Concert inaugural de la temporada 2020-21, “La Imaginació”. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Obres de Sor, Mozart i Beethoven. M. Florea, violí. S. Fernández, viola. K. Ono, director. 02-10-2020.
“La felicitat subsisteix únicament en la imaginació”, escrigué Wolfgang Mozart al seu pare Leopold en una famosa carta datada el 29 de novembre de 1777 a Mannheim, un dels indrets on el compositor, viatger incansable a la recerca d’encàrrecs operístics, seria més feliç de jove, sobretot a causa de l’amistat amb la família Wendling i d’altres músics de la que en aquell moment era segurament la millor orquestra del planeta. Aquesta apel·lació a la imaginació, és a dir a superar les contingències més sòrdides i banals de la vida a la recerca d’un ideal de bellesa superior, no és una mera figura retòrica i impregna tota l’obra mozartiana de la primera a l’última nota. Tenia tot el sentit del món, per tant, que la presentació de l’OBC d’enguany, enmig d’un temps en què la música i la vida ha quedat tenallada per les inclemències d’una pandèmia, es relligués a l’anhel imaginatiu que ens pot arribar a regalar la música. Llàstima que els resultats fossin tota una altra cosa.
Estimo com poques coses la Simfonia concertant per a violí i viola K. 364 (1779), que els mozartians Massin defineixen justament com una de les obres més expressives i descomunals de l’autor, una peça de joventut que obre la porta a la grandesa del corpus simfònic posterior i que sorprèn per la incorporació del silenci com a element fonamental de la partitura i per la dialèctica entre els instants de dolor absolut i la passió vitalista més desaforada, un tret que després esclatarà en l’obra de Beethoven i que convertia el programa de l’OBC en una idea oportuna i llaminera. Dissortadament, Kazushi Ono interpretà aquest gegant sense cap mena de pathos, amb una OBC que passava per les subtilitats de l’autor com si anés a estirar les cames en una bagatel·la.
Fou una pena, car la peça va comptava amb dues joves solistes amb ganes de dir-hi la seva. La violinista d’Esparraguera Maria Florea va començar un pèl dubitativa i fora de tonalitat les seves intervencions, però anà sobreposant-se a l’autisme de la batuta regalant-nos una interpretació notable. Molt més expressiva, d’autèntica barretada, va ser la madrilenya Sara Ferrández, que brodà la part de viola amb una musicalitat fora mida i un so criat en escoles de pagament. Llàstima que Kazushi Ono quasi ni es mirés a unes joves instrumentistes que intentaven dialogar pel seu compte amb una orquestra que degustava el caviar com si li fes nosa. Les protagonistes del tema només van poder oferir moments realment intensos de música en les cadències; és a dir, quan tocaven soles.
Cada vegada que l’OBC afronta una obra del repertori de la tribu aplaudim amb les orelles la iniciativa, i més encara si la peça en qüestió s’ubica en un programa coherent. Així l’Obertura del ballet Hercule et Omphale del genial guitarrista i compositor barceloní Ferran Sor que, com recordava oportunament Luis Gago al programà de mà virtual, s’emparenta amb el lent inicial i els posteriors fugats de la portalada inicial de Die Zauberflöte. Però el patrimoni no només s’ha de programar i fer-ho amb convicció, sinó que de pas caldria tocar-lo bé, i Ono i l’OBC van despatxar-se la partitura com un mer compromís per fer quota. Si es vol crear una sensació patrimonial amb els compositors de la tradició, insisteixo, el pitjor favor que podem fer-los és servir-los amb entrades fora de lloc, un fraseig d’esmeril i una sonoritat que posava de manifest totes les mancances de l’OBC (seccions com els clarinets o els violoncels clamen una renovació des de fa lustres, si és que els responsables artístics de l’Auditori no volen que els nostres timpans acabin rebentats). Quina llàstima.
Beethoven va sortir molt més ben parat de l’aventura. Com si d’una altra orquestra (i director!) es tractés, l’OBC va oferir una notable versió de la Segona, ben tramada als espetecs òrfics de l’Adagio molto inicial i amb la corda ben atenta als sotracs de l’Allegro con brio. Ono va fer cantar Larghetto com així ho demana la partitura, tot i que alguns apianaments no arribessin a la candor que exigeix Beethoven i la reexposició del tema no se servís amb gaire delicadesa. L’Scherzo va mostrar de nou una orquestra molt entregada a pesar de la parsimònia de les solistes de fagot i oboè, altament millorables. Per sort, l’esclat final de la simfonia va seguir la tònica d’aquest tercer moviment, palesant que quan l’OBC ho vol i s’ho curra pot oferir-nos una teca notable i aspirar, si més no, al planter de les orquestres de segona divisió europea.
Si aquest concert és símptoma d’alguna cosa és que la nostra primera orquestra, a manca de poder competir amb les formacions més destacades del món, primer ha de lluitar contra la seva pròpia desídia. Els músics (el titular per sobre de tots, degut a la seva responsabilitat… i sou!!!) tenen tota una temporada per dir-nos si es queden amb l’orquestra avorrida i sense idees de la primera part o l’esperançadora OBC de la segona. La tria és només seva. Ja ho sabeu, companys, la felicitat només depèn de la imaginació. És qüestió de posar-s’hi.
