant una guerra entre pobles veïns es va col·locar enmig dels dos bàndols i va començar a ballar de tal manera que tots dos exèrcits, hipnotitzats per l’energia juganera del déu, comencessin a ballar i oblidessin la batalla. Les llegendes, llegendes són, però que Eivissa estigui protegida pel déu de la música, la dansa i el plaer sexual, juganer i rialler, em sembla una carambola històrica fascinant. 9000 anys després va arribar en Bez dels Happy Mondays, el grup més trapella de l’escena de madchester de principis dels 90. El 1988 els New Order van anar a gravar a Eivissa el seu àlbum “Technique” però en comptes de treballar en el disc van estar de festa 6 mesos amb un saldo final d’11 sinistres totals en cotxes de lloguer. Hi van convidar els seus amics Happy Mondays a passar-hi uns dies perquè la coneguessin. “No podíem creure que el nom de l’illa vingués d’un déu que balla i fa passar-ho bé a la gent” ens confessava Peter Hook, el baixista de New Order a “Balearic”. Per qui no ho sàpiga la tasca d’en Bez als Happy Mondays és bàsicament ballar, tocar les maraques i esperonar al públic. Capricis del destí. En Bez és la reencarnació hooligan d’un déu fenici. Però ell no ho sabia.

Vers l’any 800 aC Homer va descriure l’arribada d’Ulisses i els seus homes a una illa misteriosa, atrets per cants de sirenes: “l’home qui ve en ignorància i escolta la veu de les sirenes, la seva dona i els seus fills petits mai no s’alegraran quan torni a casa”. Alguns historiadors afirmen que aquesta escena se situa a la platja d’Atlantis, pràcticament enfront de l’illot d’Es Vedrà a la costa sud d’Eivissa. Sigui o no veritat podem fer un paral·lelisme fàcil: els cants de sirenes, la música i les temptacions vàries, fan perdre l’oremus d’aquells qui arriben a l’illa sense estar preparats, i és clar, després no poden tornar a Ítaca. 

El 1967 després d’una estada a les Illes Pitiüses ( en grec “illa dels pins”), l’il·lustrador i cineasta, Martin Sharp, va escriure un poema inspirat justament per aquesta dada “llegendària”. Un poema que va donar a l’Eric Clapton, aleshores a Cream, i d’allà va sortir ‘Tales of Brave Ulysses’ inclòs al seu àlbum Disraeli Gears, amb una icònica portada del mateix Sharp. El cineasta, Terry Gilliam, patró del Festival de Cinema d’ Eivissa, declarava: “Em sembla que no hi ha cap escapada d’Eivissa. Una vegada que mostreu cert interès, us convertireu en presoners de l’illa. És com si fes sonar la cançó de les sirenes”.

Els fenicis, a més d’Eivissa, també van fundar Cartago que es va convertir en l’altre imperi dominador del mediterrani juntament amb els grecs, fins que l’Imperi Romà va derrotar a Cartago a les Guerres Púniques ( s III – II aC). La segona va decidir la sort d’Eivissa en favor dels romans.  Això sí, durant la primera, el famós general cartaginès Anníbal i el seu exèrcit de foners eivissencs – com descriu l’historiador romà Diodor –  van aconseguir derrotar les legions romanes. De fet Anníbal no va néixer a Cartago, sinó a una illa del mediterrani, a prop d’Iberia. Els historiadors de l’època situaven el seu naixement en una illa balear que els grecs van anomenar `Tricuadra’ i que alguns situen en els voltants de Cabrera i d’altres a l’illa de Sa Conillera enfront de la costa oest d’Eivissa. 

Uns dels frescos que representen la “prostitució sagrada” i el culte a Venus trobats a Pompeia

Els romans van heretar part dels cultes cartaginesos a Eivissa (Ebusus). L’altra protectora de la illa, a més de Bes, era Tànit, la deessa de l’amor, o el que seria pels romans Venus. L’illa de Venus, estratègicament situada, es va convertir en parada i fonda tant de comerciants com de legions romanes. Però no era qualsevol parada. Era una parada d’oci i de plaer. I els cultes envers Venus incloïen orgies on sacerdots i sacerdotesses feien tota mena de pràctiques sexuals amb els nouvinguts (¿turistes?), quelcom anomenat pels historiadors com a “sagrada prostitució” i, evidentment, moltes vegades precedida pel culte a Bacus. Encara ara la presència de Tànit a l’imaginari de l’illa és constant i les referències a les bacanals romanes també – una excusa “històrica” per practicar-les.

