Música

Marco Pompero: electricitat, visceralitat i humanisme

Se sol dir, amb raó, que l’escena musical valenciana ha experimentat els darrers anys un procés de diversificació estilística sense precedents. Tanmateix, encara hi ha forats i vacants per a propostes com la de l’alcoià Marco Pompero i el seu trio: rock aspre, visceral, amb càrregues de profunditat en les lletres. I el contrapunt d’una mirada que passa de la negror a l’humanisme. L’àlbum ‘Deu’ (La Fera CC) recopila una desena dels temes que han anat enregistrant del 2020 cap ací.

Per explicar-lo una mica millor, els dos darrers anys Marco Pompero, secundat per Andreu F. Vidal (baix) i Dani Serra (bateria), havien publicat una sèrie de quatre EP’s, Quatre, Tres, Dos i U (tots editats per La Fera CC), amb títols i seqüenciació que indicaven clarament que les cançons formaven part d’un mateix eix temàtic i estilístic. De manera que l’àlbum que recupera aquest repertori, Deu, que els va valdre la nominació als Premis Ovidi Montllor com a millor disc de rock, sembla un disc a l’ús, un producte de les mateixes sessions de gravació. No és així. Però el resultat final té una coherència estètica que convida a pensar-ho.

També contribueix en aquesta cohesió l’aportació en la producció de Blai Antoni Vañó, productor de capçalera de les propostes que ens arriben de les comarques del sud del País Valencià, a les quals ha sabut dotar d’un segell identificable en el tractament de les guitarres. Un corpus que està clarament en una altra ona d’alguns dels senzills publicats el 2020, com ara les col·laboracions amb Neus Ferri («Calla») i Desi Calatayud («Quédate»). Una metamorfosi encara més evident en relació amb el primer disc signat com a Marco Pompero, L’art és sexual (2019), un treball estilísticament més dispers i amb bones idees, però que, vist amb perspectiva, sembla un camp de proves i descart per al que vindria.

I el que ha vingut és una altra cosa. «Foc» és un tall relativament efervescent, dintre de la proposta, un al·legat a la rebel·lió, a alçar-se contra una realitat d’alienació capitalista en la qual «no passa res». «És el moment de ser valents / és la força dels que guanyen». Pop-rock amb personalitat. Però la primera bufetada arriba amb «Carn», una cançó que conté una impugnació radical de la moral judeocristiana, amb un fragment demolidor: «Tu què saps de la vida, / tu què saps de l’amor, / tu què saps de la carn, / si has fet un fill sense follar». Una cançó que recorda parcialment les cadències i el fraseig arrossegat de la banda de Getxo McEnroe, però que invoca amb força el Nick Cave més polsegós. Una constant del disc.

«Sol» és un bon tema, en aquest cas més positivista i humanista, que parlar de saber trobar el cau i fer-ho acompanyat. Un tall enganyosament calm i assossegat que acaba amb un esclat elèctric d’estupendes guitarres, que ens porta a un altre dels moments àlgids, «Res», amb una lletra cridanera: «Si mire dalt no hi ha cap déu / si mire baix no hi ha ningú / si mire arrere no hi ha res / si mire avant sols estic jo». Pont cap a una tornada poderosa, cantada des de l’estómac, acompanyada d’una altra tempesta elèctrica.

Visió amb un punt nihilista que té, com passa amb «Sol», més contrapunts. «Cel» canta a la plenitud i la tendresa, al final d’un viatge amb final feliç, com en un himne: «I ja des del cel / els direm adeu / pararem la taula / i tots cantarem». Hi ha una forta temptació de llegir aquesta cançó en clau irònica, però el mateix Marco Pompero l’explicava en Enderrock d’aquesta manera, preservant la lluminositat: «Aquesta escena final del nostre camí. On està qui estimes i t’estima. On quan tot s’acaba, l’alegria, la fraternitat, l’amor ho inunda tot. Vivim sense mirar al costat i justament ahir és on està la gent que el fa viure. On es canta, es riu, es beu, es menja, es descansa en pau».

Altrament, «Niu» parla de la llar, del lloc per ser nosaltres, per nàixer i morir, amb un to intimista que acaba derivant en un esclat elèctric i esvalotat encara més rugós i agitat que els anteriors. Preparació per a «Dos», un llarg tema riu que ens transporta per aigües de vegades turbulentes, en ocasions més tranquil·les. Una reflexió, diguem-ne, sobre l’amor, el sexe, l’odi i el desig, amb una estructura musical que reflecteix tot just i els alts i baixos, que va conduint-nos al remat definitiu, amb tota la banda en estat màxim d’agitació. Rock gens acomodatici, que recorda la capacitat d’incomodar dels australians The Drones.

El tram final, sortosament, encara ens reserva més material d’alt voltatge, com «Cinc», que transita sobre una línia hipnòtica de baix i una frase que es repeteix com un mantra, «Cuándo cometimos nuestro error», mentre les guitarres subratllen l’angoixa que en transmet. De seguida, «U», un dels temes millor armats melòdicament i instrumental, una cançó tan llarga com absorbent. Un altre encert. Com ho és tancar en una altra clau, potser a explorar en altres treballs, «Llum», un tema preciosista, evocatiu, amb un punt de misteri. «Vola alt i no tingues por / vola alt i no mires baix», canta Marco Pompero, en referència al lloc on «els monstres no fan por».

Remat amable i agraït, en clau de bellesa trista, que deixa bon sabor de boca. Nota definitivament alta per a una proposta encara en creixement.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close