Música

Marc Busquets: “El centenari ha arribat en el moment en què el Festival Life i la Fundació Victoria de los Ángeles estan consolidats”

Enguany se celebra el centenari del naixement de Victoria de los Ángeles. Més enllà del seu llegat artístic, la seva herència rau viva gràcies a la incansable tasca de la Fundació que duu el seu nom i que presideix Helena Mora. A banda de l’edició de discs i de nombroses activitats pedagògiques, actualment una de les iniciatives que més han contribuït a tenir present el nom de la soprano catalana ha estat la creació del Festival LIFE Victoria. L’èxit de programació i assistència assolit ha permès cobrir amb èxit una mancança endèmica dins la programació de concerts a Barcelona: un cicle estable de lied i cançó. Aquest festival ha conegut una progressió quasi meteòrica la darrera dècada gràcies a la gestió de la Fundació Victoria de los Ángeles i molt particularment del seu programador Marc Busquets (Barcelona, 1986). Parlem amb ell per conèixer les activitats previstes en ocasió del centenari del naixement de la il·lustre soprano; per saber cap on s’orientarà el LIFE Victoria després d’aquest any tan significatiu; i per aprofundir en la seva experiència com un dels joves gestors més experimentats del panorama català i espanyol del moment.

Després d’estudiar periodisme, de fer uns temptejos en el món de la crítica musical i d’estudiar el màster Performing Arts Administration a la Universitat de Nova York entre 2009 i 2011, vas tornar a Barcelona. Vas aterrar al Liceu amb la proposta de la Fundació American Friends l’any 2013, però no va quallar. Per què?

Sincerament, penso que no es va entendre gaire el projecte, ja que fa deu anys no hi havia tan interioritzada aquesta cultura del mecenatge vinculat a les persones físiques i tampoc no va ajudar la direcció que va entrar aleshores al Teatre. Era un lideratge sense experiència cultural ni en la gestió pública, que el portava com una factoria. Ara ja ho tenen institucions com el Teatro Real o el Museo del Prado de Madrid, però aleshores era un projecte pioner a l’Estat espanyol i la imatge de Barcelona era —i segueix sent— immillorable. De fet, és un actiu que els barcelonins mai valorarem prou des de la nostra pròpia ciutat. Penso que amb la direcció actual ho haguessin entès diferent i tot hagués anat millor.

Davant aquest projecte fallit et vas trobar sense gaire opcions laborals i aleshores, l’Helena Mora et va oferir participar en la Fundació Victoria de los Ángeles que ja havia celebrat algunes edicions del Life Victoria. Com van ser els teus inicis a l’entitat?

Quan vaig començar a la Fundació, vaig començar com a voluntari, ja que portava més d’un any sense feina. Vaig assistir a una òpera a Sarrià i allà vaig veure les fotos de Victoria en una exposició muntada per la Fundació. Gràcies a en Jaume Radigales que és patró de la Fundació, vaig contactar amb l’Helena Mora. Jo sempre havia admirat moltíssim a la Victoria i la seva manera d’abordar la música des del respecte i la humilitat, però hi vaig connectar encara més després del meu pas per Nova York, on ella va deixar una empremta immensa que encara avui en dia és recordada.

Al principi vaig començar fent unes hores ajudant en el mecenatge i patrocini, però quan la direcció artística del Festival va quedar lliure em vaig oferir per a programar, tot i que jo ho considerava un repte molt difícil. Ella va creure en mi i em va donar total llibertat.

Marc Busquets amb Marina Viotti, Helena Mora i Joan Morera

Carta blanca?

Més o menys. Això és molt important perquè ningú t’ensenya a programar i ha de ser algú que et doni l’oportunitat, has d’aprendre treballant, i en aquest cas va ser ella. El primer any, el 2017, estava molt nerviós per si no estava al nivell de la institució i del personatge, però realment ara ho miro i no estava tan malament: ja vam tenir a Elena Copons, Sholto Kynoch, el debut de Benjamin Appl, Ketevan Kemoklidze…

I el recital de la Irene Theorin al Paranimf de la Universitat, que va ser un èxit artístic i un punt d’impacte en la programació.

I tant! Crec que aquell recital ha quedat en la memòria musical col·lectiva de Barcelona, portant la capa de Tannhäuser de la Victoria de los Ángeles. Ho va fer de franc com a fundraising per la Fundació i sempre que la veig li agraeixo, perquè després d’ella ja han vingut totes. Va ser un acte generosíssim.

