Nascuda a Barcelona, l’any 1995, però amb arrels i connexions familiars a les Terres de l’Ebre, la jove cantautora Lia Sampai consolida una trajectòria ascendent, impulsada a través dels concursos per descobrir nous valors musicals, amb un tercer treball, ‘Un delta fràgil’ (Microscopi, 2024), que li serveix per retre tribut a aquelles terres. Un fil conductor sobre el qual traça històries de relacions, records i imatges poderoses. Lirisme commogut amb una base musical sense invencions, però amb el punt d’emoció que requereixen les cançons.
En la molt bonica “Lo conte dels flamencs”, la segona cançó d’Un delta fràgil, construïda sobre versos de Josep Juan i Carme Pons, hi ha un fragment que, a més de prestar el títol al disc, resumeix una mica el contingut: “(…) obrint camins /entremig del plural / que els cors reciten inestables / sobre el roig dels teus ulls vius del mes d’agost / que esclata en focs damunt d’un Delta fràgil”. Per dir-ho directament, el nou disc de Lia Sampai no és el manifest musical ecologista que es podria esperar del títol. Sortosament, afegiríem. El territori de referència hi és, en multitud de detalls, però és el marc sobre el qual la cantautora, amb el suport d’Adrià Pagès (guitarres, arranjaments i producció), desplega un discurs líric i musical que va més enllà de la reivindicació i la nostàlgia.
La connexió amb el territori es fa palesa des del principi, amb un primer tema, “Vens”, en col·laboració amb Arturo Gaya (Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries), que és un cant als paisatges del Delta “amarats pel cel turquesa”. “Un pessic que te torne a casa, que et desperte d’infantesa. / Una taula tota estesa / als jardins florits de festa!”, canta Sampai en una lletra farcida de contrastos, de calidesa i recança, que sorteja els perills de la complaença: “Blanca solitud de les façanes de / l’arròs del temps brut, d’espira en / plor de l’or perdut; lo fruit inert, / la fam esquerpa d’este ventre / subaltern”. Un tema que reclama ser digerit amb calma i que acaba de manera concloent: “Vents d’aigües deltaiques, / on la mort engul les cases”.

Després d’aquesta bomba emocional i d’un altre tema imponent, el citat “Lo conte dels flamencs”, amb les cordes subratllant sense banalitat el lirisme de la cançó, “Lo secret dels arbres” aporta vitalitat i dinamisme, però també un text igualment ric en capes. Complexitat amb voluntat d’anar pel dret, de comunicar sense perdre la càrrega lírica: “Que caiguen los malsons / damunt la teua pols / i bufes tant d’infern / que es creme tot l’horror”. Mentrestant, “Lo ball”, amb un títol que és també un tribut al català de l’Ebre que esquitxa totes les cançons, és un tema melangiós i tendre, un tema que agafa una imatge costumista de festa major per contar una història d’amor. I que li serveix a Sampai per explorar les possibilitats de la seua veu.
“Memòria”, de nou amb Arturo Gaya, explota també el tema dels records, amb una musicació en què el guitarró aporta l’aroma a música d’arrels i l’acordió i el contrabaix gruix i una textura acolorida. La jazzística i nadalenca “Eudald”, amb piano i veu, ens porta a uns altres territoris ben diferents, mentre que “L’home del foc” torna amb encert a les sonoritats mediterrànies com a mant musical d’un tema que sembla una metàfora del consumisme i de com se’ns evapora el temps entre les mans, per combustió.
Es tracta de bons temes, aquests darreres, però haurem d’esperar al tram final per tornar a apujar el grau d’emoció i calidesa dels inicis, com ara amb “Els ulls de ma mare”, una píndola tan senzilla com emocionant de minut i mig que et deixa amb la mel als llavis. Fins que entra en escena un altre cim del disc, la col·laboració amb Mireia Vives en “Mans de dona”, sobre uns versos de Maria Mercè Marçal, a qui va conèixer en el Premi Sons, on la valenciana feia de jurat. La combinació de les dues veus, dels versos de la Marçal, el violí de Coloma Bertran i el violoncel d’Ester Trilla produeixen un dels moments sublims d’aquest Un delta fràgil. Tot sororitat i delicadesa.
En aquest punt, no es podia tancar de qualsevol manera, calia alguna cosa com “Seràs”, un tema fràgil amb una lletra que barreja paisatge i emoció: “Ets com la marea baixa / quan no sap on va, / quines mans, quins peus, / quina gent l’espera” (…) “Passes pels camins de tots / i la sorra et fa fer més bromera / dorms en una estança plena, / lliures a la mar la pena”. Un tall que acaba amb referències a l’aigua que “ho neteja tot”, que “ho abraça tot!”, mirall de Lluna i Sol, “llavor del món”. I així, amb l’última nota del violí i la darrera síl·laba tèbiament arrossegada de Sampai, és com s’acaba aquest bon disc. Llarga vida al Delta. I a la música que fertilitza.