El Consell Valencià de Cultura va aprovar en febrer un informe que reivindica la figura menyspreada de Lola Vitoria, una compositora nascuda en Alcoi i criada a Villena amb un repertori que supera les 50 peces musicals. «Sense cap mena de dubte, és una dona avançada al seu temps, el talent de la qual va estar enfosquit no sols pel seu gènere, sinó també per coincidir temporalment amb una sèrie de grans músics, compositors i concertistes com ho era ella», assenyalen des de l’organisme cultural valencià per rescatar la seua obra.
Els llibres d’història i les enciclopèdies que acullen les grans biografies de les personalitats de les arts o la ciència sovint han estat marcats per un biaix de gènere, per oblidar-se reiteradament de les figures femenines més destacades. La història ha estat habitualment escrita per homes que, en moltes ocasions, han relegat al silenci a les dones que emergien amb força i talent a qualsevol àmbit de caràcter artístic i han encimbellat com a referents de la pintura, la literatura o la música a patums masculins. L’existència d’una societat patriarcal, on la dona tradicionalment ha estat relegada dels cercles intel·lectuals i de poder, també n’han contribuït.
A pesar dels entrebancs d’una societat construïda des d’una intolerable desigualtat de gènere, històricament hi ha hagut pioneres femenines als diferents àmbits, dones que han trencat les barreres patriarcals. Sense reconeixement històric i pràcticament oblidada en la historiografia musical nostrada, al panorama valencià hi ha figures com la compositora i escriptora Lola Vitoria. Nascuda en Alcoi l’any 1880 i vinculada durant tota la seua existència a Villena, ciutat en la qual va viure a partir dels vuit mesos, fou autora de més de 50 peces musicals. Com a figura intel·lectual de caràcter totèmic, va completar la seua faceta melòdica amb l’escriptura de drames, comèdies, assaigs i, fins i tot, de guions cinematogràfics.
Un immens llegat cultural que el Consell Valencià de Cultural ha reivindicat a través d’un informe que repassa una biografia farcida de cops vitals, però també d’un interès per formar-se i conviure en els ambients artístics de l’època. «Sense cap mena de dubte, Lola Vitoria fou una dona avançada en el seu temps, el talent del qual va poder veure’s enfosquit no sols pel seu gènere, sinó també per coincidir temporalment amb una sèrie de grans músics, compositors i concertistes com ella, de diferents regions d’Espanya i les vides artístiques de les quals convergiran al Madrid de finals del segle XIX i principis del XX», s’indica al document l’organisme cultural.
«El repertori pianístic de Lola Vitoria recull l’essència de l’estètica de finals del romanticisme, però preludia en alguna de les seues obres el que seran les noves harmonies i formes compositives; en les seues obres són presents dificultats tècniques dignes del pianista virtuós que molts teòrics de l’època recollirien en diferents tractats de mecanisme i tècnica», ressalten. I s’afirma: «És obligat divulgar i difondre les seues obres de piano en edicions revisades des dels seus manuscrits perquè les noves generacions d’estudiants de conservatori i professionals del ram puguen accedir a un catàleg desconegut i igualment valuós des del punt de vista del repertori de concerts com des de l’estrictament pedagògic, en el qual sens dubte descobriran a una dona que resumeix els principis de la tècnica pianística més elevats i que defensa amb valentia els valors estilístics del valencià enfront de l’imperant gust italià de l’època».
Tot i experimentar cops com la mort del seu pare poc després de néixer o la pèrdua de la visió del seu ull dret quan tenia set anys, aquesta intel·lectual valenciana va aficionar-se per la música gràcies a l’incentiu d’acudir a concerts celebrats a València del bracet de la seua mare. La seua progenitora, de fet, l’inculcaria la passió pels pentagrames i facilitaria que poguera rebre classes a domicili amb els millors professionals de piano, guitarra, harmonia, composició i, naturalment, solfeig. José María Fayos, deixeble de Salvador Giner i considerat com el pare de la sarsuela valenciana, i l’organista José María Úbeda Montés foren alguns dels professors de renom de Vitoria.