Marc Busquets amb Irene Theorin, Helena Mora i Magnus Svenson a la Universitat de Barcelona

Com s’aconsegueix una programació tan plural i diversificada en un panorama tan saturat de propostes com Barcelona?

Penso que els nostres recitals i la nostra programació van sempre més enllà de la música i el meu objectiu és que el públic sempre surti sabent alguna cosa nova, en una aproximació formativa del públic. Per mi la resta és solament música massatge i no m’interessa massa. En aquest sentit, cada any donem una línia temàtica a la programació i tots els recitals giren al voltant d’ella. Sempre ho explico, és com posar grans obres de pintura amb una presentació diferent: pots canviar el fons de la paret, el marc, la disposició… per crear un discurs nou, però l’obra sempre roman la mateixa. Això és el que penso que fem i és el que m’interessa.

Amb això no hi ha prou perquè les temporades temàtiques també es troben en altres emplaçaments, cicles i conjunts musicals.

Nosaltres tampoc tendim a repetir cicles i artistes una vegada i una altra amb una finalitat última de taquillatge. Crec que quan prens riscos i fas això, el públic ho valora i quan ja tens una reputació de qualitat, t’has convertit en prescriptiu. Per exemple, amb el debut de Fatma Said que oferia un programa que era una reflexió sobre el concepte d’identitat, exòtic i exotisme va ser molt gratificant veure que els mitjans i el públic així ho entenien, sense necessitat de notes de premsa. O, quan va venir la Frederica von Stade i va oferir un recital amb els seus fabulosos setanta-quatre anys ningú va entrar en discutir la frescor de la veu perquè anava més enllà de la música, anava de comunicació, i així va sortir als diaris i va entendre el públic. Quan passa això, és el més gratificant. Després també penso que ens distingim per ser gamberros —com s’ha escrit— i no tenim por ni som puristes: apostem pel Lied posat en escena i per noves aproximacions al gènere, com els recitals aperitiu o les jam-sessions de Lied, i penso que hem sigut d’alguna manera capdavanters en els nous formats, almenys aquí.

Òbviament, la teva estada a Nova York i el coneixement del panorama internacional ha estat una garantia a l’hora de ponderar les teves idees i desenvolupar-te. Quins són els teus referents com a festival o cicle de lieder?

Per anomenar alguns International partners nostres com són el Leeds Lieder, que acaba de tenir una injustíssima retallada pressupostària per part del govern anglès, o l’Abbaye de Royaumont a París, que tenen una part acadèmica fantàstica. Però n’hi ha tants i tan remarcables tots en la seva manera que penso que cadascun esdevé referència a través de la seva identitat, com el Ludlow Weekend of Song que he conegut recentment i al qual em van convidar, que es dedica únicament a l’English Song… que necessari per preservar aquest patrimoni!

La veritat que sempre em diuen que miro molt cap a Anglaterra, sobretot pel que fa a artistes, però no sé si és ben bé cert perquè també tenim molta presència d’artistes francesos o alemanys. I també d’artistes nacionals. Tot i que les distincions per nacionalitat no m’interessen gaire, sí que m’agrada que determinats artistes només es coneguin en determinats països o mercats, com és el cas per exemple de Kate Lindsey o Louise Alder per anomenar-ne només dues, i això es fa mirant a altres festivals i cicles.

En aquest sentit, confesso que tinc especial admiració pel Sholto Kynoch a l’Oxford Lieder Festival, que sempre està a l’avantguarda del que es fa. Sense anar més lluny fa res han canviat el nom a Oxford International Song Festival perquè pensen que el concepte Lied no els representava i això em sembla molt valent.

D’igual manera que l’Orxford International Song Festival va replantejar-se el concepte de Lied i, en certa manera, el de festival, també ho fareu vosaltres, sobretot després del centenari de la Victoria?

Ho he d’acabar de valorar, però fa temps que rumio si no tindria més sentit que el LIFE fos pròpiament un cicle i no un festival. Els concerts s’esdevenen a la nostra ciutat i no en un lloc que t’obliga a viatjar-hi. Vull dir que, ara que ja fem dues edicions, estem més a prop d’un cicle estable que de les característiques pròpies del que és un festival. Almenys, en essència. De fet, així ho farem aquest 2023-24, que és el centenari de Victoria de los Ángeles, i mirarem si funciona com a tal en una ciutat com Barcelona.

Quina valoració fas del Life Victoria i com ha evolucionat?

