Música / Llibres

L’Olympia de Paris, la sala on viuen les llegendes

La mítica sala parisenca compleix els seus primers 130 anys de vida artística. Pel seu escenari navega la història de la música popular del segle XX. De Jacques Brel a Raimon, de Bob Dylan a Edith Piaf. Un llibre recorre aquesta transcendental història cultural.

“No és tracta d’un teatre ni del corrent cafè-concert. Serà un espai màgic. Això serà l’Olympia”. D’aquesta manera saludava el diari parisenc Le Journal en abril de 1893 la inauguració del music-hall situat al Bulevard dels Caputxins de la capital francesa. Com a promotor del nou espai d’entreteniment hi ha l’empresari català Josep Oller que ja havia provat sort –amb èxit– en altres projectes urbans , entre ells, la creació del llegendari Moulin Rouge en el districte de Montmatre, que assenyalaran Paris com la capital del Belle Èpoque.

La nova sala d’espectacles, l’Olympia, esdevé un gran calaix de sastre que acull tota classe d’espectacles: Música, dansa, circ, acrobàcia, etcèrtera, convertint-se ràpidament en el local preferit dels parisencs. Un espai que combina el luxe, la voluptuositat i l’entreteniment familiar. El pintor i il·lustrador Jules Chéret –com havia fet Toulouse-Lautrec amb el Moulin Rouge– projectarà en els seus cartell la fascinació del nou espai. L’esclat de la guerra en 1914 marca la fi d’una època, la Belle Èpoque i el tancament temporal de la sala. Ara, el llibre Olympia. Scène de llegéndes (Le Cherche Midi) celebrant els primers 130 anys de vida de la sala explora la seua història. Un espai que com la Torre Eiffel, El Louvre o l’Arc de Triomf, ja forma part del patrimoni urbà i la memòria dels parisencs.

Coberta del llibre Olympia. Scène de llegéndes (Le Cherche Midi)

La sala d’espectacles passarà per diferents vicissituds transformant-se en espai d’exhibició cinematogràfica durant la dècada dels anys trenta. No serà fins la postguerra, després de la Segona Guerra Mundial quan l’Olympia iniciés una nova etapa. L’impulsor del projecte és un music i home de l’espectacle Bruno Coquatrix, ara convertit en empresari que adapta el vell espai del Bulevard dels Caputxins als nous temps. Una sala d’espectacles capaç d’acollir tant les grans vedettes i noms de la cançó francesa com les grans estrelles internacionals o els virtuosos del jazz, un gènere que donarà a l’Olympia algunes de les seues vetlades més recordades amb noms com Louis Armstrong, Duke Ellington, Lionel Hampton, Ella Fitzgerald entre altres.

La cantant Dalida a l’Olympia observada per Bruno Coquatrix, Eddy Barclay i Lucien Morisse.

Per a la inauguració del nou Olympia l’any 1954 Coquatrix programa Lucienne Delyle com a estrella principal, una cantant en la línia Edith Piaf i a la primera part, allò que en l’argot de l’espectacle s’anomena com a “vedette americaine”, un jove cantant i compositor que es diu Gilbert Bécaud que es convertirà en el gran triomfador de la vetlada. Bécaud, animat per un públic juvenil que fa tremolar la sala, restarà un dels artistes més fidels de l’Olympia, encarregant-se de la seua reobertura en 1997 després d’un procés de reconstrucció promogut pel ministre de Cultura Jack Lang davant del perill d’un procés de demolició. La nova sala, ara de nou construïda a uns pocs metres de l’antiga, conserva la seua emblemàtica façana, tot i que adaptada als nous temps pel que fa a mitjans tècnics, seguretat etc. El color roig es manté com un dels signes identitaris de l’espai.

Gilbert Bécaud, però també Charles Aznavour, Charles Trenet o una estrella del music-hall com Josephine Baker o del ballet i el cabaret com Zizi Jeanmaire deixaran la seua empremta del seu pas per l’Olympia. Les actuacions d’Edith Piaf son seguides per un públic fervorós davant la petita silueta de l’artista amb el seu vestit negre, un abillament que la cantant converteix en el seu uniforme d’escena aconsellada per Bruno Coquatrix. En 1958 durant tres mesos Piaf omple la sala del Bulevard dels Caputxins enfront d’un auditori on no falta un cert grau de morbositat davant dels problemes de salut i drogues que pateix la cantant. L’Olympia serà també l’espai que done la benvinguda a una nova cantant d’aires exòtics i passaport Italo-egipci, Yolanda Gigliotti, ara per a la cançó, Dalida. En 1971 la cantat registra el seu primer disc en directe a l’Olympia estrenant una versió del commovedor tema “Avec le temps” de Léo Ferré que trenca la seua imatge de cantant lleugera.

