Música

Madonna, una vida en estampes pop

Una biografia concebuda com un homenatge textual i visual pop. O per dir-ho així, la biografia pop de la reina del pop, Madonna, nascuda el 1958 com a Madonna Louise Veronica Ciccone. El concepte de ‘Madonna. Una biografia’ (Penguin Random House), un text directe, valoratiu i llegidor de Natalia Flores i Borja Prieto (Los Prieto Flores) que serveix com a coixí per a les il·lustracions declaradament poperes de la jove artista Isa Muguruza, qui posa la mirada en les estampes vitals i professionals que marcaren una trajectòria artística única.

Potser el món no necessitava una nova biografia sobre Madonna, una de les trajectòries més escrutades de la història de la humanitat. Una artista total amb una influència brutal sobre la indústria musical, en el model de negoci i en el vessant artístic, en les modes i tendències estètiques, sense la qual no s’entendrien les carreres de les altres dives pop de les darreres dècades. Definitivament, està quasi tot dit.

Tal vegada, tanmateix, el mercat editorial tenia un forat per a una biografia il·lustrada amb el segell de Muguruza, una il·lustradora en moment d’eclosió amb un estil poderós, una mena de realisme oníric i acolorit. Un llibre escrit per fans de l’artista amb una dilatada trajectòria en la indústria (treballant per a segells com Virgin o Universal o fent campanyes promocionals per a artistes com Eminem, The Cure, Marilyn Manson o Black Eyed Peas), apta per a altres fans o, més aviat, per a les noves generacions que vulguen introduir-se en la figura de Madonna i tinguen un coneixement parcial o difús. Un plantejament honest en la seua senzillesa. Fem part del recorregut a partir d’una tria comentada d’il·lustracions contingudes en el llibre. Estampes d’una existència extraordinària.

La il·lustradora Isa Muguruza

Vull dominar el món”

Així es titula el capítol 0: “Vull dominar el món”. La frase no la va pronunciar cap emperador i faraó de l’antiguitat en un moment d’ebrietat. O sí. Però ho ho va fer també una joveníssima artista que, l’any 1980, quan encara faltaven dues (decisives) dècades per despatxar el ja llunyà segle XX, es troba amb un executiu d’un segell discogràfic, Sire Records. Fins aleshores, aquest projecte de dominatrix mundial no havia fet més que una mica de soroll en l’underground de Nova York, ciutat a la que s’havia desplaçat des del seu Michigan natal. Els fets demostraren que no es tractava d’una agrupació irònica de paraules. Era tot un manifest: cantant, ballarina, actriu, productora, empresària. Madonna va cobrir desenes de fronts i va deixar una forta petjada, sobretot en l’àmbit musical, el terreny artístic que més i millor va explorar, trobant el cau en cada moment entre el pop, el dance o l’electrònica, passant per la música melòdica. El discurs musical més escaient a cada època. Fins ara. Camí de perllongar durant dècades un regnat pop (de vegades compartit, com ara amb Michael Jackson) que encara perdura.

Il·lustració: Isa Muguruza

Muguruza il·lustra aquest segment amb una Madonna d’edat indefinida que mira a la càmera des dels seus imponents ulls blaus i felins amb l’actitud de qui, efectivament, ve de menjar-se el món d’una queixalada. L’altre dibuix que simbolitza el seu èxit global reprodueix una coberta de la revista Rolling Stone. I també és significatiu el muntatge, que trobaran els lectors del llibre, que mostra una de les grans influències de Madonna, David Bowie, igualment camaleònic, igualment decisiu a l’hora de marcar tendències. Igualment precís i hàbil a l’hora de deglutir els corrents estètics i musicals de cada moment.

La forja del mite

Als inicis de la dècada del 1980 l’artista va posant els ciments del que serà. Temes com “Holliday” o “Lucky star”, juntament amb una estètica innovadora, la van posant en el mapa i en la llista de més venuts i radiats de Billboard. Faltava l’empenta definitiva, que ve de la mà d’un disc, Like a Virgin, amb el segell de Nile Rodgers, el component de Chic que havia actualitzat el discurs musical de Bowie amb el ballable i expansiu Let’s Dance. Les casualitats no existeixen.