La valoració és totalment positiva, ja que ens hem posicionat a escala de ciutat, de país i, fins i tot, internacionalment. I això ajuda a preservar el llegat de la Victoria com a exemple per a futures generacions. I també a les actuals per què ja no cal explicar a molts artistes qui som: alguns s’interessen per venir a actuar. Normalment, els que fan això és perquè són artistes especials als qui no només els interessa la part econòmica, sinó que volen fer música i Art, i això succeeix en espais més petits, com el nostre Festival, en el camp del recital. Des de 2017 hem crescut en quantitat i qualitat de concert passant d’uns pocs recitals i masterclasses a una trentena de recitals amb fins a cinc tandes de masterclasses per any. Si m’arriben a dir els noms dels artistes que han passat en sis anys, no m’ho hagués cregut mai.

I si a més l’emplaçament és un espai modernista com el de Sant Pau, millor.

Sens dubte! És el millor emplaçament per al Festival que podríem haver somiat i hi hem viscut veritables moments màgics. Ja quan arriben els artistes i el taxi els deixa a la porta del recinte entren com en un estat diferent i queden al·lucinats. Tenim molta sort de tenir aquests tresors a la nostra ciutat.

Marc Busquets amb Irene Mas Salom i Malcolm Martineau

Quin és el vostre pressupost i quin percentatge es deu al mecenatge privat?

Ara estem en uns 200.000 euros entre el festival de tardor i el de primavera, que és el petit festival que fem cap al maig dedicat a la part més formativa d’aquest. Quant a percentatges estem en un 60% privat, un 25% públic i un 15% de recursos propis. Volem ser especialment forts en la part de mecenatge privat i hem impulsat les donacions de les persones físiques, que de vegades són més permanents que les corporatives, establint tres tipus de benefactors: Amic, Amic Mecenes i Àngel. El Festival és possible gràcies a totes aquestes aportacions que el fan viable, perquè si haguéssim de cobrir la totalitat del pressupost amb la venda d’entrades els preus serien abusius. Crec que enfocar la música en funció del benefici econòmic és erroni i, per això, és tan important l’aportació d’aquests mecenes i benefactors.

Sí, però la música també és un negoci.

No sé si és un negoci. Al final no es fan diners de la música o no en el nostre cas. L’important és que et quadrin els números. També nosaltres ho hem de fer des de la filantropia, en certa manera.

Per tant, sou cicle amb unes limitacions econòmiques considerables, però rendibilitzeu el factor artístic amb màxims. Has trobat molta reticència d’artistes per motius econòmics?

En molt poques ocasions ens han dit que no, perquè nosaltres tenim un caixet màxim que no ens el saltem mai, ja penso que seria una falta de respecte envers aquells que sí que s’han rebaixat el caixet per venir al LIFE Victoria. Amb això m’agrada ser força estricte perquè amb un aforament de 130 persones, si no tens aquesta política, la despesa d’un recital pot esdevenir un luxe versallesc.

Marc Busquets amb Fatma Said

Un dels molts mèrits d’aquests darrers anys del vostre cicle, ha estat tenir l’olfacte per trobar talents no només nacionals, sinó també internacionals que primer han passat per la vostra programació. Amb vosaltres van debutar a Barcelona figures avui consagrades com el contratenor Jakub Józef Orliński l’any 2018, el baríton Benjamin Appl el 2017, la soprano Louise Alder el 2019, la citada soprano Fatma Said el 2020, entre d’altres. Recentment també heu programat un Winterreise de Rafael R. Villalobos amb Xavier Sabata.

Que et vinguin els grans noms és tan fàcil i tan difícil com tenir els diners per contractar-los: el difícil és seduir-los amb un projecte. I a nosaltres ens agrada donar llibertat creativa i artística absoluta als nostres artistes, que el Festival sigui un laboratori on passin coses, on no es té por a fer proves i on es convida a cantants que ja apunten maneres. Vam començar fent algunes coses escèniques amb La voix humaine (2019) o Diari d’un desaparegut (2020) amb el Julius Drake i entre ell i jo fèiem la posada en escena, molt senzilla però efectiva, perquè als dos ens interessava molt. El salt el vam fer amb Winterreise de Rafael R. Villalobos, un director dels més talentosos de la seva generació, i que aleshores encara no despuntava com ara.

Marc Busquets amb Fleur Barron i Julius Drake

I el Han&Proust d’aquesta temporada passada també anava en una direcció semblant.

Sí. El Hahn & Proust: l’amor del temps perdut posava en diàleg les cartes de Proust amb les mélodies de Hahn sota la direcció de Vincent Huguet, que és deixeble de Patrice Chéreau. Proposava una nova visió cap a aquests dos genis que van ser parella. És curiós veure com canviaven les cançons de Hahn quan es posen en context amb la relació amb Proust i com aprens veient un recital.