Influenciada per compositors com el villener Ruperto Chapí o el castellonenc Francesc Tàrrega, va guanyar amb desset anys un concurs estatal de composició amb l’obra «Marcha de la coronación», dedicada al monarca espanyol Alfons XIII. Després de casar-se amb el seu cosí, el farmacèutic Tomás Giner Galbis, estrenaria l’any 1909 la sarsuela «María Rosa» al Teatre Nou d’Alacant. L’èxit d’aquella peça musical contrastaria amb la dramàtica mort de les seues filles a conseqüència del tifus. Una tragèdia personal que provocaria una reconciliació amb la fe catòlica que havia aparcat d’ençà que va contraure matrimoni.
Amb una vida farcida d’amistats l’actriu i directora teatral Magarita Xirgu, el músic Tomás Bretón, el compositor Pablo Sorozábal i el creador melòdic José Serrano, va triomfar amb la sarsuela «Mi Granada», que va projectar-se per primera vegada l’any 1918 al Teatre Còmic de Madrid. «Al marge de tot el conjunt de les seues composicions musicals, va posseir unes grans aficions per la literatura, tractant-se amb Jacinto Benavente i Ramón Gómez de la Serna. Sobre aquest tema cal fer constar que Lola Vitòria escriurà una desena coneguda de drames, comèdies i assaigs, així com el guió cinematogràfic «Encanteri gitano» i la tragèdia per a la pantalla gran «Llegenda d’amor», la qual cosa parla de la versatilitat de la seua persona», anoten a l’informe.
La compositora, ateses les seues motivacions intel·lectuals, sortirà del seu xicotet cercle de Villena per fer vida social a València, Barcelona o Madrid. També freqüentarà els ambients literaris i acudirà a les estrenes celebrades en altres països europeus com ara Bèlgica, França o Itàlia. A terres valencianes, tanmateix, van fer-se famosos en el seu nucli familiar els duels pianístics amb la seua cunyada, Loreto Garcia Ruzafa, qui no va tenir l’oportunitat d’efectuar una carrera musical i va estar condemnada a ser esposa i mare per imposició del seu pare.
La producció de Vitoria fou ingent amb obres líriques com ara «El suspiro del moro», «Juerga flamenca», «Duquesa Mabelina» o «Así es el amor». Per a gran banda, va confeccionar peces com ara «Himno al Maestro Chapí», «Loor a Santa Cecilia», «Marcha de la Coronación», «Danza de los venenos», «De vuelta al aprisco», «El ceremonioso» o «Fantasia capricho», així com per a música de cambra va elaborar «Andante de la fantasía sinfónica» o «Noche de primavera». «¡Adiós madre mía!», «A Chapí», «Al pie de un aljimez», «Al pie de un balcón», «Canción oriental», «Romanza», «Lamento» o «Sin esperanza» foren altres de les seues creacions dedicades per a veu i piano.
Com a figura cultural que va traspassar les barreres d’escriure peces d’un determinat estil i gènere, va prodigar-se pel teatre amb l’elaboració d’obres com ara «Demasiado tarde», «El príncipe soñador», «En el hotel de Luciano Madariaga», «Hechizo gitano», «Las hijas de Suárez o malos caminos», «Leyenda de amor», «Lida Stalchio», «Lierna», «Lo que pueden ellos», «Mariquilla de La Luz» o «Sor Luz del Amor Divino». «Per exprés desig de Lola Vitòria, les seues obres musicals i literàries van ser dipositades en el despatx del seu amic i marmessor, l’advocat Alfonso Arenas García, estant actualment conservades i catalogades pel seu fill, el també lletrat i exsecretari de l’Ajuntament de Villena José María Arenas Ferriz», recull el document del Consell Valencià de Cultura.
«S’ha de reivindicar la figura de la compositora Lola Vitòria Tarruella amb l’edició, crítica i revisada de la seua producció musical perquè siga coneguda, difosa i interpretada», assenyala l’informe sobre la necessitat de trencar l’oblit d’una intel·lectual que va lluitar per fer-se un forat al món cultual valencià i estatal quan ho tenia tot en contra, per una de les figures importants de la música del País Valencià de les acaballes del segle XIX i l’inici del segle XX, per un referent d’aquells que els llibres i les enciclopèdies onomàstics solen deixar fora dels seus volums. A l’informe del Consell Valencià de Cultura, no debades, es critica l’escassa bibliografia sobre aquesta creadora musical.