Actuació d’Edith Piaf a l’Olympia.

Per la sala també desfilaran la plana major de la Chanson, la cançó de text i d’autor francesa: Brassens, Ferré, Moustaki, Regianni, Barbara i sobretot Jacques Brel que tria la sala per a acomiadar-se dels escenaris en 1966. La nit de l’estrena, l’1 de novembre, un públic calorós l’acomiada amb quasi vint-i-cinc d’aplaudiments, tot assenyalant un dels moments històrics de la sala. La imatge de Jacques Brel en batí saludant des de l’escenari serà l’última visió del cantant en la sala que ha registrat els seus vis-á-vis més inoblidables amb el públic. Aquesta mateixa sala on en 1964 ha presentat una versió electritzant de la cançó “Amsterdam” que restarà immortalitzada en un disc en directe.

La Sala Olympia, el nou temple de la generació ié-ié

La sala serà també el trampolí per a la nova generació de cantants juvenils i els ritmes del rock. L’anomenada generació ié-ié, Johnny Hallyday, Sylvie Vartan, Françoise Hardy, Claude François, Sheila, France Gall, porten al Bulevard dels Caputxins un públic sorollós i entusiasta. Fins i tot un jove rocker valencià, Emilio Baldoví i futur Bruno Lomas aconsegueix fer-se un lloc en la programació amb el patrocini de Bruno Coquatrix. Primer amb el nom de “Las estrellas del Fuego” i després “Bruno et ses rockers” el jove intèrpret rep el seu bateig artístic a la sala parisenca. El pas dels Beatles i els Rolling Stones inicien la invasió britànica dels seixanta. Un altre tant ocorrerà amb la plana major de la discogràfica de la Motown, The Supremes, Stevie Wonder, Martha Reeves and The Vandellas, The Miracles, que actuen en 1965 a l’Olympia. L’ espectacle Motortown Revue in Paris quedarà registrat en un disc en directe. La sala també coneix els seus escàndols. Per a la publicitat dels seus concerts a l’Olympia en 1972 el cantant Michel Polnareff es fotografia ensenyant el cul. El cartell que omple els carrers de la ciutat li costarà una multa de 60.000 francs per atemptat contra la pudor.

Cartell censurat de Michel Polnareff.

També amb polèmica serà el pas del cantant Bob Dylan per l’Olympia en 1966 dins d’una gira per diferents ciutats europees. Un Dylan “elèctric” ara acompanyat d’una banda de rock que suscita la divisió del públic. El 24 de maig de 1966 es presenta en la sala Olympia. Una bandera nord-americana decora l’escenari de la sala. Com en altres concerts, el públic es divideix. Davant de les escridassades Dylan respon: “No es preocupen, tinc tantes ganes de marxar de l’escenari com vostès”. Entre el públic que presencia l’espectacle hi ha el cantant Raimon que només unes setmanes després actuarà en la mateixa sala. L’empresari Bruno Coquatrix emmarca la presentació del cantant en una sèrie de concerts de la nova ona de cançó popular i testimonial. El disc en directe del cantant a l’Olympia es converteix en un dels objectes més desitjats a l’altra banda dels Pirineus davant la censura espanyola.

La presentació de Raimon a l’Olympia servirà de referència per a altres cantants. Lluís Llach, en un moment de prohibicions i censures fa un colp d’efecte gravant un disc en directe en la sala. L’actuació del cantant de Verges a l’Olympia impulsa la seua carrera com a artista internacional. Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor faran també el seu Olympia i disc en directe. O un Serrat tot celebrant els seus 50 anys de vida musical l’any 2015 que trepitja per primera vegada el seu escenari. Aquest mateix escenari on alguns afirmen que segueixen vius els esperits o perquè no, els fantasmes, de la môme Piaf trontollant sobre l’escena, els suspirs de Brel tot esperant a Madeleine o l’ombra d’un petit cantant d’origen armeni anomenat Charles Aznavour evocant la joventut perduda. Una escena de llegendes.

Un disc mític que va obrir camins: Raimon a l’Olympia.
Carles Gámez
Periodista i guionista. Ha treballat en premsa, radio i televisió, en programes de gènere cultural, debats, magazines, sèries documentals, musicals, etc. Guionista dels documentals “Serrat, el último trovador”( Discovery Channel), “Bruno Lomas” (Canal 9), “Monle, Món, Monleon”( FAFM/Levante Televisió). Autor de “Serrat. El canto libre”. Blume Ediciones, “Llach “. Edicions Tres i Quatre, “Los años ye-ye”. T&B Ediciones, “Serrat, de l’A a la Z”. Edicions de La Vanguardia, “Bailando los 70”. Midons Ediciones, “Celuloide de terciopelo”. Filmoteca Valenciana.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close