No obstant, tot i el desplegament artístic i l’excel·lència global que la majoria de les vostres propostes assoleixen any rere any, teniu la sensació que els mitjans de comunicació no dediquen prou difusió a les vostres activitats?

En general sí, tenim una cobertura justa del que fem. Però dol que es publiquin notícies o reportatges vinculats amb artistes que han passat pel Festival perquè van al Palau, a L’Auditori o al Liceu, i rarament es menciona que van debutar amb nosaltres com en el cas d’Orliński o Villalobos. En general la premsa s’oblida dels altres circuits que no són els de les grans institucions. Crec que és un tema gairebé diria de rigor i d’informació a l’hora d’escriure una notícia.

Sens dubte aquest 2023 és un any llargament esperat des de la Fundació Victoria de los Ángeles per l’efemèride que implica. Com caracteritza l’entitat, en la vostra agenda, establiu moltes sinergies amb altres entitats. Quines activitats hi ha previstes?

Penso que és una ocasió única per posar el nom de Victoria de los Ángeles a l’abast de tota la ciutadania, com ho estan altres personalitats musicals del país. Ara la Victoria és, de vegades, una coneguda molt desconeguda: se saben coses aïllades de la seva vida i de la seva carrera, però convé fer-ne més difusió. En aquest sentit, estem molt contents de resposta de les institucions públiques i culturals del país i penso que quedarà un programa molt complet i que donarà una visió global de qui va ser Victoria. Començarem l’1 de novembre de 2023 al Paranimf de la Universitat de Barcelona, el mateix dia i al mateix lloc on va néixer però cent anys més tard. Serà un acte solemne d’inauguració a casa la Victoria, ja que fou la filla del bidell de la Universitat i visqué allà fins als vint-i-cinc anys. Seguirà amb una gran gala al Gran Teatre del Liceu dirigida escènicament per Vincent Huguet i musicalment per Lucas Macías amb onze sopranos i mezzosopranos de primer nivell internacional. Aquesta gala ens fa especial il·lusió per la relació de llums i ombres que va tenir la Victoria amb el Liceu i que, a més a més, s’està venent molt ràpidament. D’altra banda, el Palau oferirà un itinerari de concerts que repassaran els seus distints vessants musicals: un concert de cançó catalana amb orquestra amb l’Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles,; un concert amb la Franz Schubert Philarmonia i Ermonela Jaho amb una estrena absoluta de la Simfonia dels Àngels de Guinovart i un recital de Lied amb Katharina Konradi i Ammiel Bushakevitz organitzat per l’Associació Franz Schubert.

I fora de Barcelona?

Al Teatro de la Zarzuela de Madrid, on Victoria va dir adeu a l’òpera el 1981, es farà una gala de música espanyola, es faran dues coreografies de ballet sobre la seva veu, recitals dedicats a Peralada, Torroella o Santander, però també a Londres o Nova York. Ah! I no oblidem les diverses exposicions al Palau Robert, el Palau Güell i a l’Arxiu Nacional de Catalunya… N’estem molt satisfets i penso que serà un centenari a l’alçada de la seva figura.

I en l’àmbit internacional?

Era molt important tenir una presència forta a Nova York on ella va cantar ininterrompudament del 1951 al 1961, essent el Metropolitan un teatre clau. Allà portarem una exposició a l’Instituto Cervantes a més a més de fer activitats al Met, on se li dedicarà La Bohème el dia 1 de novembre, al Carnegie Hall, on està prevista una sèrie d’activitats amb Renée Fleming, i a la Juilliard School, on farem unes masterclasses amb Frederica von Stade i unes altres de cançó catalana i espanyola. A Londres se li dedicarà part d’una exposició a la Royal Opera House en ocasió també del centenari de Maria Callas (nascuda el 2 de desembre del 1923) i un recital al Wigmore Hall amb la mezzosoprano Tara Erraught i James Baillieu, que li dediquen un programa preciós que també vindrà al LIFE Victoria. Al Leeds Lieder també es farà activitats així com a l’Oxford Lieder que li dedicarà tota una jornada al LIFE Victoria amb presència d’artistes becats per la Fundació, així com de la música goyesca d’Enric Granados. L’únic que em quedaria pendent és Bayreuth, ja que és l’única soprano espanyola que ha cantat allí, però ja estem treballant en aquesta direcció.