El vídeo amb el tema titular, “Like a Virgin”, amb una jovenívola i poderosa Madonna, vestida d’aquella manera tan particular i que marcaria tendència, forma part de l’educació sentimental de milions de persones arreu del món. Però el fet potser més decisiu és la decisió de l’artista i el seu equip de llançar la cançó durant la cerimònia dels MTV Music Awards del 1984, abans de ser coneguda. Madonna, recorden els autors de la biografia, fa una actuació portentosa. El mite ha començat a forjar-se. Like a Virgin va vendre 25 milions de discos i va ser número 1 en 40 països.

Il·lustració: Isa Muguruza

Pepsi, ‘Like a prayer’ i la provocació Madonna

Per als no iniciats, una de les il·lustracions que pot cridar l’atenció és Madonna al costat del logotip de Pepsi. Però la història d’aquesta relació és substancial i diu moltes coses d’una actitud envers el màrqueting, la Madonna empresària. Cap a la meitat de la dècada, Coca-cola i Pepsi entren en un pols per incorporar a la marca estrelles globals, figures com Michael Jackson o Whitney Houston. Madonna serà una de les grans opcions de Pepi -la qual cosa és reveladora sobre el seu estatus de llavors- fent-la aparèixer en multitud d’objectes relacionats amb la marca i patrocinant el que anava a ser la gira -de títol igualment eloqüent- “Blond Ambition Tour”.

Però l’acord inclou uns termes rabiosament innovadors: el nou single de la cantant, “Like a prayer”, sonaria abans en un anunci de Pepsi que en els canals convencionals. El millor, amb tot, encara no havia arribat: el videoclip sobre la cançó -potser un dels millors temes de la seua trajectòria- reflecteix la violació d’una dona per part d’un grup d’homes blancs, però és un jove afroamericà qui carrega amb la culpa. Afegiu elements de la iconografia religiosa, passats pel filtre Madonna, sants que cobren vida, èxtasis entre sexuals i religiosos i creus en flames. I ara penseu en l’Amèrica retrògrada de l’era Reagan: l’escàndol era servit i va fer reaccionar fins i tot el Vaticà del no menys retrògrad Joan Pau II. Pepsi va retirar l’anunci.

Il·lustració: Isa Muguruza

Ha nascut la Madonna provocadora que administra la seua sexualitat, que juga amb ella i la fa servir com a part del discurs. I que arriba als cims amb llibres com el molt explícit Sex, un treball de la diva en col·laboració amb el fotògraf Steven Meisel i l’àlbum Erotica, del qual el volum servia com una mena d’aperitiu.

L’ascendència de la diva

En aquest punt farem un salt, obviarem -o deixarem per al lector- mutacions tan marcades com conversió en un símbol com Evita en la pel·lícula d’Alan Parker, que li serveix de pas per canviar el registre musical amb la celebèrrima “Don’t cry for me Argentina”, l’agitada vida sentimental de Madonna, la seua experiència com a mare o el sensacional gir cap al discurs musical molt més sofisticat contingut en Ray of Light, l’àlbum que conté dos himnes imbatibles, el tema titular i la sensacional “Frozen”.

I més coses. Però ens pararem en el seu llegat, en una il·lustració que, malauradament, no ens ha proporcionat el servei de premsa del llibre però que fa referència a una imatge que reproduïm i que tothom tenim en el cap perquè va ser inoblidable i que correspon a la gala dels premis MTV del 2003, quan en un moment de l’actuació amb dues de les pretendents més sòlides al regnat com a reina del pop, Christina Aguilera i Britney Spears, Madonna besa en la boca, consecutivament, les seues destacades alumnes. Moment inoblidable, que no és de relleu, sinó de generós reconeixement de l’estatus inabastable de la mestra. Que continua perllongant-se amb treballs encara tan inquiets i competents com Madame X, el seu darrer àlbum fins ara, barreja de vells (fado, batucada) i nous estils (trap).

EL bes. Un dels dos.

Llarga vida a la reina.

Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close