Música

L’univers evolucionat de Germà Aire

La formació catalana Germà Aire, la marca de Luca Masseroni i Andreu Ribas, acaba de lliurar ‘Gornal’ (Hidden Track Records), un tercer disc que aprofundeix en l’univers del grup, tot afegint la pàtina de contemporaneïtat, insinuada en el treball anterior, ‘Sempre’, que li atorga la producció de Joan Pons. El pop-folk introspectiu i amb un punt psicodèlic que els ha fet reconeixibles entre la marabunta de propostes musicals, però portat a un estadi diferent.

Diguem diferent perquè, en contra del corrent habitual entre la premsa musical que sepulta i menysté inconscientment treballs anteriors atrapada pels relats promocionals, qui signa aquestes ratlles encara guarda un record ben grat de l’àlbum de presentació de Germà Aire, Ball del cel (2014). I una part del meu ésser oient enyora la senzillesa ambiental d’aquell disc, un cert esperit bastant vintage entre el shoegaze i l’acid folk —per dir alguna cosa— que es fonia meravellosament amb la peculiar manera de cantar de Luca, les lletres enigmàtiques i unes melodies amb voluntat d’adherència. Operatiu al qual calia sumar rareses tan difícils d’ubicar com “Tu i jo”. Unes bases ben sòlides que no podem negligir.

Amb el segon capítol d’aquesta història, Sempre (2018), ja entra en escena Joan Pons (Petit de Cal Eril) com a productor. La proposta dels de Vic va guanyar en nitidesa i brillantor; emergeix un pop límpid, bonic, que preservava part de la frescor àcida de l’anterior, mentre Luca posava en escena altres registres com a cantant amb una producció que ressaltava una mica més la veu. Talls com “Els verbs sobrevolen la taula” i “A fora”, entre més, certificaven l’èxit de l’evolució. En acabant, el què de tot plegat, més enllà de la corfa i les etiquetes, són les cançons.

Tres anys després, diguem-ne que ja tocava i abellia una mica més de Germà Aire. Gornal és la tercera criatura en llarga durada, un títol que ret homenatge a una masia del desaparegut Ramon Genís (Grup de Folk) que va servir de local d’assaig i centre creatiu a formacions com L’Hereu Escampa, Mates Mates (antiga formació de Masseroni i Ribas) o Furguson, entre més. En el terreny musical, l’actualització encara més marcada del so del grup en les coordenades metafísiques per la via de la producció novament de Pons i l’enregistrament al Teatre de Ca l’Eril. Una immersió tan intensa deixa empremta, uns arranjaments esquitxats dels detalls sonors de la casa, de les troballes d’eficàcia provada en les produccions pròpies i alienes de Pons, audibles en les cadències, en les línies de baix, en teclats i guitarres.

Els acabats són indubtablement brillants, però tenen alhora un punt mimètic, especular, fruit del segell del productor. Un risc assumible en aquest cas, perquè, tot i les connexions metafísiques —gairebé un subgènere de la nostra escena—, en la mesura que vas escoltant el disc emergeix la personalitat de Germà Aire. Passa en l’inici, amb “Impuls”, on hi ha una mena d’introducció de cadència albertplaniana però temàtica molt etèria (“milions de fotos xocant”), un interès per la mecànica quàntica (també per l’astronomia i la cosmologia) que naix de la lectura de Breve historia del tiempo, el celebèrrim tractat del científic Stephen Hawking. I per allà van els trets: la nostra petitesa davant la immensitat de tot plegat.

Coberta del disc.

“Borrós” és un tema més agitat (dins d’un ordre), una altra delicatessen de teclats i cors vaporosos i encertades línies de guitarra, sobre un text enigmàtic. La mateixa manera d’operar que en “Tu”, una invitació en segona persona a no rendir-se (“no vull veure’t més / rendit a l’herba del prat” (…) “s’alliberen les cadenes amb el braç”). Temes que van fent forat quan els tornes a visitar, la presentació del discurs musical i conceptual d’aquest Gornal. I així va tot? Sortosament, no. “Un moment” té un altre aire (mai millor dit), un tema estrany amb rampellades funky, barrejades amb teclats espectrals.

“Adeu a tothom” recupera la cadència arrossegada, però té un nosesapquè bonic (com d’estar transportats a una pel·lícula antiga però futurista) i una tornada preciosa. El tipus de cançó que passa de puntetes, però que té molta gràcia. “Corrents” té la mateixa virtut transportadora, per la via d’una psicodèlia rara de collons i el processament de la veu. “Acostar” remet una mica als discos anteriors, sobretot en el frasejat, però s’integra perfectament en el conjunt, una altra miniatura de gran bellesa, farcida de detalls i petits girs. Riquesa que també trobarem en “Punt de vista”, l’enèsima cançó en una segona persona que ens interpel·la, perquè aborda sentiments al llarg del disc que tothom ha sentit en algun moment. “Et sento cada cop més a prop”, canten, en el que sembla una metàfora, segurament no buscada, de la proximitat que creen les cançons en l’oient, de la calidesa que trobem en elles.

En l’era de la reproducció digital aleatòria, de la decadència de l’àlbum com a concepte, és edificant que Germà Aire interioritze encara la necessitat d’acabar el disc en alt, amb un tema que es diu curiosament “Principi”, un tall bonic de veritat, dels més ambientals i cinematogràfics de la col·lecció, amb un text cantat amb sentiment que cal desfullar. Inextricable i commovedor.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close