A més, ets el comissari de tot aquests actes.

Sí, en tinc la sort i la responsabilitat, perquè parlar de Victoria de los Ángeles és sempre parlar de qualitat i de respecte a la Música i espero estar-ne a l’altura. El que sí que hem tingut sempre clar amb l’Helena Mora és fugir de l’in memoriam, ha de ser una celebració d’aniversari, viva i alegre!

I també hi ha previst un llibre del musicòleg i periodista Pep Gorgori, la publicació del qual està prevista després de l’estiu.

Sí, això era molt important: una biografia completa, ja que en les precedents hi ha episodis incomplets atès que ella encara vivia o els falta informació per altres motius.  Crec que és oportú que l’autor sigui algú que no la va conèixer ni veure en recital com és el cas del Pep —i també el meu— perquè l’aproximació al personatge serà diferent, suposadament menys condicionada des de l’aspecte personal.

Després d’aquest centenari en quina direcció s’orientarà el festival i la Fundació Victoria de los Ángeles?

El centenari ha de servir també perquè l’activitat de la Fundació, que començà fa quinze anys, quedi assentada ja al cent per cent. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona ens ha cedit la Casa Hurtado a l’avinguda de Pedralbes, carrer on va viure la Victoria part de la seva vida, per a la creació del Centre Musical Victoria de los Ángeles – Casa Hurtado que estarà llest el 2025. Aquest espai ens permetrà centralitzar tota l’activitat acadèmica i formativa de la Fundació que és moltíssima, però ara està disgregada en diferents llocs. Allí podrem fer les masterclasses, part del màster de Lied Victoria de los Ángeles que ara s’imparteix a l’Escola Superior de Música de Catalunya. També hi programarem conferències i altres activitats, ja que comptarem amb un petit auditori. Igualment, hi ha el projecte de creació de la càtedra Victoria de los Ángeles, a la Universitat de Barcelona, i part de l’activitat es portarà a terme a Casa Hurtado. La creació d’aquesta càtedra és important perquè n’hi ha poques d’humanitats i també poques amb nom de dona, i l’objectiu seria aproximar-se a la música d’una manera total, complementant-se amb totes les altres arts, tan necessari per a la creació artística.

Ens pots avançar com serà el proper LIFE Festival, el de la tardor d’enguany?

Com et deia abans, sempre fugint de l’in memoriam, i en aquest sentit, per exemple, dediquem tot el LIFE Victoria 2023-24 als Diàlegs possibles i impossibles amb Victoria de los Ángeles. I què vol dir això? Basant-me principalment en una entrevista que va fer a la BBC als anys setanta on havia de triar els discos que s’emportaria a una illa deserta he confeccionat la programació de l’any, amb peces que va cantar (diàlegs possibles) i amb altres que no ho va fer, però que la van influenciar (diàlegs impossibles). Així hi haurà Carmen, Schubert, la comtessa d’Almaviva o Granados però també Tristan und Isolde, l’Adagietto de Mahler, Der Rosenkavalier o la poesia de Rilke. Penso que serà una edició que ens permetrà conèixer-la més a ella i al seu univers musical, sense que cada recital sigui un tribut directe o obvi cap a ella.

Amb una gestió de resultats tan favorables, creatius i exitosos, se’t deuen haver obert portes a nivells internacionals. Quins projectes de futur tens?

El 2025-26 farà deu anys que estic a la Fundació i no puc estar més satisfet amb els resultats, però un no pot estar al capdavant d’un projecte artístic massa temps perquè hi ha el perill de confondre’s amb la seva personalitat. I això pot ser beneficiós a curt termini, però és absolutament contraproduent a la llarga. Eventualment, penso que m’agradaria fer el salt cap a un teatre d’òpera, ja que em tira molt la part escènica i em motiva molt tota la part de càsting, o fins i tot m’agradaria fer alguna cosa en la direcció d’escena o la dramatúrgia, que és una part que m’atrau i m’interessa moltíssim i cada cop més. Ja ho veurem! De moment a curt termini el meu objectiu és sobreviure a l’activitat frenètica dels anys 2023 i 2024 i que el centenari de Victoria de los Ángeles sigui un èxit en tots els nivells, especialment en l’artístic.

Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art que des dels 16 anys ha participat en nombrosos mitjans de comunicació de premsa local, especialitzats en música i genèricament culturals tant escrits com de ràdio. També ha estat professor suplent al Conservatori de Sant Cugat i de l’assignatura d’Introducció i Història de la música al Campus de l’Experiència de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close