Música

‘Miramar’ i la irrupció majestàtica de Júlia Colom

L’artista Júlia Colom, amb el seu disc ‘Miramar’ (La Castanya, 2023), va ser amb tres guardons dels importants la gran triomfadora dels VI Premis Enderrock de la Música Balear. El triomf d’una proposta que, malgrat la joventut de Colom (Valldemossa, 1997), presenta una maduresa i una rodonesa pel que fa al discurs musical, una suggeridora mirada en clau contemporània a la música popular, impròpies d’una trajectòria incipient. Amb detalls i decisions en la bona direcció que fan d’aquest un àlbum especial.

En un recent homenatge a qui va ser uns dels fundador d’Al Tall, Vicent Torrent, amb motiu de la presentació de la biografia escrita pel musicòleg Josep Vicent Frechina, es recordaven els fonaments de la recuperació de la música popular en el trànsit entre la dècada del 1960 i la del 1970, basats en la riproposta italiana: fer immersió en els materials i el llenguatge musical per oferir cançons amb claus que puguen interessar els públics contemporanis. Tot, per evitar la folklorització, deixar la música tradicional com un reducte folklòric. I, en tant que reducte, material susceptible de liquidació. Un cavall de batalla explícitament esmentat per La Maria en arreplegar diumenge passat un dels tres premis Ovidi Montllor que va guanyar.

Aquesta reflexió no es feia solament al País Valencià. Tot just a propòsit de la irrupció de Júlia Colom, en Mallorca Music Magazine es recordava un text de Biel Mayoral i Toni Artigues del llibret de Cançons de festa (1976), de Maria del Mar Bonet, en què s’advertia del perill de recuperar sense més les cançons tradicionals, com si foren una peça de museu. Contribuint a la seua folklorització.

No és això el que trobareu en la proposta de Júlia Colom, coronada la setmana passada com la gran triomfadora dels VI Premis Enderrock de la Música Balear en arreplegar tres dels premis importants: Artista Revelació, Millor disc de Cançó per votació popular i Millor Disc de l’Any pel suggestiu Miramar. Un àlbum que se’n beneficia d’aquesta visió d’anar a la música tradicional per plantejar una proposta connectada als codis musicals contemporanis. El fet que haja estat un camí ja recorregut per diferents artistes en temps recent, majoritàriament dones, no fa més fàcil l’operació: cal fer-ho amb solidesa i segell personal.

L’any 2021, amb el single “Camí amunt”, Júlia Colom mostrava la seua personalitat vocal i musical, un potencial ja interessant, però aquell bon tema sols tenia algunes poques pistes sobre el que seria el seu primer llarg. Un disc en què té molt a veure el període de formació en el Taller de Músics de Barcelona, on va contactar amb professors com Juan Rodríguez Berbín i Martín Leiton, els quals han exercit en Miramar de productor i enginyer de so. La resta, és història: com explicava la mateixa artista, va anar ordenant en un àlbum les cançons “segons van anar arribant a la meva vida”.

El disc comença amb tota una declaració d’intencions, “Que m’abrasava”, un curt però bonic tema cantant a capella en una sola presa, amb la veu de Colom serpentejant per una melodia i un text amb sabor a tradició. És el tall “Ell i ella”, tanmateix, el que comença a marcar l’essència de la proposta, una suggeridora barreja de folk i pop contemporani, amb uns arranjaments senzills i elegants.

El següent salt endavant és l’estimulant reinterpretació del “Cant de la Sibil·la”, un tema que l’ha acompanyat des de petita per tradició familiar, en “Estròfica”, amb una influència determinant de les músiques urbanes en l’acabat però també en la manera de cantar, panteixant, amb un punt canalla que s’allunya del frasejat proper a Maria del Mar Bonet d’uns altres talls. Un tema que, encertadament, va servir per avançar el disc. I que venia acompanyat d’un videoclip l’estètica del qual serveix per remarcar els contrastos de l’àlbum entre arrels i modernitat.

“Enveja” potser no és tan redona, però és un tall amb molt de flow i actitud. I molt interessant des del punt de vista instrumental, amb una guitarra com de cúmbia desaccelerada, tocs electrònics, fragments remorejats i una mena de segona part en què la veu de Júlia Colom esclata en un registre més líric i intens. Un tema que contrasta amb “Olivera”, amb una presentació musical senzilla i un text que juga simbòlicament amb el passat, amb el llegat: “Olivera, olivera, més antiga que aquest món. / Olivera, olivera, i ara queden ses cançons”.

L’esmentada “Camí amunt”, una cançó senzilla i bonica, funciona perfectament integrada en l’àlbum, gràcies en part a la sentida interpretació de la cantant, també connectada a un món i una tradició ara en perill a les quals ret tribut explícit en “Tornada de segar”, material tractat amb estima i bon gust.

La part final del disc, amb tot, serveix per visitar registres que trobe més estimulants encara. “Persones”, al meu criteri, demostra la intel·ligència de l’artista, un tall que parla de la irracionalitat humana (“els éssers humans fan coses molt rares”), interpretat en l’estrofa de manera aspra, per fer després un gir cap a la tendresa en la tornada, amb la veu de Colom en un elegant falset. Acabant amb cors espectrals i les percussions agafant força en el moderat clímax final.

La coberta del disc. Joc de contrastos, de nou.

L’única cançó en castellà, “Canta para seguir”, amb Pol Batlle, té una mica d’aquesta tonalitat ombrívola i, alhora, moments de gran bellesa. La veu oriental del final, una xica que explica alguna cosa que no sabem què és, acaba d’arrodonir l’aire de misteri del tema.

Un disc així mereixia un bon tancament. Colom ataca “Tornar de collir figues” amb acords greus de guitarra i una veu dúctil i segura. Un tall aspre, amb reminiscències del blues del desert tuareg insinuades abans en “Persones”: cordes i percussions dures, que fan progressar la cançó bressolant la veu de l’artista fins un final ara sí decididament climàtic. Una bestiesa que mostra el talent de la cantant i la fidelitat a unes arrels i una llengua.

Una irrupció majestàtica en el panorama musical de les Illes. I, això esperem, de més enllà.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close