Dels àrabs també s’han conservat noms, cultes, regadius, històries, músiques i balls fins que els catalans arribaren al segle XVIII i totes dues tradicions es van anar fonent. Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona, i íntim amic de Jaume I va conquistar l’illa i en només dos segles es van arrelar alguns costums i la llengua catalana. De fet d’aquella època prové el ball pagès, un ball lúdic, de festeig, on l’home fa saltirons empaitant la dona que escapa fent tot de passes curtes. A mi em recorda, per desgràcia, a escenes que se succeeixen als clubs (d’arreu), amb els pesats assetjant a les noies. Una vergonya històrica i universal. 

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
El ball pagés en modo Nodo

També de tradició mescla àrab i catalana – encara que no se sap del cert de l’època exacta de la que prové – és una música tradicional on l’home colpeja un petit tambor i canta sincopadament fent de tant en tant onomatopeies rítmiques. Sembla tecno. 

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Primers minuts del documental Ibiza – Occidente (2011) de Günter Schwaiger

Durant el regnat dels Reis Catòlics Eivissa va ser abocada a les terres de la corona d’Aragó i relegada a l’oblit a causa de la pèrdua d’interès pel mediterrani. La descoberta d’Amèrica s’emportava totes les mirades de la corona. I això que Colom era eivissenc. Com a mínim això va declarar el ple de l’Ajuntament d’Eivissa el setembre de 2012, basat en una sèrie d’indicis, com el seu llenguatge o l’existència d’una família «Colom» resident a Dalt Vila a l’època del descobridor.

Amb Eivissa desprotegida, els temuts corsaris encapçalats per Barba-Rossa es van fer forts a Eivissa. Curiosament una altra illa de “tradició” corsària era Goa. Dues illes connectades des de la segona meitat del segle XX. Aquesta cosa pirata encara roman, no només a l’obelisc del port (dedicat al corsari eivissenc Capità Riquer) sinó al dia a dia de les pitiüses. Es diu habitualment que “aquesta és una illa plena de pirates” pel fet que qualsevol espavilat pugui fer l’agost amb una martingala. I d’aquests n’hi ha molts. A petita i a gran escala. De fet Stephen Armstrong al llibre “The White Island” li pica l’ullet a la possibilitat que els avantpassats de la família Matutes, els considerats amos de l’illa, siguin pirates o contrabandistes.

El “Monument als Corsaris”, erigit el 1915 al port d’Eivissa

És cert que les llegendes que corren sobre Eivissa a vegades no són contrastables. Com la profecia de Nostradamus que situa l’illa com a “l’últim refugi a la terra abans de la fi del món”. Julien Temple, reconegut director de cinema especialitzat en documentals musicals (entre d’altres “The Great Rock and Roll Swindle” o la darrera “Crock of Gold” protagonitzada pel Johnny Depp), cita al seu documental “Ibiza, The Silent Movie” el ja famós auguri de Nostradamus. Fa tant de temps que trobo la cita a articles varis com jo buscant la font original – o almenys una interpretació que se li acosti. No he trobat res. I això em du a la següent frase, que per cert, m’encanta: “Se non è vero, è ben trobatto”.

“Diuen”, “diuen”… Que s’expliquin tantes històries i llegendes d’Eivissa i que la gent participi d’elles, fins i tot, sense saber-ho, em fa pensar que Eivissa és un indret al marge, ja no sé si del món o de la realitat. Una espècie de limbe; de purgatori, entre el cel i l’infern. Em recorda a l’illa de Lost, que ni tan sols J.J. Abrahams va saber acabar de definir. 

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Se non è vero, è ben trobatto

El cert és que la història i les llegendes romanen a l’imaginari de l’illa, i, de vegades, amb cert esperit xovinista, situen Eivissa al centre del món. Totes aquestes històries conformen la personalitat de l’illa i la il·lustren en un contínuum que afecta les vides dels que la trepitgen. M’agrada pensar que estem a la seva mercè, com en una obra de la literatura clàssica. I “se non é vero é ben trobatto”.

DJ i periodista especialitzat en ràdio digital i ha treballat per ScannerFM, RBMARadio o Ibiza Sónica i escrit per mitjans com Clubbing Spain o Mixmag. També ha estat DJ resident de llocs icònics d'Eivissa com Hostal La Torre, Blue Marlin o el llegendari Pikes. En l'actualitat es dedica a la comunicació i al brànding musical amb la seva empresa FloÕod. Acaba d'escriure el llibre "Balearic: Història oral de la cultura de club en Ibiza" (Editorial Contra)

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close